Avui em sabreu disculpar que m’estengui una mica més i que sigui més personal del normal.
Els meus pares es van casar el vint-i-quatre de setembre de mil nou-cents setanta-vuit. Fa trenta-vuit anys. La meva mare tenia vint-i-tres anys i el meu pare en tenia vint-i-vuit. Acabats de fer. Jo ara en tinc trenta-set. Era el sant de la meva mare i estaven junts des de feia cinc anys. Festejaven, que es deia llavors. La meva mare era (és) la petita de nou germans i era cinc anys més jove que el meu pare, fill únic. Ella és extravertida. Ell era introvertit i reservat.
Jo vaig néixer el vint-i-nou de juny de mil nou-cents setanta-nou, tot just nou mesos després de la nit de noces. Em vaig avançar deu dies, però això és una cosa de la qual ningú mai s’ha adonat i de la qual ara no parlarem.
Tinc dues germanes. La gran té dos anys menys que jo i un fill. Es diu Genís. El fill, no pas la meva germana. La petita en té gairebé catorze menys. Va néixer en plena crisi econòmica de mitjans anys noranta. Llavors el meu pare havia hagut de tancar la botiga de barri que havia obert després de deixar el Maxor que havia dirigit un bon grapat d’anys. Maxor era la contracció dels noms dels dos fundadors de la cadena, en Maximilià i l’Hortensi. El primer va obrir en solitari els hipermercats Màxim, que més endavant es van vendre a Carrefour. El supermercat era al mig del barri dels gitanos de Figueres.
Fa uns anys em va aflorar un record de quan era nen i, en una sortida del casal infantil d’estiu a la platja de Sant Pere Pescador, vaig estar a punt d’ofegar-me. Em va salvar una senyora en topless. Això explicaria tant la meva incapacitat de nedar com l’afició als pits, tot i que no puc assegurar que no es tracti d’un fals record. Vaig fer molts cursets de natació infructuosos a la piscina de Figueres. Anant a un d’ells amb la meva germana, tenint uns deu anys, dos nens gitanos ens van voler atracar. Quan em vaig girar em van reconèixer. Es el hijo de Jeroni, va dir un, i van marxar corrent. Feia un parell d’anys que no hi treballava, però el meu pare era una de les persones més respectades del barri, al Maxor no s’hi robava.
Aquest dissabte passat vaig parlar amb la meva germana. Em va dir que el pare, tornant d’un viatge a Saragossa amb l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales, havia sigut ingressat a l’hospital de Figueres. Una pneumònia. Potser greu, però no preocupant. “Cal que vingui?”, li vaig preguntar. “Vine”, em va respondre. Sense urgència. Vine. Ja tenia un bitllet d’Alta Velocidad Española per dijous però en vaig agafar un altre per diumenge, ja que no era gaire car. Seixanta-nou euros i uns quants cèntims.
Per inèrcia, vaig agafar el bitllet fins a Girona, tot i que el meu pare estava ingressat a Figueres. Vaig pujar a l’Alta Velocidad Española pensant que, tot i tenir bitllet per Girona baixaria a Figueres. El revisor em va enganxar al vagóncafeteria, un dels últims reductes d’aparent llibertat. Qué plaza tiene? No lo sé, estoy en el vagón cinco. Vagón cinco? Gerona, gerona, gerona, gerona. Todos los del vagón cinco bajan en Gerona. Sí, yo bajo en Girona. Han avisado en cuatro idiomas. I així és com ara tinc un rebut de vint euros i setanta cèntims. Puta Espanya.
Vaig saltar de l’Alta Velocidad Española esperant parlar amb el meu pare i la meva mare per tranquil·litzar-los, però en lloc d’això vaig trobar-me en una sala privada amb les meves germanes, la meva mare i la doctora responsable decidint què fer. Aturem el tractament, doctora? Deixem morir el pare? Fem-ho, ja que tampoc res d’això donarà resultat. És una decisió que espero que no hagueu de prendre mai.
Poc menys de dues hores més tard moria. La meva mare li agafava una mà i jo l’agafava a ella. A l’altra banda del llit les meves dues germanes feien el mateix. Agafar-se, no pas morir, s’entén. La infecció havia resultat ser multiresistent i el còctel d’antibiòtics va ser inefectiu. Es va estendre al fetge i als ronyons. El diumenge al matí va entrar en xoc sèptic.
Reservat i discret, poc amic de papallonejar, va omplir a rebentar l’església del poble. Vam fer imprimir cent vint-i-cinc recordatoris que no van arribar a la meitat dels assistents. Sempre que mor algú hi ha qui pensa Per què collons en parlen bé, aquests que tota la seva vida havien deixat com un drap brut?, sempre hi ha qui va a l’enterrament només per comprovar que és realment dins de la caixa. No va ser el cas. Família, amics, veïns, companys de feines de fa deu o fins i tot trenta-cinc anys. Tothom hi era amb una afectació sincera i una estima plena. Alguns van haver de marxar a mitja cerimònia en no poder-ho suportar.
La meva mare ens va demanar que diguéssim unes paraules. A l’enterrament del meu avi el capellà ens ho va oferir però no ho vam fer, no feia falta. Aquesta vegada estava emprenyat perquè no havíem volgut fer una missa convencional i no ens ho va oferir, però igualment em vaig aixecar i li vaig prendre el micro. Tot just sortint de l’església, deu minuts més tard, no tenia ni idea de què havia dit. La meva mare m’havia demanat de preparar unes paraules, però me’n vaig veure del tot incapaç. Tal i com ningú ens havíem pogut preparar per la seva mort, no es podia preparar un discurs. Només em recordo pensant No et caguis en déu, no et caguis en déu, no et…
Prou. Me cago en déu.
