capítol cinquè | on un burro nord-català no entén el nou amo i cent anys després l’autor firma una hipoteca

A finals de dos mil deu vaig haver d’escollir entre buscar pis o buscar companya de pis. Per aquestes coses que té l’atzar un dia, mentre començava a buscar pis a Girona, vaig anar a dinar a casa dels meus pares, a Bàscara, i em vaig trobar el poble inundat de pamflets que anunciaven una jornada de portes obertes a un bloc de pisos.

Quan jo era petit, a Bàscara podies anar a comprar a dues botigues, a can Patela i a can Minyonc. Can Patela era el que potser els urbanites en diríeu un supermercat de barri, hi tenien una mica tot. A can Minyonc hi havia la vella Minyonca i dues bombetes de 125 V. Era on s’havia d’anar si volies comprar whisky però tenies catorze anys. Can Minyonc és un nom ben curiós. Jo tenia una teoria absurda que l’explicava de manera prou satisfactòria. Segons la meva teoria, l’avi Minyonc es volia comprar un burro (un matxo) i el que li va agradar més (bé fos per preu o per genètica) el va trobar a la Catalunya Nord. Però quan va tornar amb el matxo nou va resultar que no li feia cas si no li parlava, com sempre ho havien fet els seus anteriors amos, en francès. Així doncs, quan volia que el burro arriés havia de cridar Allez mignon!

Quan la vella Minyonca va morir els seus hereus van vendre la casa, i sobre el plànol s’hi van projectar dos blocs de pisos. El projecte era bastant llaminer. Es desviava una riera i, aprofitant la llera ocupada i una part de la finca del darrere, s’hi construien els dos blocs amb un carrer central que uniria una futura urbanització amb el nucli del poble. Però quan fas els comptes del conte de la lletera sempre passa que la propietària del terreny que necessites comprar per tirar endavant el projecte et diu que et fotis els calers pel cul, i així és com vaig acabar vivint en un bloc amb nou pisos totalment irregulars per planta i uns passadissos kilomètrics que no compleixen la normativa d’evacuació actual. Però no ens avancem, que fa dos paràgrafs érem al dia de portes obertes.

El bloc feia tres anys que estava construït, però només se n’havien venut tres pisos. La bombolla ja havia petat i l’explosió ens va deixar amb poca gent que volgués viure a Bàscara podent-ho fer a Girona o a Figueres, i menys encara per cinquanta milions de pessetes. La promotora del bloc havia fet fallida i si abans de final d’any no tornava el préstec contret amb La Caixa per tirar endavant la promoció tots els pisos buits passarien a mans del banc. Era dos mil deu i putes ganes tenia La Caixa de tenir en propietat vint-i-cinc pisos, un número equivalent de places de pàrquing i dos locals buits a Bàscara, de manera que van fer tot el que van creure convenient per treure-se’ls de sobre. Quan hi vaig arribar, de vint-i cinc només en quedaven dos de lliures. L’endemà tenia una cita amb la directora de la sucursal de La Caixa al poble.

El preu del pis era atractiu, gairebé podríem dir que molt bo, i les condicions de l’hipoteca molt correctes. La directora es va posar a revisar la documentació que portava, fent que sí o que no amb el cap de manera alterna. Fins que va agafar les nòmines. L’any dos mil deu jo estava al que se suposava que era la fase final de la meva tesi doctoral. Feia dos anys i mig que m’havia quedat sense beca i maldava per sobreviure amb un contracte de professor associat que havia de complementar amb una segona feina a mitja jornada. Però això a la nòmina no ho posava. Hi havia el sou mensual, abans i després de retencions, i l’entitat contractant.

Amb la nòmina a la mà, la directora de La Caixa ja no va veure res més que el logo de la Universitat de Girona. Incapaç de veure la quantitat que hi havia impresa i incapaç d’entendre el significat de la figura “professor associat de tipus ii”, en aquell precís moment vaig passar a ser un funcionari. Puc dir amb total tranquil·litat que en cap moment vaig mentir, vaig respondre amb sinceritat totes les preguntes que se’m van fer i no va ser fins al cap d’uns dies, ja amb una hipoteca amb bones condicions i sense avaladors firmada, que vaig entendre bé què havia passat en aquell despatx.

Pocs mesos després se’m va acabar el contracte amb la UdG i no se’m va renovar. Més o menys per aquelles dates li vaig preguntar al meu avi, que aleshores ja tenia més de noranta anys, d’on venia el nom de can Minyonc. Va riure i em va començar a explicar com l’avi Minyonc se’n va anar a Ceret a comprar un matxo.

No endevinareu què va passar llavors.