Una de les raons que em van fer decantar per escollir el pis on estic va ser que al carrer no hi ha cap bar, ni cap restaurant ni res que s’hi assembli. Més tard vaig saber que just al davant hi tinc una casa okupa, però hi dóna la porta del darrere i no molesten gens. El primer divendres que hi vaig passar em va despertar música i crits cap a quarts de cinc de la matinada. Tot aquest mes que hi ha festes populars al barri. Concerts, casetes prefabricades servint menjar i beure, bars amb una barra a fora. Al meu carrer no hi havien muntat res d’això, però al costat hi ha una plaça i un carrer prou importants, de manera que inicialment vaig pensar que era gent que venia d’allà i que havien decidit continuar la festa en un dels pisos del bloc del davant o del costat. Vaig trigar una hora i mitja a tornar a agafar el son, res greu. L’endemà vaig fer una volta pels voltants. Botigues de roba amb el cartell en xinès amb aspecte d’estar tancades de fa temps, un parell de badulaques, locals de reparació i alliberament de telèfons mòbils, una fruiteria i una triperia. Una galeria d’art i una marisqueria de les que venen marisc cru i una sabateria. Tal i com ho recordava, no hi ha cap local identificat obertament com a establiment d’oci nocturn. No hi vaig donar més importància fins aquest divendres passat.
A un quart de cinc de la matinada em van tornar a despertar música i crits. El darrere i les obertures no tapiades de la casa okupa eren a les fosques. La meva oïda em va dir que no podia tampoc ser cap pis amb una festa, ja que els timpans i tot el sistema ossi que hi ha més enllà eren perfectament capaços d’identificar el moment just en el qual s’obria una porta directa al carrer. Els baixos apagats deixaven de cop lloc a un rang sonor més ampli i tot de converses, crits i altres sons antropogènics s’enfilaven de balcó en balcó, obrint-se camí cap al cel estrellat de bla-bla-bla i no sé quines altres merdes s’escriuen en situacions similars. Em vaig aixecar i em vaig posar els pantalons estripats que tenia a mà, la samarreta de Carcass i les xancletes del Decathlon.
Minuts musicals
Oozing chyme reeks as your duodenum is hacked Els primers CDs que em vaig comprar van ser el Reek of Putrefaction i el Symphonies of Sickness. Solo: Grotesque Anal Disgorgement Jo tenia catorze o quinze anys i em van agradar molt els noms i les portades. Mucolysifying, rancidifying as you eat your own cysts No els vaig saber apreciar fins bastant després, tot i que em vaig passar tot el BUP escrivint lletres per l’estil a l’agenda. Finale: ultimate excretion of rabid globular neoplasm
/Minuts musicals
Una de les botigues xineses de roba tenia la persiana apujada i un feix de llum es projectava al carrer. Al costat de la porta hi havia un orangutà de metres més de dos. No era un orangutà sinó un humà, però encara no domino del tot el llenguatge simbòlic. Era un home fort i no em volia deixar entrar per no sé quines merdes de la manera de vestir i el calçat. Farem un tracte. Jo no dormo. Però a canvi tu em distreus. Entro aquí i em dónes un gintònic.
El gintònic és de seagram’s amb schweppes i tres glaçons. Sense merdes flotant. El local fa uns sis metres d’amplada i no en veig el fons. Vinc pixat de casa. La barra és a la dreta i la cambrera té un somriure d’una generositat només eclipsada pel seu escot. Quan aconsegueixo deseclipsar-me em giro. La música és estranya, pesada i lenta. La sala és plena de postadolescents que es mouen de manera sincopada i jo tinc son i mal de cap. Quan dic que es mouen sincopadament no parlo en termes musicals sinó mèdics. Tots semblen patir un quadre agut d’anòxia cerebral. Més del que seria esperable en aquest entorn, vull dir. No interaccionen entre ells de cap manera evident, fan moviments lents i arrítmics, tenen els ulls tancats i entre els flaixos de llum intueixo sota les parpelles moviments espasmòdics dels globus oculars. Cal saber que el singular de globus és, també, globus. O cal saber que el plural de globus és, també, globus. Ai, deixeu-me.
El gintònic s’ha aigualit. En queden dos glops que enllesteixo de cop i deixo la copa a la barra. El volum de la música ha pujat sensiblement, els baixos em capgiren el duodè i quan aquest envia la informació el filldeputa del meu cervell no sap fer altra cosa que cridar-li fistro! i jo em veig obligat a riure. La cambrera no hi és. Quan em torno a girar el somriure duodenal se’m glaça.
La sala sembla un camp de girasols i jo sóc l’est. Els anòxics s’han sincronitzat. Quan me n’adono que han obert els ulls ja sóc a mig camí de la porta. L’orangutà tampoc hi és. Arribo corrent a la porta del meu bloc a temps de sentir com la persiana metàl·lica s’abaixa. Fa una temperatura agradable i comença a clarejar.
