Avui he viscut uns minuts meravellosos, he sigut part d’un relat costumista d’aquells que et reconcilien amb la societat que ens envolta i la humanitat en general.
Bar de la plaça de casa. Interior. Dia.
És tapat, però no s’acaba de decidir a ploure.
Cafè i diari esportiu.
Enter ELLA. Quarantena llarga. Cabells i maquillatge poc cuidats.
Li demana un quinto a en SEBASTIÀ, que li serveix juntament amb una copa.
ELLA: Que hi poden entrar gossos, aquí?
SEBASTIÀ: No.
Fa un parell de glops de cervesa mentre mira cap a fora.
Passen dos minuts.
ELLA: No pot entrar un gos?
SEBASTIÀ: No.
S’acosta un HOME AMB GOS. Mitjana edat, jaqueta amb caputxa (l’HOME). Mida gran, cara de pòtol, possible mescla amb predomini de golden retriever (el GOS).
Enter HOME AMB GOS.
HOME AMB GOS (dirigint-se a ELLA): Escolta, que jo no t’estaré pas aquí passejant el gos mentre tu t’estàs fotent la cervesa al bar!
La gent del bar s’entrecreuen mirades de perplexitat..
Exeunt HOME. Li dóna la corretja del GOS a ELLA, que el lliga a una paperera.
Silenci.
Tothom i totdon som conscients d’haver viscut un moment màgic.
ELLA torna a entrar al bar i va fent glops de cervesa. S’aixeca i s’acosta a la meva taula. El sentit aràcnid se’m desboca.
ELLA: AmmesjiiJLLAsayeida?
JO: …perdó?
ELLA: Ehspdskmbfrsryueida?
JO: …perdó?
Tres cicles més tard:
ELLA: Ets de Lleida?*
*traducció lliure de balbuceigs inintel·ligibles.
JO: No, no sóc de Lleida.
ELLA: Puc seure?
ELLA agafa la cadira i s’hi asseu.
ELLA (xiuxiuejant): La policia em persegueix. Em segueixen.
Enter PÀNIC i ESTUPOR.
PÀNIC: Hola Pere.
ESTUPOR: Què tal?
ENTR’ACTE
Minuts musicals
Hòstia puta, és que has d’estar molt cuit i ser un puto geni per agafar un paio random al carrer, donar-li la corretja del gos, dir-li “aguanta’m això, ara torno” i anar-te’n al bar a fer una birra.
M’ho miro del dret, m’ho miro del revés i no puc fer més que meravellar-me’n.
Fi dels minuts musicals.
Fa una bona estona que ELLA ha entrat en un monòleg circular on algú la fa vol fer caure però ella s’aixecarà.
ELLA: Me’n sortiré. Saps? He caigut. Però m’aixecaré.
JO: Ahà.
ELLA: Em volen a terra, però jo sóc forta. No podran.
JO: Mnò, n’estic ben segur, que no podran.
De cop, ELLA s’atura i obre els ulls de bat a bat.
ELLA: Tu tens… tu tens molta testosterona! Tens molta testosterona, oi?
PÀNIC: Diria alguna cosa, però crec que més val que s’encarregui ESTUPOR, de tot plegat.
ESTUPOR sembla que vol dir alguna cosa, però ELLA pica l’ullet.
PÀNIC: Bé, ben mirat potser sí, que és una feina per mi. Tu tranquil, deixa’m fer.
JO: Mnyè?
ELLA (intentant establir contacte físic): Espera… tu què ets? Un home o una dona?
PÀNIC: Crec que més val que riguis.
JO: Hahahhahhaaaa…
ELLA: Un home? Ja. Quin fàstic, les lesbianes.
continua ELLA: És ser subnormal. Maricons i lesbianes. Ets gay, tu? Ets gay. És degeneració, vici. Què ets, tu? Ets escriptor. Ets gay, eh? Periodista. Ets periodista. Espera!
Obre uns ulls com plats i es fa enrere, com aquell qui té una revelació divina.
ELLA: És clar…!
continua ELLA: És clar! No ets ningú! Tu no ets ningú! (pausa dramàtica) Com jo. El meu germà és enginyer. La meva germana és (balbuceig inintel·ligible). Jo no sóc ningú. Com tu.
Ets escriptor, oi? Sou tots maricons, els escriptors.
APPLAUSE
APPLAUSE
OVATIO
