#oo1
Quan el fenomen es va iniciar feia ja temps que el món havia deixat d’existir.
Escriure és complicat, una vegada superat l’apocalipsi. No seria un problema eminentment tècnic, tot i que la manca de noves eines per dur a terme al procés, combinada amb l’irremeiable deteriorament del material preexistent no es podrien precisament considerar factors d’ajuda. El paper és làbil. Les pantalles s’enfosqueixen i tenen aquella molesta necessitat d’emetre costosos fotons. Els bolígrafs. Tothom coneix els putos bolígrafs i la seva malaltissa relació amb la gravetat.
Per primera vegada em qüestiono el fonament físic de l’anècdota dels astronautes i els bolígrafs. Tenint en compte l’elevada viscositat de la tinta que contenen, no seria suficient la pròpia tensió superficial, per fer-los funcionar? Preguntes absurdes d’un món vell. Una sobrevaloració gratuïta d’un fenomen que no malgasta transcendència en camps absurds. Mecànica gràfica? Física dels processos de creació literària.
Devem els bolígrafs a Newton, però quan el fenomen es va iniciar fer aquesta afirmació hauria comportat, en el millor dels casos,
dolor.
Sense alliberament de fotons, preferentment mitjançant l’excitació elèctrica de capes de silici, no hi ha processadors de textos. I sense processadors de textos no hi ha correctors ortogràfics. El caos.
Una llàgrima recorregué la galta esquerra del cronista. Seguida d’una còrnia esquerra. Seguida d’un iris esquerre d’un verd envejable. Seguida d’un cristal·lí esquerre defectuós. Seguida d’un humor vitri esquerre, regalimant densament. Seguida d’una retina esquerra que per primera vegada veia el món al revés. Seguida d’un nervi òptic esquerre.
Mentre una enorme llàgrima de matèria grisa recorria la galta esquerra del cronista, l’absència dels centres cerebrals adequats va impedir al cronista sentir el més mínim dolor mentre el seu cos col·lapsava, i les seves vísceres creaven ondulacions roges en escampar-se als peus moribunds d’un món inexistent però sortosament anestesiat. Beneïda absència de nociceptors.
#oo2
Quan el fenomen es va iniciar l’home que fa mil set-cents vint-i-quatre dies que no beu cervesa feia mil cinc-cents noranta-vuit dies que no bevia cervesa.
L’home que fa mil set-cents vint-i-cinc dies que no beu cervesa ho ha provat tot. Ha travessat el país de punta a punta buscant neveres. Buscant camions. Buscant caixes. Buscant màquines dispensadores. Buscant el puto bar al final de l’arc de Sant Martí. Diu la llegenda que obre les vint-i-quatre hores del dia.
Però l’home que fa mil set-cents vint-i-sis dies que no beu cervesa no ha reeixit en la seva titànica tasca. De moment. Només fa mil set-cents vint-i-set dies que no beu cervesa. I l’home que fa mil set-cents vint-i-vuit dies que no beu cervesa és un home fort. És garrotxí per part de mare i amb els dos avis paterns del Pallars. Per això sap que tot i que fa mil set-cents vint-i-nou dies que no beu cervesa, no en passarà mil set-cents trenta.
I busca. I creua el país una vegada i una altra. Busca llaunes vermelles, grogues o fins i tot s’acontentaria amb putes llaunes verdes de merda. Busca ampolles. Busca quintos i mitjanes en les quals improvisar un obridor. Busca un pakistanès amb la butxaca plena d’euros. Busca brots tendres d’ordi per mimar-los i veure’ls madurar en un pla seqüència estàtic que faria empal·lidir l’Albert Serra himself. Busca llúpol sense tenir ni puta idea que es tracta d’una enfiladissa. Busca dos carbonis. Busca sis hidrògens. Busca un oxigen.
L’home que fa mil set-cents vint-i-nou dies que no beu cervesa no passarà mil set-cents trenta dies sense beure cervesa. Alguns desitjos es converteixen en fets de manera coordinada a la liquació espontània del contingut total de la caixa toràcica, i quan el diafragma veu superada la seva elasticitat i cedeix, permetent l’explosió de les engonals de l’home que fa mil set-cents vint-i-nou dies que no beu cervesa en un riu de vísceres líquides, sang i fluids diversos difícilment identificables.
Però a qui collons li importa? El bar de la fi del món és tancat per defunció.
#oo3
Quan el fenomen es va iniciar ella es masturbava en un jaç fet amb les restes de les memòries dels seus amants. No ho feia per plaer. Ho feia per simple estètica.
I estèticament el seu cos es va començar a fragmentar. Fragments de mans, de braços, de cames, un fragment per cada un dels homes de la seva vida. La imatge certament valia la pena, tant a nivell visual com conceptual.
En restà sencer el cor. Un cor que només tenia aurícules.
#oo4
Quan el fenomen es va iniciar l’Elvis continuava viu.
Però era realment vell. Poc després, ja no en quedava, res.
#oo5
Quan el fenomen es va iniciar els seus trenta-quatre gats suraven, immòbils, per tota la casa. No de la manera com suren trenta-quatre astronautes en absència de gravetat. Més aviat de la manera com suren trenta-quatre globus a mig gas, suspesos a alçades variables.
De tant en tant, mentre ella errava per alguna estança, de manera inadvertida en colpejava lleugerament algun. Amb prou feines si es movia. Després del contacte, el gat es balancejava pesadament i es tornava a equilibrar uns centímetres més enllà. Si intentava acariciar-ne algun,
feia temps que no intentava acariciar-ne cap. Per sort, no tenien paràsits. Només flotaven.
Fins que el primer dels trenta-quatre gats va miolar. Inicialment va ser un simple ronquet d’aquells pels quals mai hi ha hagut, ni ja mai hi haurà, explicació. Però finalment, tot i que amb timidesa, un miol va ressonar al rebedor. Un minuts més tard, un altre se sentia a la cuina. I un a les golfes. I tres al menjador. I un a l’habitació principal del primer pis. I dos al menjador. Un al rebost. Un altre en una habitació. I quatre més entre la cuina i les habitacions. I set més. I un des del lavabo de la planta baixa. Cinc nous miols respongueren. Dos més. Tres més.
Amb el darrer miol cap dels gats surava, i tots trenta-quatre començaren a alimentar-se de les restes fragmentades, encara calentes.
#oo6
Quan el fenomen es va iniciar Jesús va deixar de parlar.
Tècnicament, no es pot dir que fos Jesús. Més aviat era una taca d’humitat a la dutxa del tercer primera del número quatre del Carrer Nou d’Argentona. Una mescla pseudoecosistèmica de cinc tipus diferents de floridura. Amb creixement ocasional d’un llevat.
Però li parlava. Els últims seran els primers, li deia. Devia ser molt primera, ella, tenint en compte els milers de milions d’últims que ja se n’havien anat. I ella continuava allà. I a sobre, una vegada desaparegut el gruix de la humanitat, Ell havia callat per primera vegada en vint anys. Però ella esperava.
Sortia. Recorria els carrers buits. Projectava una ombra tan ben retallada com solitària sota el sol de maig. Sota el sol de setembre. Sota sols equinoccials i solsticials indistintament. Per quaresma i per nadal. Recorria els carrers una vegada i una altra, polint-los sota les seves passes, donant brillantor al seu trajecte. Sortia i tornava a la calidesa de la beneïda llar.
Però Ell continuava en silenci. Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. La floritura esporul·lava estacionalment, ella esperava el Seu missatge pacientment. Però Ell no deia res. Només alliberava espores.
El molt filldeputa. I ella no tenia cap antifúngic al tercer primera. Benaventurats els pobres d’esperit: perquè d’ells és el regne dels cels. No hi havia antifúngics. No tenia ftalimida ni bromur de metil, ni cap inhibidor de la citocrom P450 14-alfa-demetilasa, ni cap tipus d’anilamina, triclorofenols ni natamicina. No es podia alliberar de Jesús. No podia eliminar la seva silenciosa presència. No podia evitar que una simple comunitat de cossos fructífers convenientment disposats contemplessin de manera impassiblement hieràtica el seu col·lapse.
Aquest és el meu cos, entregat a Tu.
#oo7
Quan el fenomen es va iniciar l’últim missatge era encara “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”. Tal i com deien les escriptures, la fi del món va ser twittejada.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
I tant, una gràcia… unes risses… un pou insondable de diversió. Sense límits ni fronteres, només amb una vella bicicleta que pogués donar suficient electricitat com per prémer la tecla.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
Les dinamos són un dels cinc més grans invents de la història de la humanitat. Els altres tres llocs disponibles se’ls repartirien aleatòriament la fissió nuclear, les cadires plegables i els post-its. El primer lloc seria innegablement pel velcro. Registered Trademark.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
, per exemple.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
F5. “Damn! Itz da end of da world LLLOOOOLLLL!!!!11”.
La cripticitat del teu missatge m’angoixa, pensà sense saber ben bé per què. Ho pensà exactament així, en negreta i cursiva. Com sortit de, de, de? Com sortit d’allò que fa temps que en diem passat. F5.
Prem F5 i pedaleja més ràpid, més ràpid, més, més ràpid, pedaleja i no avança. Prem F5 i no hi ha res nou i pedaleja i prem F5 i és encara la fi del món i no la pot contemplar confortablement des d’una cadira de plàstic negre. 6,99€ a Gran Via amb mig llapis de regal.
@algú Ets aquí?
about 876 days ago from web
@algú Jo només sóc fragments.
just right now from web
#oo8
Quan el fenomen es va iniciar ell encara s’alimentava de records inexistents. Veia càlides postes de sol al seu costat. Assaboria granissats de llimona, gelats de gerds i iogurt, creps i coulants en la seva companyia. Passejava amb ella descalç per la sorra humida de totes les cales del Mediterrani. La portava a París i Londres, i aprenien a dir New York al Bronx. Es banyaven despullats a la Melanèsia i feien l’amor fonent l’Àrtic sota una aurora.
Entrellaçaven les mirades a banda i banda d’una espelma en una plaça qualsevol de Roma i es despertaven provant de prendre’s els llençols encara entre somnis. La besava en un balcó i ella li xiuxiuejava un “t’estimo” a l’ascensor.
Ho recorda perfectament.
Que mai hagués passat era del tot secundari. Prescindible. És obviable des del moment en què va deixar de ser possible.
Ara ella feia temps que es podria en qualsevol racó. Les larves haurien infestat les seves entranyes. Cúmuls de mosques latents segurament li consumien el teixit nerviós, músculs i capil·lars. El seu cervell s’hauria escolat pel conducte auditiu i l’òrbita ocular, buida, a la banda dreta del crani. O potser l’esquerra. Coses de la mort en organismes bilaterals.
Potser algun gos li hauria rosegat els dits. Potser tindria un gatet que se li hauria menjat la seva preciosa cara abans de traslladar el seu interès a una preciosa gateta tigrada de bigotis frondosos. L’amor és tan previsible com la successió d’artròpodes en un cos en descomposició. Un cadàver que es resisteix a morir.
Un cadàver que es presenta en somnis a les Maldives. En cada canvi horari i a qui no li importen els que continuen vius. Perquè movent-se en somnis impossibles, la massa larvària tindria més vida que el qui la manté viva, per qui ja ni tan sols quedaran larves que demà el vulguin colonitzar.
#oo9
Quan el fenomen es va iniciar sorprenentment no hi havia coleòpters. Tot el mite del món dominat pels escarabats després d’una guerra nuclear global a prendre pel cul. Potser era precisament l’apocalipsi nuclear, el que el món hauria necessitat. Escarabats i paneroles. I rock’n’roll.
No ho sap, i de fet poc o gens importa, però ell va esclafar l’últim escarabat viu. Una larva de Leptinotarsa decemlineata que se li menjava la patatera. No va millorar la collita, no es va sentir millor, no va passar res una vegada l’interior groguenc es projectava a través de la fràgil coberta polisacàrida de l’animal. Res.
Com tampoc va passar res quan les seves vísceres es van projectar, mitjançant una explosió abdominal clàssica, a tres metres de distància. No va millorar la collita, no es va sentir millor, no va passar. Res.
#o1o
Quan el fenomen es va iniciar esperava el seu onzè fill. Els altres deu els guardava en una lleixa del menjador.
El primer d’ells era una llauna de tonyina.
El segon, un bidó d’oli de sèsam de cinc litres.
El tercer, un fox terrier de dos mesos.
El quart, una regadora model Vållö, verda, made in Lithuania.
El cinquè, un tros de full quadriculat amb la definició manuscrita del terme “eclecticisme”.
El sisè, un despertador de corda que sempre senyalaria dos quarts menys tres minuts de set i esperaria pacientment que fossin les vuit per sonar.
El setè, una foto del seu casament.
El vuitè, un roure bonsai centenari.
El novè, un entrecot de cavall de mil dos-cents quaranta grams.
El desè, un diccionari mandarí-eslovè/eslovè-mandarí.
De tots ells, els que en algun moment havien estat vius o eren part inalterada d’una entitat viva, suraven en formol. Tots excepte el diccionari, al qual no calia ni tan sols donar il·lusió de vitalitat.
L’onzè havia de ser el primer humà. Però tampoc ho seria. Quan va trencar aigües amb elles s’hi va escolar la nova vida, i a continuació hi va anar regalimant tot el seu ésser. Cames avall. Fins que no quedaren cames per les quals davallar.
Els deu fills continuaren creixent.
#o11
Quan el fenomen es va iniciar només havia aconseguit memoritzar cent setanta-vuit mil dos cents vint-i-tres decimals de pi.
Mai sabria que el següent era un tres. I després venia un vuit. I un sis. I després un altre tres. Seguit d’un zero. I un sis. I un altre zero. Vuit. Sis. Quatre. U. Zero.
Set.
Sis. Quatre. I un nou. I un u. Fins que pi fou ell.
I va ser un zero. I un altre zero. I un altre. I un altre. I un altre. I un altre. I un altre. I un altre. I un altre.
I a l’infinit, un nou. Però llavors ja no era res.
#o12
Quan el fenomen es va iniciar, l’autor autoreferencial contemplava les seves pròpies runes des de la distància. Una distància que li permetia observar perfectament tots i cada un dels fragments de la seva passada unitat, que pel seu caràcter autoreferencial era també la present.
A una banda els ulls, cansats de mirar i no veure. A una altra el centre neural motor, en el camí d’una atròfia només salvada pel final de tot. Una mica més enllà, les vísceres, com entitat genèrica, supurant la plenitud del vell jo. Sobreposant-s’hi parcialment, nervis i tendons, erectes, crispats, hiperestimulats i saturats tan artificialment com natural. L’oïda i el sistema nasofaríngic al complet per un costat. El centre del llenguatge a l’altra punta de l’amalgama orgànica. La pell, d’una peça, com desenfundada d’un esquelet escampat. Vint ventricles de diferent mida i amb diferents ferides, cap de sencer. I per sobre de tot, uns enormes genitals. No fóra autor autoreferencial, sense ells.
L’autor autoreferencial contemplava les seves restes i reconstruïa el seu antic jo per tal de poder derruir el seu jo futur. Molt millor si podia ser pervertint una mica el llenguatge. Però no sempre es pot tenir tot, i menys. Ara. En un nou món on res porta manuals il·lustrats d’instruccions. Recursos duplicats. Autor en cadena model Äuthørr. Només cal aplicar l’eina subministrada en el punt indicat.
I en cauen els ulls, verds, vius, desafiants, buits de retina. I en cauen els lòbuls frontal i parietal, units a un lòbul temporal ple de llocs compartits amb els altres. I en cau el fetge i els intestins i tot el sistema digestiu amb el pàncrees al centre i els pulmons i els ronyons i tots els òrgans i alguns d’ells hi són repetits però tots hi són en la mesura justa i són ells mateixos. I en cau l’entramat nerviós, i ho fa tranquil·lament, sense pressa i sense preocupar-se per on acaba. I en cau la veu, sola, mesurada, tranquil·la, seductora, entre el lòbul temporal i els ulls. I en cau la pell, i en cauen els músculs, i en cauen els ossos, i tot forma petites acumulacions ordenades d’una manera que no es pot determinar si és alfabètica o funcional, però tampoc importa que sigui d’un o altre tipus. I per sobre de tot, un grapat de cors de diferents mides.
Que encara bateguen. Coordinadament.
#o13
Quan el fenomen es va iniciar el silenci era absolut. Qualsevol anàlisi en el rang comprès entre els 20Hz i els 20000kHz hauria donat com a resposta
o el que és el mateix,
Tenia l’interior buit
,mort
, i encara no ho sabia.
Creient-se compartit, no se n’havia adonat que feia temps que tot ell havia quedat desert. Res. Tot ell era.
Buit.
i així restarà sempre.
#o14
Quan el fenomen es va iniciar, l’home miriàpode combatia per l’aliment amb diversos tipus d’altres artròpodes i amb alguna espècie de rèptil, i no sempre en sortia victoriós. Perseguia principalment petits rosegadors, de nit, amagat rere les pedres de l’antic món, esperant l’oportunitat de saltar sobre algun ratolí, o algun talp, o si tenia sort fins i tot gats i petits gossos. Feia anys que no veia cap nen, tants que fins i tot n’havia oblidat el sabor.
De dia intentava dormir.
L’home miriàpode defugia la llum i procurava no allunyar-se massa dels entorns humits. Soterranis, coves, fonts. S’acostava sigil·losament a les potencials preses, movent acompassadament els seus vint parells de potes, i una vegada les tenia a l’abast s’hi abraonava buscant clavar-hi els fiblons verinosos.
Per clavar-hi les mandíbules no hi havia pressa.
L’home miriàpode contemplava pacientment com l’aliment es posava a punt per ser processat, i amb tranquil·litat el consumia. I amb encara menys pressa l’anava digerint. En aquest món tampoc hi havia massa res millor per fer. Potser buscar una bona dona miriàpode amb la qual acoblar un dels seus vint segments durant l’època adequada, i deixar-la cuidant dels ous dels quals en sortirien unes quantes dotzenes de nens miriàpodes.
Però primer havia de passar l’hivern.
L’home miriàpode tenia una cutícula quitinosa que li recobria tot el cos segmentat.
L’home miriàpode va centrar la seva atenció en una nova presa mentre deixava enrere l’última connexió neural que hauria pogut ser interpretada com humana, un impuls elèctric que es va esvair en el precís moment que el miriàpode clavava el parell de forcípules a la caròtida d’una cria humana de vuit anys.
dolça
#o15
Quan el fenomen es va iniciar el foc avançava incontrolable. Havia cremat la casa on havia crescut i anat formant la persona que era ara. Havia cremat els boscos on jugava amb els amics, que havia recorregut mil vegades buscant qualsevol tipus d’aliment estacional. Bolets, espàrrecs, cargols. Havia avançat pel poble, per la comarca, per la ciutat més propera fins arribar a tots els llocs on havia estat alguna vegada.
Voraç, insaciable, el foc havia cremat el seu primer petó. I tots els que el seguiren. Havia cremat tots els llibres que havia llegit i tota la música que havia escoltat, les pel·lícules gaudides i les sofertes. Havia cremat els seus coneixements, tot el que havia après i la seva utilitat. Havia cremat la memòria de tot el que mai fou.
El foc, imparable, aviat només tindria un cos, per cremar. Simple matèria.
#o16
Quan el fenomen es va iniciar, el futur encara no havia arribat, però ja s’havia destruït completament el passat.
#o17
Quan el fenomen es va iniciar va pensar Denk positiv!
El més curiós de tot és que mai ho havia pensat abans, i es va adonar que en realitat no sabia com fer-ho. No perquè no ho hagués fet mai, sinó més aviat perquè quan ho havia fet havia sigut inadvertidament, gairebé es podria dir que per accident. Tampoc sabia alemany.
Sempre hi ha hagut llocs ben estranys en els quals pensar de manera positiva.
Però realment tenia raons per fer-ho. Tenia tot el temps del món. Finalment havia llegit Shakespeare, Lem, Proust, Joyce, Camus. Havia vist Bergman, Kurosawa, Hitchcock, Welles, Truffaut. Havia recorregut les restes dels més grans museus del món. Havia alliberat la Gioconda de la seva presó blindada. Havia plorat sobre les restes encara fumejants del Guernica. Havia repartit els ossos de Dalí pel Cap de Creus. Li havia sobrat temps per aprendre a integrar amb solvència. Havia finalment comprès l’univers, tant el relativista com el quàntic, arribant a la conclusió que es tractaven de dos universos diferents que s’odiaven l’un a l’altre, però estaven condemnats a conviure tot i la seva completa incomunicació. Una bonica al·legoria social. Havia arribat a entendre el concepte d’onzena dimensió. Onzena!
Denk
Sense cap pressa, havia comptat les estrelles que quedaven i havia localitzat els planetes que continuaven sencers. Havia comptat pedres a les escales de la catedral de Girona i havia reconstruït el David.
positiv!
Finalment havia esgotat les coses per fer i se sentia ple. Només li faltava un buit per omplir. Només li faltava comprendre’s a ell mateix.
Fou per aquest darrer buit que tot el que ell era començà a escolar-se. Però no li va donar massa importància. Tampoc n’hi havia per tant.
#o18
Quan el fenomen es va iniciar encara no havia aconseguit poder respirar amb comoditat sota l’aigua. Havia procedit amb rigor i disciplina, tal i com manen els cànons en cas de voler obtenir grans fites. Per grans objectius, grans sacrificis. Per grans sacrificis, grans recompenses.
Havia començat submergint el cap a la banyera fins perdre l’alè, deu hores diàries, amb pauses per menjar, anar al lavabo, simplement descansar o tot alhora, cada dues hores. Al cap d’un parell d’anys ja era capaç de romandre amb el cap submergit més de vint minuts, cosa que duplicava el rècord vigent. Com si els rècords mundials importessin ja per alguna puta cosa. Com si haguessin importat mai. Però ell ja podia estar més de vint minuts sense respirar.
Arribat aquest punt, va decidir que la banyera se li havia fet petita, i es va traslladar a la costa. L’oceà és una banyera significativament més gran, i més salada. També més plena de merda. I amb més animals morts. Molts més. Però per submergir-se i no respirar és el millor que hi ha, i en definitiva això és justament el que ell pretenia fer.
Els registres es van continuar ampliant.
Vint-i-cinc minuts. Trenta minuts. Quaranta-tres minuts. Una hora i dos minuts. Respira. Una hora i cinquanta minuts. Tres hores. Deu hores i disset minuts. Respira.
respira
Dos dies, tres hores i vint minuts. No menja, no dorm. Pensa. Desitja que desapareguin les ganes de respirar fora. S’imagina fluint. Líquid. Lliure. Dins per sempre.
Mentre els pulmons se li omplen d’aigua. I no se n’adona. I el seu jo lamarckià li diu que haurà de buscar una dona líquida per poder tenir fills que no necessitin per res la superfície.
Però el seu jo no lamarckià no té temps d’escoltar-lo, perquè els dos s’han dissolt en l’oceà. Ions sense consciència. Potassis sense membrana. Calcis sense potencial.
#o19
Quan el fenomen es va iniciar tot era normal.
Estava sola.
Però ara no era només metafòricament.
Per sort,
continuava completament plena d’ella mateixa.
Fins que,
mai sabrem per què, va veure que estava
(que sempre
havia estat) completament buida.
koniec
