De petit, com bona part dels nens d’aquest país, jugava a futbol a l’equip del poble. No us sabria dir exactament a quina edat vaig començar, però el que sí recordo bastant bé és que la cosa no se’m donava especialment bé, no era el migcampista organitzador que no fa ni una passada dolenta perquè si en fes alguna té el pare ben atent a la banda per dir-li de tot. Tampoc malament, no era el gordo que surt els cinc últims minuts a fer de davanter centre (estàtic) quan perds vuit a zero.
Ens entrenava el cabo de la guàrdia civil, home acostumat a donar ordres, a que el tractessin de señor tot i no ser ningú i a portar sempre un xiulet a la butxaca, cosa que donava un toc molt entretingut als entrenaments i partits.
En no destacar en cap aspecte va ser un problema ubicar-me al camp, de manera que durant bona part de la meva carrera vaig ser lateral dret. El que més costava de trobar per un equip de futbol de base eren esquerrans, segles de mans lligades a l’esquena i fustigacions havien donat el seu fruit, de manera que a l’extrem esquerre s’hi fotia sempre l’únic esquerrà indígena que es trobava. Això feia que el lateral dret acostumés a ser la posició menys compromesa de la defensa.
Gràcies a la prodigiosa plasticitat dels cervells infantils en recordo ben poca cosa, d’aquella època. Un parell de collonades i detalls sense importància. Per exemple, un partit a Llers un diumenge al matí. El camp era de terra i em va cridar l’atenció que a la banda est hi havia dos pals amb megàfons. Ho vaig trobar bastant notable, ja que en cap dels camps on havíem jugat hi havia megafonia, menys encara en camps de cols com aquell. Ja m’imaginava un speaker cridant el meu nom quan saltés al camp, però no.
Va començar el partit i tot va anar com de costum fins que el campanar va tocar les dotze. Pilotada amunt. Pilotada avall. L’extrem esquerre que cau a terra perquè s’entrebanca amb els seus propis cromosomes. I de cop un xiulet em va fer tombar el cap.
Germans. Ens trobem aquí reunits…
El cabo de la guàrdia civil fotent crits a una banda del camp, el capellà repartint hòsties a l’altra i jo al mig, intentant que un esquerrà asilvestrat no es mengés els cordons de les botes. Només hi faltava l’alcalde fumant-se una fària a tribuna preferent. Però si no hi havia ni aigua calenta a les dutxes a veure com collons hi havia d’haver tribuna.
Uns anys (o uns mesos) després, en un entrenament, vaig fer sense voler una centrada excel·lent amb la cama esquerra. Vaig passar la resta de la meva carrera esportiva jugant d’extrem esquerre. Fins a la meva retirada prematura al pic de la meva carrera, amb catorze anys. Però això ja seria una altra història que us estalviaré d’explicar-vos en una altra ocasió.