1. Què és l’asfv?
a. Estructura
Com que tots plegats sou molt llestos i molt estudiats, sabeu perfectament què és això:
El virus de la poliomielitis és un virus ben simple. Està format per una cadena força curta d’RNA que codifica un total de deu proteïnes. D’aquestes, quatre s’organitzen en una estructura amb repeticions i simètrica formant una càpsida que protegeix el material genètic dels virions lliures. Així, voltant com una pilota amunt i avall, esperen a trobar una cèl·lula hoste per infectar i fer noves còpies infectives que es puguin anar escampant de la mateixa manera.
Però no tots els virus són així. N’hi ha que són una mica més complexos.
El virus responsable de la majoria d’epidèmies estacionals de grip en humans, la grip A, també està format per una càpsida de proteïnes que protegeixen un genoma d’RNA (en aquest cas segmentat en vuit fragments que codifiquen un total d’onze proteïnes), però tot plegat queda recobert per una membrana lipídica presa de la cèl·lula hoste on el virió s’ha format i de la qual s’ha alliberat.
En conjunt, els virus són extraordinàriament diversos, tant genèticament com estructural. Tenim els polièdrics nus com el de la poliomielitis o els embolcallats com el de la grip. En tenim de filamentosos, també tant amb envolta lipídica com sense, de complexos com els bacteriòfags.
I tenim el virus de la pesta porcina africana (african swine fever virus, ASFV).
El virus de la pesta porcina africana és, com en diem tècnicament els entesos en la matèria, la puta hòstia. El seu genoma és format, com el nostre, per DNA de doble cadena i és un dels més grans d’entre els virus que es coneixen (el 125è més gran), codificant per un total de gairebé dues-centes proteïnes, de les quals seixanta-vuit són estructurals. Hi ha certa variabilitat en el nombre total de proteïnes, segons de quina soca es tracti (quedeu-vos amb això, més endavant potser serà important). Les proteïnes estructurals formen una càpsida com vèiem en el cas del virus de la poliomielitis i després es recobreixen d’una envolta com vèiem que fa el virus de la grip. Com la poliomielitis i com la grip? Hahaha, amics.
L’ASFV té una càpsida proteica protegint el DNA formada per vuit proteïnes diferents que s’organitzen en repeticions. Aquesta càpsida es protegeix amb una membrana lipídica, però la cosa no s’atura aquí. Tot això queda recobert per una segona càpsida proteica i un segon embolcall lipídic. En conjunt, una bèstia de 300 nm de diàmetre (els virions de poliomielitis fan uns 30 nm i els de la grip A al voltant de 100 nm) que si et cau de gaire amunt la deus notar rebotar-te a la calva.
I sabeu què passa amb aquestes coses? Que (normalment) com més complicats són els virus més versàtils són i més costa de desenvolupar-ne una vacuna efectiva. I per què voldríem desenvolupar una vacuna contra l’ASFV, us deveu preguntar.
M’agrada molt que em feu aquesta pregunta.
b. Patogènia
El virus de la pesta porcina africana és, com en diem tècnicament els entesos en la matèria, un fill de la grandíssima puta babilònica. Una elevada transmissibilitat i una mortalitat que sovint arriba al 100% dels infectats, símptomes divertidíssims com ara enrogiment de les orelles, febre, pèrdua de l’apetit, dificultats respiratòries, avortaments espontanis o lesions hemorràgiques generals. Coma i mort, per sort.
c. Epidèmia 07
Com us deveu poder imaginar, si només fossin senglars i facoquers africans, els qui rebenten amb les orelles vermelles i el fetge liquat per hemorràgies internes, no li donaríem gaire importància. La natura, quins misteris. Són coses que passen. Però l’any 2007 va passar una cosa que ningú de cap de les maneres hauria pogut preveure perquè mai abans en tota la història de les relacions comercials internacionals havia passat i era del tot inimaginable. Un entrepà de productes porcins contaminats amb el virus va arribar al port de Poti, a Geòrgia. Per un altre cúmul de circumstàncies imprevisibles i inimaginables sense precedents en la història del maneig de productes animals d’importació, el virus va fer el salt a la població local de senglars. Pocs mesos després ja s’havia estès per la fauna dels països de l’entorn (Rússia, Armènia, Ucraïna, Azerbaidjan, Iran…) i, finalment, va fer el salt que va activar realment les alarmes que importen.
Va entrar a les explotacions ramaderes infectant els porcs domèstics.
El virus de la pesta porcina africana no té la capacitat d’infectar humans i per tant no resulta cap perill directe per a la humanitat. Potser els porcs amb les orelles vermelles i el fetge fet paté no siguin gaire agraïts de veure, però all botifarres are beautiful. Ara bé. Entendrem que un virus amb una mortalitat del 100% dels porcs infectats, independentment que mati o no mati humans, fa mal al pitjor lloc possible. La butxaca. I aquí és on tothom es posa a córrer per trobar-hi remei. El virus del brot inicial al Caucas és aïllat i acaba, amb el nom de treball Georgia 2007/1 (ens agraden molt, als científics, els codis secrets), a multitud de centres de recerca en salut animal on es fa servir com a base per a la recerca d’una vacuna contra la malaltia (quedeu-vos amb això, més endavant potser serà important).
2. Brot Collserola
Fast forward gairebé vint anys.
El virus de la pesta porcina africana ha assaltat les fronteres de la comunitat econòmica europea. Ha assolat les indústries porcines de Polònia i Alemanya i campa victoriós pels boscos del continent matant senglars de Suècia a Itàlia, amb 278 brots actualment actius a tota Europa. Tota? no; un petit llogaret d’irreductibles gals resisteix incansable a l’invasor. Ai, no.
El 26 de novembre de 2025 apareixen dos senglars morts a prop del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Se’ls prenen mostres de sang i s’analitzen mitjançant RT-PCR al laboratori del Centre de Recerca en Sanitat Animal (IRTA-CReSA), on també es fa la necròpsia dels dos animals. El 28 de novembre de 2025 es notifica que els dos senglars eren positius de pesta porcina africana. Tothom a córrer.
a. Sospitosos inicials
i. Transmissió natural
En vistes de l’avenç del virus des del brot originari a Geòrgia, era d’esperar que l’arribada a la Península Ibèrica fos qüestió de temps. Ja ho diu la dita, “de senglar en senglar es va de Tbilisi a Puigcerdà”. El problema en aquest cas per donar per bo aquest escenari era la manca de casos reportats a França i el centenar de quilòmetres de la frontera als quals es troba el Campus de Bellaterra. Un salt natural entre animals representaria que durant mesos o anys haurien anat passant desapercebuts i sense notificar centenars de senglars morts entre Alemanya i el Vallès fins que no en cauen dos de morts gairebé literalment a la porta d’un centre de referència en la malaltia i on haurien estat identificats com a sospitosos d’haver mort per acció de l’ASFV. Voldrem pensar que això no és possible en cap cas. Llavors, què podria haver passat?
ii. “L’entrepà”
El Campus de Bellaterra té dues peculiaritats rellevants en el tema que ens ocupa. La primera, és que no només hi ha molta gent i no només aquesta molta gent ve de mig món, sinó que es troba al costat de la principal via d’entrada de trànsit rodat al país. Molts vehicles, molta gent i moltes procedències. A tothom us han explicat històries com aquesta. Vam aterrar a Londres i al control se’m van quedar el fuet que li portava a la meva cosina que viu allà i que troba a faltar un bon pa amb tomata i embotit. Vam arribar a Nova York i el filldeputa de duanes em va robar el mig entrepà de pernil salat que no m’havia acabat durant el vol. No són capricis. Recordeu quan dèiem que l’ASFV és un fill de la grandíssima puta babilònica? Si agafem un porc infectat, el matem i en fem pernil i embotits casolans el virus hi pot romandre actiu durant mesos, fins a més d’un any. Heu sentit explicar repetidament com aquest virus és innocu en cas de consum de productes contaminats. Innocu per als humans. Nosaltres ens podem menjar un entrepà de fuet casolà de carn de porc farcida d’ASFV i no ens passarà absolutament res, però si ens en sobra la meitat mentre estudiem a la biblioteca o se’ns fa malbé a la guantera del camió i el llencem a la paperera o al voral, el senglar que el trobi farà dues festes. La del banquet i la de la pesta.
Evidentment, perquè això passi han de convergir multitud de circumstàncies. Hem de tenir un animal infectat. En lloc d’eliminar-lo de la cadena de consum n’hem de fer botifarres seques. Hem de portar la botifarra seca al Vallès Occidental. No ens la podem menjar tota i l’hem de compartir amb un senglar. Campions. No és impossible, però segur que podem pensar mecanismes més senzills.
Sobretot, una vegada sabem la segona peculiaritat rellevant del Campus de Bellaterra en el tema que ens ocupa. La presència d’un centre d’investigació de referència en pesta porcina africana.
iii. Irta-cresa
La indústria porcina és una de les que mou més duros al país, de manera que no és estrany (fins i tot podríem argumentar que és desitjable) que hi es faci recerca dirigida al sector, tant amb enfocament agroalimentari com sanitari, i la pesta porcina africana era i és un dels perills més directes per al sector. Hi ha diversos projectes europeus dirigits a trobar una vacuna que protegeixi el bestiar contra la infecció amb ASFV. Recordeu quan explicàvem com de complex és aquest virus i com una major complexitat sovint es relaciona amb major dificultat a l’hora de desenvolupar una vacuna? Que la bestioleta faci gairebé vint anys que campa sense aturador no és perquè sí ni perquè no interessi d’aturar-la.
A l’hora de desenvolupar i provar aquestes vacunes en una zona lliure del virus com era Catalunya el que ens interessarà és poder-ho fer en un laboratori de màxim nivell de bioseguretat, que ens minimitzi el perill de fuga de la malaltia. I aquí és on entra l’IRTA-CReSA. No només té alguns dels millors experts en ASFV del país, sinó les millors instal·lacions per treballar-hi amb animals en contenció de manera segura, de manera que al llarg dels anys s’hi han fet multitud de projectes amb diferents candidats vacunals de varis orígens.
Semblaria que ara sí que teníem un sospitós clar, fàcil i tangible. I auditable. Perquè els virus tenen material genètic i el material genètic és seqüenciable i les seqüències són comparables, de manera que per poder confirmar (o desmentir) que el brot de Collserola s’havia originat per una fuga del virus del centre de recerca només calia seqüenciar el DNA del virus que havia infectat els senglars morts i comparar-lo amb les seqüències de totes les variants amb les quals s’estava treballant o s’havia treballat recentment al CReSA.
b. Seqüenciació inicial
i. Georgia’07
Fins a aquest moment, considero que des del CReSA s’havia portat una política comunicativa excel·lent, mantenint la informació clara i actualitzada. La primera comunicació sobre els resultats de la seqüenciació van venir de part del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Segons això, el brot havia estat causat per una variant del virus no relacionada amb les que es troben en la resta de brots actius a la Unió Europea i molt semblant a la del brot originari Georgia’07. Sirenes, llums vermells i tothom a córrer. A partir d’aquest moment, es talla la línia informativa del CReSA i l’assumeix completament el Ministerio.
No entraré en el fet de fer un anunci no consensuat, tendenciós, sobre informació parcial i donant-la encara més incompleta. L’escenari era ara completament diferent. Amb en centre de recerca als peus dels cavalls i amb la comunicació limitada, passava completament a ser el sospitós principal i a estar al centre de la diana. Recordeu que el virus del brot inicial, Georgia 2007/1 (Georgia’07) era el de referència en tots els centres que investigaven el virus i possibles vacunes. Però.
El brot de Collserola no va ser causat per aquesta variant de referència aïllada del brot originari, sinó per una de “molt similar” i “no relacionada amb les de la resta de brots actius a Europa”. Això sembla molt clar, però en realitat pot voler dir moltes coses diferents. Tenim molt ben controlades, seqüenciades del dret i del revés, les variants que volten per Europa, però el tema és molt diferent per l’altra banda. I amb “l’altra banda” vull dir d’Ucraïna a Vietnam, amb Rússia i la Xina pel mig. Un bon tros. Allà no sabem gaire com ha evolucionat el virus i quantes variants “molt similars” a Georgia’07 i “no relacionades amb les dels brots actius a Europa” hi pot haver en circulació. I un altre tema. Quan el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación diu “molt similar” aquest “molt similar” pot voler dir una cosa molt diferent al que voldria dir si algú de nosaltres digués “molt similar”.
El brot de Collserola va ser causat per una variant “molt similar” a la variant de referència aïllada del brot originari i utilitzada en investigació sobre la pesta porcina africana, on “molt similar” significa que presenta (sobre un genoma de 190.584 nucleòtids) 18 mutacions puntuals, 13 insercions i delecions petites (de menys de 5 nucleòtids) i una gran deleció de gairebé 10.000 nucleòtids que implica la pèrdua de 21 gens. Gairebé res.
Aquesta gran deleció, tot i que en principi hauria de fer descartar que el brot s’hagués originat a partir de la variant control utilitzada en els estudis del CReSA, obria una altra possibilitat dins de la hipòtesi de la fuga.
ii. Candidat vacunal
A l’hora de fer vacunes, hi ha dues grans vies de treball. Per una banda, es poden utilitzar fragments del virus per provocar resposta immunitària contra ells sense que es pugui donar infecció per part del virus sencer. Per una altra, es poden buscar variants del virus que puguin infectar (i per tant generar immunitat) però no provoquin malaltia. Per a la segona estratègia, un dels possibles mecanismes és provocar delecions en gens o grups de gens necessaris per a la patogenicitat del virus.
En base a la deleció detectada al virus del brot, a la regió que afecta i a les primeres informacions en la línia que el virus del brot semblava ser menys fulminant que l’originari, es podia sospitar que el responsable fos no la variant de control Georgia’07 sinó un candidat vacunal desenvolupat a partir d’ella i que no hagués aconseguit una bona atenuació de la malaltia.
Arribats a aquest punt, el següent pas era la seqüenciació d’absolutament totes les variants del virus amb les quals s’estava treballant a les instal·lacions de l’IRTA-CReSA en el moment en què es declara el brot i de les que hi tenien emmagatzemades, així com recollir informació de tots els centres d’investigació de la regió que treballen o han treballat amb el virus de la pesta porcina africana.
c. Seqüenciació completa
i. Torna l’entrepà
Amb la seqüenciació de totes les variants de treball (controls i candidats vacunals) remenades al CReSa completada, es comprova que cap d’elles coincideix amb la responsable del brot i tampoc cap altre centre de recerca en el tema català treballava amb variants compatibles. Tornem a la casella de sortida i altra vegada hi tenim un entrepà esperant-nos-hi.
Cal tenir clar que el nostre entrepà és un entrepà metafòric. Pot ser que el primer porc infectat a Bellaterra es mengés mig entrepà que se li havia podrit a un camioner bielorús que l’havia tingut al costat de la sortida d’aire calent mentre travessava Europa i l’havia llençat a una paperera d’una àrea de servei. O podria ser que s’hagués menjat les restes d’un tupper que un estudiant xinès arribat la setmana abans havia portat de casa. O les restes del càtering d’un autocar. O…
No serà ni el primer ni l’últim brot que neix en un contenidor o al costat d’un abocador mal perimetrat i que no es pot determinar amb perfecte detall d’on prové.
ii. Per què podem descartar els altres sospitosos?
La seqüenciació completa no només ens permet descartar la responsabilitat en el brot dels candidats vacunals amb els quals es treballava a Bellaterra, sinó de manera bastant segura qualsevol altra fuga de laboratori. Quan fas una construcció genètica d’aquest estil, cal sempre introduir-hi un mecanisme de selecció. És a dir, si pretens eliminar un bloc de (per posar un número a l’atzar) 10.000 bases del genoma d’un virus, necessites una manera de poder saber que ho has aconseguit fer sense necessitat d’anar seqüenciant el genoma de cada virus que generes. La manera més habitual és la utilització de marcadors fluorescents. No només elimines el bloc de gens, sinó que en el seu lloc hi poses un gen que codifiqui una proteïna fluorescent. Al lloc de la deleció hi penges una bombeta que te la marqui. Aquests marcadors es mantenen a la construcció final, de manera que qualsevol inserció d’aquest estil s’hauria detectat inqüestionablement.
A més, la presència d’aquesta deleció no és incompatible amb un origen natural. En molts casos, quan s’opta per eliminar una part del genoma d’un virus buscant reduir-li la virulència es treballa amb el coneixement premi de brots naturals en els quals s’ha detectat menys mortalitat i, en analitzar amb profunditat la variant responsable, s’ha vist que li manquen determinats gens.
3. Epíleg / Escena post-crèdits
[ruta europea E30, autopista M1, a 95 km de Minsk]
[exterior, dia]
[s’acosta un camió de matrícula espanyola]
[quan arriba a la nostra alçada, una ampolla tres quarts plena d’un líquid groguenc surt disparada per la finestra]
[una mica més enllà, la segueix mig entrepà de chopped]
[dos senglars grossos i nou cries passen per un forat a la tanca de reixa metàl·lica]
[música dramàtica]
[fos a negre]
