Si hagués d’escollir la que ho fa més intensament, d’entre les moltes coses que em pertorben, amb molta probabilitat optaria per la gent que parla sola. No em refereixo als qui se’ls escapa alguna paraula en moments de tensió dramàtica, tampoc als qui són incapaços de llegir sense acompanyar els moviments oculars de moviments labials i de l’aparell fonador íntegre. No, em pertorba intensament la gent que parla sola de veritat. Els qui mantenen intenses discussions amb persones que no són allà. Els qui criden paraules random a intervals igual d’aleatoris.
Fa uns dies em vaig creuar amb una senyora a la Plaça d’Isabel II, davant del Teatro Real de Madrid. Ben vestida i pentinada. Amb una bossa a la mà. Res estrany excepte que anava parlant a crits. Se la veia molt enfadada. No cal dir que no tenia ningú al costat amb qui estar emprenyada. El fet que me la creués sola era indicador que era prou autònoma, i el seu aspecte ben cuidat feia entendre que la demència la va atrapar amb gent propera capaç d’estar pendents d’ella. Ahir, prop de la Plaça de Lavapiés, hi vaig veure els qui semblaven un pare i el seu fill. El primer semblava tenir poc més de seixanta anys. El segon vorejava la trentena per la part baixa. El fill no deia res, mantenia la mirada perduda i caminava impasible. El pare cridava “no!”. Feia tres passes i cridava “no!”. En feia cinc i cridava “no!”. En feia dues i etcètera.
El que resulta més devastador de les demències és que els qui l’envolten ho pateixen molt més que no pas el propi malalt. Això, quan els malalts tenen la sort de tenir algú a prop. Quan no és el cas molts d’ells acaben al carrer.
A Figueres, davant de l’institut hi havia una autoescola. Tenien una zona exterior oberta al carrer amb un fotomaton i un televisor que sintonitzava l’MTV. Sovint hi havia un paio amb barba, esprimatxat i bastant contrafet. A vegades amb la tita a fora o cagant a través dels camals dels pantalons de pana. Un dia vaig fer campana. Repetia COU i m’havien pres el pèl com a un xinu d’aquells que ja serien morts si fos jo, de manera que me’n vaig anar a fer una cervesa a un bar proper. El paio de la barba estava palplantat davant del monitor de l’MTV, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada. Cridava desesperat, amb els ulls plorosos.
Quiero hablar con Mijaíl Gorbachov! Dejadme hablar con Mijaíl Gorbachov!
A la pantalla en Kurt Cobain no sé què cridava. Ja feia uns quants anys que era mort.
El cervell és un òrgan molt cardat.
