Authorpere

capítol onzè | de promeses electorals, puta adolescència, repetir cou i el senyor cuadras, qui ens deia que si fóssim xinus ja fórem morts

c

No us voldria descobrir la sopa d’all ni ensenyar-vos a anar en bicicleta sense encloure-us els ous, però la preadolescència és una època estranya. Apareixen pèls, fluïds, ferums i tibantors on no n’hi havia abans i ve l’àvia a palpar-nos com de formoses tenim les cuixes i com de reproductivament beneficiosa ens resultarà aquesta turgència epidèrmica. Als catorze anys vaig arribar als seixanta-tres quilos, i fins ben entrats els trenta portava de manera més o menys habitual texans que m’havia comprat quan en tenia quinze o setze.

De la mateixa manera que durant dues dècades vaig poder mantenir una massa i un volum i per tant una densitat i una turgència constants, els darrers tres o quatre anys s’ha esdevingut la tragèdia. Però això és un altre tema i haurà de ser tractat en una altra ocasió. Dèiem que l’adolescència és una època estranya però dels catorze ja en parlarem un altre dia. M’agraden més els disset.

Ara mateix no us sabria explicar gaire bé el perquè, però vaig repetir COU. Vaig suspendre tres assignatures: matemàtiques, filosofia i física. Les matemàtiques me les va fer el senyor Cuadras, integrant d’un il·lustre nissaga docent figuerenca, que amor per les matemàtiques potser no, però el que sí em va donar va ser la frase que ha guiat la meva vida des de tercer de BUP: «Si fóssiu xinus ja seríeu tots morts. No s’estan d’hòsties allà, qui no rendeix… a la forca!». La filosofia, un d’aquells professors que han abdicat de la seva funció docent. Venia, recitava la classe del dia amorrat als seus folis i no canviava el to de veu ni feia res per interactuar amb la classe ni per generar el més mínim interès. I la física. Ai, la física! La física em resulta extremadament atractiva però no ens hem entès mai. Puta.

Segons les quatre assignatures optatives que s’escollien hi havia quatre itineraris de COU. A amb matemàtiques i física d’assignatures obligatòries. B amb biologia i química. C i D amb no sé quines merdes de lletres. Jo havia optat per la opció AB, amb les obligatòries de les dues, però en vistes dels resultats en matricular-me per segona vegada vaig demanar dues coses. La primera, canviar d’itinerari. Oblidar la física i fer geologia, que no serveix per res però al menys podies aprovar amb un nivell mínim d’alfabetització. La segona, declinar la possibilitat que hi havia, amb tres assignatures suspeses o menys, de repetir només aquestes. Llavors ja em coneixia, i era ben conscient que si havia d’anar a l’institut per només tres assignatures em passaria el dia al bar bevent i fumant. I no tenia diners. Em van acceptar les dues coses.

Dues setmanes després de començar el curs en Narcís, el conserge, va trucar a la classe de geologia i em va comunicar que el director em volia veure al seu despatx. Segons marcava la normativa, els qui havíem suspès COU amb tres assignatures o menys estàvem obligats a repetir amb i només amb les assignatures suspeses, de manera que el que jo havia demanat i m’havien concedit no era legal. Toca’t els putos collons d’esquerra a dreta, de darrere a davant i en totes les direccions imaginables. Després de plantejar-li la meva postura i el motiu de la meva petició el director va prendre una decisió salomònica. Jo faria física, matemàtiques, filosofia i la resta d’assignatures encara que no hi estigués obligat, i en cas de millorar la nota d’alguna de les que ja estava avaluat em repercutiria en la que aconseguís d’aquelles tres.

Vaig treure un excel·lent de filosofia, un notable de matemàtiques i un aprovat de física. Són les notes que tinc a l’expedient. Uns anys després, el director de l’institut va entrar en política, va ser regidor a l’Ajuntament de Figueres i senador per ERC, una opció ben natural en vistes de la seva voluntat o capacitat de complir promeses.

capítol desè | on es fa una visita a la guarderia de bàscara de l’any mil nou-cents vuitanta-dos, el barri dels gitanos de figueres i un restaurant amb estrella michelin

c

Un dels primers records que conservo és de quan anava a la guarderia, el que ara en diuen llar d’infants. Era estiu i jo devia tenir uns tres anys. Començava a vestir-me sol. Vaig posar-me els pantalons curts, ara els veig de color vermell amb un rivet blanc, una samarreta d’en Naranjito i les victòries.

Quina puta merda, les victòries.

Si no m’equivoco, els nascuts el meu any vam ser els primers d’anar a la guarderia del poble. Era als baixos d’una casa a peu de Nacional II, tenia un pati minúscul que llavors semblava enorme amb una morera que encara viu i que ja comença a poder-se considerar venerable. Una vegada algú hi va alliberar uns cucs de seda que hi van sembrar el caos i per poc la maten. No recordo qui va ser.
Suposo que aquell matí m’hi devia deixar la meva mare, el pare feia relativament poc que havia començat a treballar d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Tot va anar bé fins que vaig tenir pipí. Ja era gran, de manera que me n’hi vaig anar sol. El lavabo era al mig d’un passadís que començava al fons de l’aula. Al fons a la dreta. Vaig entrar-hi i em vaig abaixar els shorts. No portava calçotets.

La ment d’un nen de tres anys és una cosa tan fràgil com la resta del seu cos. Alguna cosa es va trencar a dins meu. No portava calçotets. I ara què?

Ara, gairebé set lustres més tard, sé que anar pel món sense calçotets és una de les últimes llibertats que ens podem permetre. Podem anar sense calçotets a una jura de bandera civil. Podem anar-hi al casament de la nostra filla. A un concert de l’Springsteen. A un de Pantera ja no. Al Liceu i al Camp Nou. Podem anar sense calçotets al funeral de la tia Encarnassion. Podem anar sense calçotets a un restaurant amb estrella Michelin.

Mentre ens porten el Xuixo amb tòfona. El Verat, all blanc i suc d’enciam, els Musclos i aranja i les Textures de foie. La Marialluïsa, llimona i mel i la Pinya, llima, coco i fruita de la passió. Tot ben maridat amb un bon vi blanc i un bon vi negre.
Van arribant plats i el batall va tocant les hores en punt i repica tots els quarts.

capítol novè | on un viladamatenc furta un radar de trànsit amb una retroexcavadora i l’autor parla del seu primer cotxe. no us recomano que ho llegiu

c

El meu primer cotxe va ser un Citroën BX dièsel platejat. Una cosa semblant a això:citroen-bx

Tenia un sistema de suspensió hidràulica amb diverses alçades que es podien escollir en funció de les condicions de conducció (la més baixa per anar a fer curses i la més alta per anar a fer margeres en llocs inhòspits) i que en realitat només servia per consumir quantitats ingents d’un oli mineral de color verd i dues mil pessetes l’ampolla de mig litre.

El comptaquilòmetres s’havia quedat clavat als seixanta-quatre mil quatre-cents quilòmetres i el velocímetre tampoc li funcionava, de manera que durant els meus primers anys com a conductor mai vaig saber a quina velocitat circulava. Tampoc era cap problema, ja que als divuit anys conduir consisteix a fotre el peu a l’accelerador i que sigui el que déu vulgui. Quan vaig tornar a casa amb el carnet aprovat la meva mare em va obligar a portar-la a fer un volt, cosa que va trigar una bona colla d’anys a fer després de fotre’m a cent seixanta a la recta de Viladamat (ho sé perquè conduia el seu cotxe, no el BX). Sigui com sigui, estic convençut que veure permanentment l’agulla immòbil per sota del zero ha afectat de manera significativa no només la meva conducció, sinó la meva personalitat.

Com que jo no era l’únic que trobava llaminera la recta de Viladamat ben aviat hi van posar un radar. Un bon dia va desaparèixer. No hi era. Al seu lloc la terra s’estripava en un forat obert. La investigació policial va ser senzilla, van fer una llista dels conductors més multats en aquell punt i la van creuar amb una llista de propietaris de retroexcavadores. L’únic integrant de les dues llistes encara tenia el radar a casa.

Una vegada em vaig deixar les claus del BX a casa i no me’n vaig adonar fins que havia arribat a Figueres i l’havia parat amb les claus de casa. Una altra vaig donar-hi tant gas que encara no sé com no vaig provocar un incendi amb totes les guspires que van sortir del tub d’escapament, i poc abans de canviar-lo vaig haver de tornar de Figueres només amb tercera perquè s’havia quedat clavat el canvi.

Tots plegats hauríem d’aprendre a no parlar de merdes que no importen a ningú. És una cosa que us recomano molt.

capítol vuitè | en el qual no hi ha coloms i això hauria de fer que tots ens poséssim a tremolar. també hi surt en darder, el del museu, però només se l’anomena de passada

c

Encara que ens pugui semblar el contrari, els ecosistemes urbans són també ben complexos i interessants. Una cosa que em crida molt l’atenció de Madrit és que no hi ha coloms. No n’hi ha. Ni un. En canvi hi ha milions de pardals. Pardals grossos i refets com mai n’havia vist cap. Gens esquerps.

Quan encara no havia voltat gaire per la ciutat creia que era una característica peculiar de la Facultad de Ciencias Biológicas de la Universidad Complutense de Madrid i de la Facultad de Ciencias Geológicas de la Universidad Complutense de Madrid. Les dues facultats comparteixen cafeteria i a la seva terrassa hi viuen uns pardals mastodòntics. Unes proeses de la natura que semblen tretes directament de l’acudit infantil de l’ocell que fa PIO-PIO!!!!1!!11 i que no durarien ni mitja hora fora d’un barril de formol si en Francesc Darder i Llimona fos una mica més viu del que està actualment. El que més em va cridar l’atenció, més encara que la seva mida (el seu tamany, pels qui esteu llegint la versió en català simplificat d’aquest capítol, coordinada per la CCMA) és el fet que estan tots anellats. Quan vaig veure la primera anella metàl·lica envoltant la pota d’un d’aquells pardals em va venir al cap que només se m’ocurria una au menys interessant d’anellar que un pardal. Un colom. Llavors hi vaig caure.

On polles són els coloms de Madrit?

És ben normal que quan un organisme deixa el seu nínxol lliure aquest sigui ocupat per un altre, de manera que no ens ha d’estranyar que els jubilats tirin engrunes de pa als pardals o que aquests s’acostin a les taules plenes de guiris menjant tapes per picotejar el que cau a terra. El que ja no és tan normal és que quan un estudiant de segon de biotecnologia deixa la cuixa de pollastre a mig escurar al costat de mig grapat de patates fregides i un rosegó de pa s’hi acosti un puto pardal mascle i, sense ni tan sols mirar-se el pa, ataqui les restes de rostit a cops de bec.

I el filldeputa no ho feia pas per casualitat ni feia cara de celíac ni d’intolerant al gluten (

wink wink nudge nudge say no more say no more

), sinó que era ben conscient que el pa és una puta merda i que ens l’hauríem de fotre pel cul. Em va clavar una pupil·la negra als ulls. Amb un tros generós de pell de pollastre penjant del bec. Ben torrada. Cruixent però amarada de suc.

No sé si vosaltres heu notat que cada vegada hi ha menys coloms. I que hi ha més pit-roigs. I que de tant en tant desapareix algun nadó.

capítol setè | en el qual s’exposa l’atractiu de l’autor com a mascle reproductor donant-ne un exemple pràctic

c

Fa uns dies la Mariona em va confessar que quan em veia amb la meva anterior parella pensava “Pobra, tan maca que és i va amb aquest. Què li deu veure? No és simpàtic, és antisocial… ni tan sols és guapo!”. La majoria de vosaltres no ho sabeu però la Mariona, la meva parella, és bastant espectacular. Una soprano lírico-dramàtica excel·lent, biòloga amb el premi especial de la seva promoció, compromesa en mil projectes i amb un atractiu clàssic d’aquells que et fan girar si te la creues. Sovint fem la broma que quan ens veuen agafats pel carrer força gent ha de pensar que la dec fotre de pam i mig, perquè si no no s’entén. Però tot té una explicació.

Fa uns anys en Roger, bon amic i company de laboratori, se’n va anar a fer una estada a Montpeller. El grup on fèiem la tesi tenia una relació bastant estable amb un laboratori d’allà on també treballaven en estabilitat proteica, i molts dels que feien la tesi amb nosaltres hi van passar temporades bastant llargues. El fet és que un grup prou nombrós vam aprofitar l’excusa d’anar-lo a veure per muntar una sortida. Hi vam passar un cap de setmana que vam rematar a Seta fotent-nos un dinar a base d’ostres i musclos crus.

Aquests dos bivalves són uns animalons filtradors que passen la seva vida fent precisament això, filtrant aigua de mar i tenint dues valves. L’aigua de mar la filtren per aconseguir aliment. Plàncton, bacteris i tot tipus de matèria orgànica en suspensió. Això els converteix també en uns grans acumuladors de merdes diverses. A vegades passa que els animals filtradors filtren organismes tòxics per als humans. Quan consumim aquestes ostres o musclos també consumim les toxines amb les quals han estat en contacte i llavors, si el nostre sistema immunitari no dóna l’abast, ens convertim en aspersors de vòmit i femta a mig processar.

A taula, entre els expedicionaris catalans i els acompanyants oriünds, érem més d’una quinzena de persones. D’aquestes, a una quarta part li feia fàstic menjar bèsties crues i a una fracció significativa podríem dir que li feia poca gràcia. Vaig gaudir com un vedell. Em vaig fotre la meva ració, la de les dues noies que tenia al costat gairebé sencera i tot el que vaig poder pescar dels plats al meu abast. Mai havia menjat tantes ostres i dubto que mai en torni a menjar tantes. Vaig sortir rodolant com una perla.

Aquella nit ningú va dormir. Tots els qui eren en aquella taula la van passar expulsant fluïds digestius per tots els orificis gàstrics possibles. Tots excepte jo.

A l’hora d’escollir parella, encara que sigui de manera inconscient, valorem que l’individu reproductor tingui uns gens de qualitat per passar a la nostra descendència potencial. Jo no sóc simpàtic ni social, no tinc un atractiu normatiu i no la faig de pam i mig (per poc), però tinc el bé més preuat per tota fembra reproductora.

Tinc un sistema immunitari empordanès.

capítol sisè | on s’esdevé el conflicte ineludible a madrit

c

Tard o d’hora havia de passar, i avui era un dia tan bo com qualsevol altre.

He arribat al metro, he posat l’abonament de deu viatges al registrador automàtic i me l’ha escupit. Llum vermell(a). Me l’he quedat mirant com si fos subnormal o, pitjor encara, idiota o un gollut de metre deu de Ribes de Freser. Nyeeeec, gollut!

Me l’he mirat per davant, per darrere i per tots costats. El registre era clar, només hi havia fet quatre viatges dels deu pagats, de manera que me n’he anat de pet a la senyora que hi havia a informació. El metro de Madrit ha fet una cosa semblant al que van fer els de La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa” (LKXA, la caicsa, per entendre’ns tots), eliminar els taulells amb un vidre antibales i substituir-los per una atenció “més propera”. Hola senyora del metro de madrit!, li diguí, Sa puta màquina m’ha donat pel cul i m’ha escupit el bitllet, com ho farem?

Éh?

I així és com vaig aprendre que si vull que els funcionaris madrilenys em facin cas no els puc parlar en català.

capítol cinquè | on un burro nord-català no entén el nou amo i cent anys després l’autor firma una hipoteca

c

A finals de dos mil deu vaig haver d’escollir entre buscar pis o buscar companya de pis. Per aquestes coses que té l’atzar un dia, mentre començava a buscar pis a Girona, vaig anar a dinar a casa dels meus pares, a Bàscara, i em vaig trobar el poble inundat de pamflets que anunciaven una jornada de portes obertes a un bloc de pisos.

Quan jo era petit, a Bàscara podies anar a comprar a dues botigues, a can Patela i a can Minyonc. Can Patela era el que potser els urbanites en diríeu un supermercat de barri, hi tenien una mica tot. A can Minyonc hi havia la vella Minyonca i dues bombetes de 125 V. Era on s’havia d’anar si volies comprar whisky però tenies catorze anys. Can Minyonc és un nom ben curiós. Jo tenia una teoria absurda que l’explicava de manera prou satisfactòria. Segons la meva teoria, l’avi Minyonc es volia comprar un burro (un matxo) i el que li va agradar més (bé fos per preu o per genètica) el va trobar a la Catalunya Nord. Però quan va tornar amb el matxo nou va resultar que no li feia cas si no li parlava, com sempre ho havien fet els seus anteriors amos, en francès. Així doncs, quan volia que el burro arriés havia de cridar Allez mignon!

Quan la vella Minyonca va morir els seus hereus van vendre la casa, i sobre el plànol s’hi van projectar dos blocs de pisos. El projecte era bastant llaminer. Es desviava una riera i, aprofitant la llera ocupada i una part de la finca del darrere, s’hi construien els dos blocs amb un carrer central que uniria una futura urbanització amb el nucli del poble. Però quan fas els comptes del conte de la lletera sempre passa que la propietària del terreny que necessites comprar per tirar endavant el projecte et diu que et fotis els calers pel cul, i així és com vaig acabar vivint en un bloc amb nou pisos totalment irregulars per planta i uns passadissos kilomètrics que no compleixen la normativa d’evacuació actual. Però no ens avancem, que fa dos paràgrafs érem al dia de portes obertes.

El bloc feia tres anys que estava construït, però només se n’havien venut tres pisos. La bombolla ja havia petat i l’explosió ens va deixar amb poca gent que volgués viure a Bàscara podent-ho fer a Girona o a Figueres, i menys encara per cinquanta milions de pessetes. La promotora del bloc havia fet fallida i si abans de final d’any no tornava el préstec contret amb La Caixa per tirar endavant la promoció tots els pisos buits passarien a mans del banc. Era dos mil deu i putes ganes tenia La Caixa de tenir en propietat vint-i-cinc pisos, un número equivalent de places de pàrquing i dos locals buits a Bàscara, de manera que van fer tot el que van creure convenient per treure-se’ls de sobre. Quan hi vaig arribar, de vint-i cinc només en quedaven dos de lliures. L’endemà tenia una cita amb la directora de la sucursal de La Caixa al poble.

El preu del pis era atractiu, gairebé podríem dir que molt bo, i les condicions de l’hipoteca molt correctes. La directora es va posar a revisar la documentació que portava, fent que sí o que no amb el cap de manera alterna. Fins que va agafar les nòmines. L’any dos mil deu jo estava al que se suposava que era la fase final de la meva tesi doctoral. Feia dos anys i mig que m’havia quedat sense beca i maldava per sobreviure amb un contracte de professor associat que havia de complementar amb una segona feina a mitja jornada. Però això a la nòmina no ho posava. Hi havia el sou mensual, abans i després de retencions, i l’entitat contractant.

Amb la nòmina a la mà, la directora de La Caixa ja no va veure res més que el logo de la Universitat de Girona. Incapaç de veure la quantitat que hi havia impresa i incapaç d’entendre el significat de la figura “professor associat de tipus ii”, en aquell precís moment vaig passar a ser un funcionari. Puc dir amb total tranquil·litat que en cap moment vaig mentir, vaig respondre amb sinceritat totes les preguntes que se’m van fer i no va ser fins al cap d’uns dies, ja amb una hipoteca amb bones condicions i sense avaladors firmada, que vaig entendre bé què havia passat en aquell despatx.

Pocs mesos després se’m va acabar el contracte amb la UdG i no se’m va renovar. Més o menys per aquelles dates li vaig preguntar al meu avi, que aleshores ja tenia més de noranta anys, d’on venia el nom de can Minyonc. Va riure i em va començar a explicar com l’avi Minyonc se’n va anar a Ceret a comprar un matxo.

No endevinareu què va passar llavors.

capítol quart | on l’autor té quinze anys i troba el primer amor heteronormatiu de la seva vida, però un fan d’u2 ho espatlla

c

Me’l mirava amb recel, des de la distància, mentre ell anava fent la seva classe magistral. Jo tenia uns quinze anys, per tant ell devia voltar els divuit. Cotxe recent, poder demanar un cubata amb el cap ben alt, sense haver de patir per si et demanen el DNI i has d’anar a buscar algú que te l’agafi. Des de la seva perspectiva el món sencer genuflexionava davant dels que tenien divuit anys i, per extensió, també nosaltres ho fèiem. Era un puto gordo més lleig (literalment) que la mare que el va parir. Sempre suat i llefiscós, mig geperut i amb cara de curt de vista tot i ser només curt d’altres coses.

Només us cal conèixer unes quantes frases clau, deia el filldeputa. everything i do i do it for you. Això les torna boges. everybody needs somebody to love. Les calces els cauen de cop als turmells. i still haven’t found what i’m looking for. Feu-me cas, triomfareu fàcil i ràpid. I feia un sorollet amb la llengua que encara que fos capaç de descriure preferiria no fer-ho.

Ella condensava tots els trets de la bellesa canònica i heteronormativa que la societat heteropatriarcal ens imposa. Prima i rossa, amb un somriure perenne i les galtes solcades per un núvol tènue de pigues. Tenia els pits petits. M’hi vaig acostar amb tot aquell munt de frases de merda interferint-me els pensaments. Les neurones de la dreta maldaven per trobar temes interessants i naturals per encetar una conversa. Les de l’esquerra needed somebody to love. Sinapsis per una banda mobilitzant el sistema parasimpàtic per evitar qualsevol tartamudeig o catàstrofe fisiològica. Per l’altra ens arriba que everything i do i do i do i do i do i do. No la caguis Pere, que això és molt important, que you still haven’t found what you’re looking for!

capítol tercer | on se’ns defineix la sordidesa i es demanen cerveses de mil pessetes l’ampolla

c

Un dia vaig agafar un abric vell  i hi vaig trobar una entrada dels Cinemes Figueres. Les entrades tèrmiques són un malson pels col·leccionistes, ja que la impressió va perdent la intensitat de manera gradual i irremeiable fins esborrar-se completament, enduent-se amb elles la informació i el record. Quan la vaig trobar la informació ja era tènue i ara ja no en recordo la data ni la sala (hola, sóc el centre reptilià del cervell d’en Pere i som vingut a dir-vos que era la sala tres), però dels condicionants en dedueixo que devia ser de finals de dos mil o principis de dos mil u. El que havia oblidat del tot en el moment de trobar-la però ja no em podré treure mai més del cap és el títol de la pel·lícula. Little Nicky. El cervell és un òrgan poderós que busca sempre protegir el cos que l’engloba.

De cop se’m van disparar tots els records d’aquell dia. Les sinapsis van esclatar en una reacció en cadena devastadora. Vaig recordar estar a la sala mirant Little Nicky amb cara de pòquer i vaig recordar l’únic moment en tota la pel·lícula en el qual vaig riure, quan el dolent es va convertir en ratapinyada per fugir i l’Ozzy Osbourne va ser invocat per arrancar-li el cap d’una mossegada. El meu hahahahaha sincer va retronar sol a la sala. Però el pitjor encara havia d’arribar. Evidentment, a veure Little Nicky no hi vaig anar sol ni per pròpia voluntat, i quan en vam sortir el conductor tenia els seus propis plans.

Després de La Jonquera, el principal centre del proxenetisme empordanès (i per extensió català) és El Pont del Príncep. Imprès en neurones tèrmiques, el nom del prostíbul també s’ha envaït, però li direm Sordidesa. Per mi, la definició de sordidesa serà sempre la barra d’un prostíbul de la carretera que uneix Figueres amb La Bisbal. L’Empordà i L’Empordanet. Cervesa amunt i cervesa avall, una nigeriana intentant guanyar-se el sou. I el meu dilema moral. Li segueixes el corrent, te’n vas a una habitació encara més sòrdida del sòrdid que és Sordidesa o li dónes llargues exposant-la a una pallissa perquè no ha complert els mínims del dia, que avui és divendres. Què fas, Pere?

En Pere del passat no va pensar tant. Es va veure aclaparat i només va tartamudejar i demanar més cerveses d’aquelles de mil pessetes al company.

capítol segon | on déu himself crea l’ignacio, a qui li diuen nazi i segurament no tornarà a sortir en capítols posteriors

c

En algun moment dels anys cinquanta o seixanta, Déu himself es va llevar, va posar-se les sabatilles i, mentre pixava (assegut) i recordava la truita d’espàrrecs que havia sopat, va pensar que aquell era un gran dia per crear el prototip de gordo estrafet. Es diu Ignacio però li diuen Nazi.

El primer dia que me’l vaig trobar darrere el taulell d’aquest forat franquista on m’han fotut a viure li vaig dir que tranquil, que si em parlava a poc a poc i cridant una mica més del normal entenia bastant bé el castellà. El español, li vaig dir. Crec que no li va fer gaire gràcia, però em va fer cas. No diu gaire res més que ¡¡BUE NOS!! ¡¡DÍ AS!! i ¡¡HAS TA!! ¡¡LUE GO!!, però anem fent.

En Nazi fa sempre el torn de tarda, crec que sempre l’he vist sol tot i que al matí sovint hi ha dues persones fent-se suport en la feixuga tasca de fer veure que estan molt ocupats. En aquests dos mesos he conclòs que els treballadors assalariats de Madrid amb feines que impliquen contacte directe amb els clients es divideixen en dues tipologies. Hi ha els cambrers i hi ha els funcionaris. Els cambrers són subnormals amb una feina de puta merda però que no poden evitar mirar-se la clientela amb un aire de suficiència irritant. Un cortado!, li dius al cambrer. I ell somriu mentre pensa Un cortado, dice el gilipollas. Qué coño va a saber este subnormal de cortados! I continua somrient amb sornegueria mentre te’l serveix, somriu mentre te’l prens i somriu mentre te’l cobra. Uno treinta, campeón! Els funcionaris es dediquen a perfeccionar l’art del no fer res. Són la displicència feta carn. Acabes demanant perdó per fer-los treballar. Arribes al taulell i set minuts més tard aixequen la vista del Marca, el País, el Lecturas o Facebook. Et pregunten Qué desea? mentre van preparant l’esbufec posterior.

En Nazi, el prototip de gordo estrafet, de petit fa caure en una marmita de funcionariat. Crec que mai l’he vist treballar. Fer xupitos al bar del forat franquista. Fer veure que no sent sonar el telèfon o l’intèrfon. Amagar cerveses entre les pàgines del diari. Mirar partits de l’Eurocopa. Fumar a fora i fer més xupitos i més cerveses. Fer acudits masclistes i homòfobs. Són només alguns dels skills que li endorsaria ben merescudament.

Déu himself va fer una feina excel·lent.

Etiquetes

arxiu