Tard o d’hora havia de passar, i avui era un dia tan bo com qualsevol altre.
He arribat al metro, he posat l’abonament de deu viatges al registrador automàtic i me l’ha escupit. Llum vermell(a). Me l’he quedat mirant com si fos subnormal o, pitjor encara, idiota o un gollut de metre deu de Ribes de Freser. Nyeeeec, gollut!
Me l’he mirat per davant, per darrere i per tots costats. El registre era clar, només hi havia fet quatre viatges dels deu pagats, de manera que me n’he anat de pet a la senyora que hi havia a informació. El metro de Madrit ha fet una cosa semblant al que van fer els de La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa” (LKXA, la caicsa, per entendre’ns tots), eliminar els taulells amb un vidre antibales i substituir-los per una atenció “més propera”. Hola senyora del metro de madrit!, li diguí, Sa puta màquina m’ha donat pel cul i m’ha escupit el bitllet, com ho farem?
Éh?
I així és com vaig aprendre que si vull que els funcionaris madrilenys em facin cas no els puc parlar en català.
