Tagputa espanya

capítol trenta-cinquè | vins i licors. fruits secs. entrega a domicili

c

A mitjans anys vuitanta, quan jo devia tenir vuit anys, el meu pare va deixar la feina que tenia d’encarregat en un supermercat de Figueres per obrir una botiga a Figueres mateix. La va batejar amb l’original nom de “Can Jeroni” i l’afegitó “vins i licors. fruits secs” per deixar clar què s’hi venia.

La botiga era a l’avinguda Marignane, a la zona nord de la ciutat, més enllà de la Pujada del Castell. Us sorprendrà saber que la Pujada del Castell es diu així perquè puja fins al castell de Sant Ferran, la fortalesa militar coneguda per ser la més gran del sud d’Europa i per haver-se rendit cada vegada que havia d’entrar en batalla. No fos cas. I per haver sigut la presó militar on va complir bona part de la condemna en Tejero.

Una vegada surt del nucli urbà, la Pujada del Castell canvia el nom per Carrer de Sant Ferran. En aquest punt, a mà dreta, hi ha mig grapat de pisos lleugerament per sobre de la mitjana de la zona pel que fa a estètica franquista. Eren les residències militars.
Un dels clients habituals de la botiga era el Señor Polo, una mena de patró or del militar de carrera retirat. Sec i arrugat i amb ulleres fosques i bigotet fi i una cara de filldeputa d’aquelles que només estan permeses a militars retirats i a examinadors de trànsit. Potser també hi ha els notaris, tot i que en el seu cas, més que no pas la cara és ens estem desviant del tema. El Señor Polo es presentava un cop per setmana, omplia una caixa de vi, conyac, patxaran, anís, güisqui i ja us en feu una mica la idea i s’ho feia portar al pis de les antigues casernes on vivia.

Amb una freqüència similar, venien un altre perfil de militars. Joves i uniformats, segurament fent el servei militar, entraven i anaven al fons de la botiga, directes cap a la zona dels vins cars. Agafaven una caixa sempre del mateix vi, unes quantes ampolles de licors de més graduació, pagaven i marxaven.

L’Antonio Tejero va entrar al castell de Sant Ferran la primavera de mil nou-cents vuitanta-tres, prèvia remodelació de l’antiga infermeria per convertir-la en una residència acollidora. “Aquí hago lo que me sale de la punta del níspero cuándo y cómo quiero. Estoy tan feliz como el día 24”, deia a La Vanguardia Española l’any mil nou-cents vuitanta-sis. Amb jardí i hortet, sala de pintura i projector de vídeo, on podia rebre tranquil·lament les visites d’amics, coneguts i fans i fins i tot fer un suquet de peix gentilesa de la confraria de Roses, tot plegat amanit amb un dels millors vins de Can Jeroni lliurats setmanalment.
Que la casa és forta. I no vindrà de cinquanta duros.

capítol divuitè | on aprofitant que s’odia espanya, el girona futbol club s.a.d., l’albert serra, la puta calor i les cortines s’ensenya la tita als veïns

c

Buscar pis a Madrid és una merda més gran que la pròpia ciutat.
Aquest dilluns he entrat al que serà casa meva els pròxims mesos i, de manera intermitent, anys. Més que una casa és un forat. O un colomar. Tampoc necessito gran cosa, té un llit, un lavabo, una nevera i està molt al centre. Són unes antigues golfes, sota teulat. Calor a l’estiu. Fred a l’hivern. Cops de cap amb les bigues tot l’any i dues finestres. Una d’aquestes finestres dóna directament al que sembla una antiga nau industrial abandonada, amb les obertures tapiades i la teulada sospitosament ondulada. La segona queda just davant per davant del balcó del menjador dels veïns de l’altra banda del carrer.

Si hi ha una cosa que odio és Espanya, però tot darrere hi van ex aequo el Girona Futbol Club S.A.D., l’Albert Serra, la puta calor i les cortines. Puta Espanya. Girona a segona regional. Albert Serra subnormal. Fora calçotets. Bon dia veïns!

El meu pis de Bàscara dóna per una banda a la Nacional II i per l’altra a un camp on normalment hi pasturen un ramat de cabres i uns quants ànecs. No sé si m’acostumaré a tenir veïns a la finestra, però de moment m’hi esforço. Els saludo cada matí i cada tarda. No em senten però em veuen. Un paio de metre vuitanta, calb i sense afaitar, clarament en vies d’avedellar-se i amb els genitals pendolants. Ara a la dreta. Bon dia. Ara a l’esquerra. Fa calor, eh? Ara a la dreta. La família, bé? Ara a l’esquerra. Me n’alegro, me n’alegro.

Ahir a la tarda, quan vaig arribar de la feina em vaig treure la roba, vaig agafar una cervesa de la nevera i em vaig acostar a la finestra. Els veïns tenien la porta del balcó tancada i hi havien col·locat una persiana de tela opaca, de color caqui. El color caqui és divertit perquè és una mica com el beix, que és un color cultural i que tothom l’interpreta com li surt dels ous. La persiana és de tela de color caqui, però mai sabreu de quin color és (si no la veniu a veure, és clar).

Al vidre de la porta ara hi ha un full de paper de mida A4 imprès amb lletres arial negreta de cos 175 (això és una estimació).

PENES NO

No sé, no se’m donen bé el finals de les històries.
koniec.

capítol sisè | on s’esdevé el conflicte ineludible a madrit

c

Tard o d’hora havia de passar, i avui era un dia tan bo com qualsevol altre.

He arribat al metro, he posat l’abonament de deu viatges al registrador automàtic i me l’ha escupit. Llum vermell(a). Me l’he quedat mirant com si fos subnormal o, pitjor encara, idiota o un gollut de metre deu de Ribes de Freser. Nyeeeec, gollut!

Me l’he mirat per davant, per darrere i per tots costats. El registre era clar, només hi havia fet quatre viatges dels deu pagats, de manera que me n’he anat de pet a la senyora que hi havia a informació. El metro de Madrit ha fet una cosa semblant al que van fer els de La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa” (LKXA, la caicsa, per entendre’ns tots), eliminar els taulells amb un vidre antibales i substituir-los per una atenció “més propera”. Hola senyora del metro de madrit!, li diguí, Sa puta màquina m’ha donat pel cul i m’ha escupit el bitllet, com ho farem?

Éh?

I així és com vaig aprendre que si vull que els funcionaris madrilenys em facin cas no els puc parlar en català.

Etiquetes

arxiu