A mitjans anys vuitanta, quan jo devia tenir vuit anys, el meu pare va deixar la feina que tenia d’encarregat en un supermercat de Figueres per obrir una botiga a Figueres mateix. La va batejar amb l’original nom de “Can Jeroni” i l’afegitó “vins i licors. fruits secs” per deixar clar què s’hi venia.
La botiga era a l’avinguda Marignane, a la zona nord de la ciutat, més enllà de la Pujada del Castell. Us sorprendrà saber que la Pujada del Castell es diu així perquè puja fins al castell de Sant Ferran, la fortalesa militar coneguda per ser la més gran del sud d’Europa i per haver-se rendit cada vegada que havia d’entrar en batalla. No fos cas. I per haver sigut la presó militar on va complir bona part de la condemna en Tejero.
Una vegada surt del nucli urbà, la Pujada del Castell canvia el nom per Carrer de Sant Ferran. En aquest punt, a mà dreta, hi ha mig grapat de pisos lleugerament per sobre de la mitjana de la zona pel que fa a estètica franquista. Eren les residències militars.
Un dels clients habituals de la botiga era el Señor Polo, una mena de patró or del militar de carrera retirat. Sec i arrugat i amb ulleres fosques i bigotet fi i una cara de filldeputa d’aquelles que només estan permeses a militars retirats i a examinadors de trànsit. Potser també hi ha els notaris, tot i que en el seu cas, més que no pas la cara és ens estem desviant del tema. El Señor Polo es presentava un cop per setmana, omplia una caixa de vi, conyac, patxaran, anís, güisqui i ja us en feu una mica la idea i s’ho feia portar al pis de les antigues casernes on vivia.
Amb una freqüència similar, venien un altre perfil de militars. Joves i uniformats, segurament fent el servei militar, entraven i anaven al fons de la botiga, directes cap a la zona dels vins cars. Agafaven una caixa sempre del mateix vi, unes quantes ampolles de licors de més graduació, pagaven i marxaven.
L’Antonio Tejero va entrar al castell de Sant Ferran la primavera de mil nou-cents vuitanta-tres, prèvia remodelació de l’antiga infermeria per convertir-la en una residència acollidora. “Aquí hago lo que me sale de la punta del níspero cuándo y cómo quiero. Estoy tan feliz como el día 24”, deia a La Vanguardia Española l’any mil nou-cents vuitanta-sis. Amb jardí i hortet, sala de pintura i projector de vídeo, on podia rebre tranquil·lament les visites d’amics, coneguts i fans i fins i tot fer un suquet de peix gentilesa de la confraria de Roses, tot plegat amanit amb un dels millors vins de Can Jeroni lliurats setmanalment.
Que la casa és forta. I no vindrà de cinquanta duros.