capítol vint-i-tresè | on s’estudia el dia abans, es passa fugaçment per un pis d’en senyor pou i una experta harúspex eviscera un xai per llegir-ne els designis dels déus amb els diners de tots els espanyols

El primer curs de la universitat me’l vaig passar fumant al passadís, saltant-me classes i anant Figueres amunt Girona avall amb el BX (as seen on chapter four). Em va costar molt de canviar la mentalitat d’institut. Estudiar el dia abans dels exàmens, faltar a moltes classes i fer-me molt l’interessant quan hi anava. Un merdes. Si no ho recordo malament vaig suspendre Matemàtiques i Estadística, les dues assignatures (juntament amb Física, que no sé com vaig aprovar) on no vaig fotre el peu en tot el curs, mentre que de la resta vaig treure un aprovat de tot excepte un notable, no recordo de què. Geologia, m’heu fet mirar l’expedient acadèmic.

Amb aquests antecedents, segon no es presentava gaire millor. Però. Aquell any vam agafar-nos un pis amb qui era llavors la meva parella, que estudiava Història de l’Art també a Girona. En Senyor Pou, crec que era el propietari.

S’ha de ser molt filldeputa, per posar-li Senyor de nom de pila al teu hereu.

En Senyor Pou era un vellet burgès adorable. Fa disset anys ja tenia aspecte de morir en el moment més inesperat, però no descarto que encara sigui viu. El pis era un tercer al carrer del Carme, just davant del pont que porta a la plaça del Lleó. A la planta baixa hi havia una guarderia i costava quaranta mil pessetes al mes. Ara suposo que el deuen llogar per sis-cents euros. Vam poder reunir un bon aixovar, amb un ordinador amb Windows 3.11 i dos gats batejats en honor a l’Osset Feluc.

Pora na dobranoc
Bo już księżyc świeci
Dzieci lubią misie
Misie lubią dzieci

L’aixovar no incloïa televisor. Això, tenint en compte que venia de viure en una habitació amb una tele i un vídeo per al meu gaudi personal, s’esperava catastròfic. Des de llavors, tot i que eventualment he tornat a tenir aparell, mai més he sentit la necessitat de mirar televisió.

Tot i que ja no en sé fer, fa uns dies em vaig posar a fer zàping. Una pel·lícula de romans per aquí, un telenotícies per allà, una telebotiga i algú dient no sé què d’Espanya. Una senyora obrint en canal un xai. Sóc més o menys familiar amb les senyores i senyors que giren unes cartes de dibuixos divertits fent formes sobre una taula. Tarot, en diuen.

Loco, Colgado, Muerte. Rueda de la Fortuna, Torre.
Full de gilipolleces.

L’haruspicina és l’art d’endevinar el futur i la voluntat dels déus a través del visionat de les entranyes d’animals. Ho fan els harúspexs i finalment sembla que es fa justíca i tenen el seu espai audiovisual propi. El xai era acabat de sacrificar seguint la normativa vigent en matèria de benestar animal i havia arribat al plató recobert de llana i tot. La fulla va resseguir verticalment el ventre del remugant. De dalt a baix.

Tenemos una llamada.
Buenas noches, Géminis.

Les vísceres en gereral i els intestins en particular tenen una motricitat inherent, en bon grau independent de la vitalitat de l’organisme contenidor. Per exemple jo, que com més mort em sento més se’m regira l’estómac. Quan es talla l’epidermis abdominal, exposant-les obertament
, el fetge fa capgirells

veo un problema de salud

, el duodè serpenteja

pronto vas a tener una alegría económica

i el recte es contrau de manera espasmòdica

hay un hombre nuevo en tu vida, verdad?

. El pàncreas va a la seva, com sempre.

nuevo gobierno en noviembre

Standard

capítol divuitè | on aprofitant que s’odia espanya, el girona futbol club s.a.d., l’albert serra, la puta calor i les cortines s’ensenya la tita als veïns

Buscar pis a Madrid és una merda més gran que la pròpia ciutat.
Aquest dilluns he entrat al que serà casa meva els pròxims mesos i, de manera intermitent, anys. Més que una casa és un forat. O un colomar. Tampoc necessito gran cosa, té un llit, un lavabo, una nevera i està molt al centre. Són unes antigues golfes, sota teulat. Calor a l’estiu. Fred a l’hivern. Cops de cap amb les bigues tot l’any i dues finestres. Una d’aquestes finestres dóna directament al que sembla una antiga nau industrial abandonada, amb les obertures tapiades i la teulada sospitosament ondulada. La segona queda just davant per davant del balcó del menjador dels veïns de l’altra banda del carrer.

Si hi ha una cosa que odio és Espanya, però tot darrere hi van ex aequo el Girona Futbol Club S.A.D., l’Albert Serra, la puta calor i les cortines. Puta Espanya. Girona a segona regional. Albert Serra subnormal. Fora calçotets. Bon dia veïns!

El meu pis de Bàscara dóna per una banda a la Nacional II i per l’altra a un camp on normalment hi pasturen un ramat de cabres i uns quants ànecs. No sé si m’acostumaré a tenir veïns a la finestra, però de moment m’hi esforço. Els saludo cada matí i cada tarda. No em senten però em veuen. Un paio de metre vuitanta, calb i sense afaitar, clarament en vies d’avedellar-se i amb els genitals pendolants. Ara a la dreta. Bon dia. Ara a l’esquerra. Fa calor, eh? Ara a la dreta. La família, bé? Ara a l’esquerra. Me n’alegro, me n’alegro.

Ahir a la tarda, quan vaig arribar de la feina em vaig treure la roba, vaig agafar una cervesa de la nevera i em vaig acostar a la finestra. Els veïns tenien la porta del balcó tancada i hi havien col·locat una persiana de tela opaca, de color caqui. El color caqui és divertit perquè és una mica com el beix, que és un color cultural i que tothom l’interpreta com li surt dels ous. La persiana és de tela de color caqui, però mai sabreu de quin color és (si no la veniu a veure, és clar).

Al vidre de la porta ara hi ha un full de paper de mida A4 imprès amb lletres arial negreta de cos 175 (això és una estimació).

PENES NO

No sé, no se’m donen bé el finals de les històries.
koniec.

Standard

capítol cinquè | on un burro nord-català no entén el nou amo i cent anys després l’autor firma una hipoteca

A finals de dos mil deu vaig haver d’escollir entre buscar pis o buscar companya de pis. Per aquestes coses que té l’atzar un dia, mentre començava a buscar pis a Girona, vaig anar a dinar a casa dels meus pares, a Bàscara, i em vaig trobar el poble inundat de pamflets que anunciaven una jornada de portes obertes a un bloc de pisos.

Quan jo era petit, a Bàscara podies anar a comprar a dues botigues, a can Patela i a can Minyonc. Can Patela era el que potser els urbanites en diríeu un supermercat de barri, hi tenien una mica tot. A can Minyonc hi havia la vella Minyonca i dues bombetes de 125 V. Era on s’havia d’anar si volies comprar whisky però tenies catorze anys. Can Minyonc és un nom ben curiós. Jo tenia una teoria absurda que l’explicava de manera prou satisfactòria. Segons la meva teoria, l’avi Minyonc es volia comprar un burro (un matxo) i el que li va agradar més (bé fos per preu o per genètica) el va trobar a la Catalunya Nord. Però quan va tornar amb el matxo nou va resultar que no li feia cas si no li parlava, com sempre ho havien fet els seus anteriors amos, en francès. Així doncs, quan volia que el burro arriés havia de cridar Allez mignon!

Quan la vella Minyonca va morir els seus hereus van vendre la casa, i sobre el plànol s’hi van projectar dos blocs de pisos. El projecte era bastant llaminer. Es desviava una riera i, aprofitant la llera ocupada i una part de la finca del darrere, s’hi construien els dos blocs amb un carrer central que uniria una futura urbanització amb el nucli del poble. Però quan fas els comptes del conte de la lletera sempre passa que la propietària del terreny que necessites comprar per tirar endavant el projecte et diu que et fotis els calers pel cul, i així és com vaig acabar vivint en un bloc amb nou pisos totalment irregulars per planta i uns passadissos kilomètrics que no compleixen la normativa d’evacuació actual. Però no ens avancem, que fa dos paràgrafs érem al dia de portes obertes.

El bloc feia tres anys que estava construït, però només se n’havien venut tres pisos. La bombolla ja havia petat i l’explosió ens va deixar amb poca gent que volgués viure a Bàscara podent-ho fer a Girona o a Figueres, i menys encara per cinquanta milions de pessetes. La promotora del bloc havia fet fallida i si abans de final d’any no tornava el préstec contret amb La Caixa per tirar endavant la promoció tots els pisos buits passarien a mans del banc. Era dos mil deu i putes ganes tenia La Caixa de tenir en propietat vint-i-cinc pisos, un número equivalent de places de pàrquing i dos locals buits a Bàscara, de manera que van fer tot el que van creure convenient per treure-se’ls de sobre. Quan hi vaig arribar, de vint-i cinc només en quedaven dos de lliures. L’endemà tenia una cita amb la directora de la sucursal de La Caixa al poble.

El preu del pis era atractiu, gairebé podríem dir que molt bo, i les condicions de l’hipoteca molt correctes. La directora es va posar a revisar la documentació que portava, fent que sí o que no amb el cap de manera alterna. Fins que va agafar les nòmines. L’any dos mil deu jo estava al que se suposava que era la fase final de la meva tesi doctoral. Feia dos anys i mig que m’havia quedat sense beca i maldava per sobreviure amb un contracte de professor associat que havia de complementar amb una segona feina a mitja jornada. Però això a la nòmina no ho posava. Hi havia el sou mensual, abans i després de retencions, i l’entitat contractant.

Amb la nòmina a la mà, la directora de La Caixa ja no va veure res més que el logo de la Universitat de Girona. Incapaç de veure la quantitat que hi havia impresa i incapaç d’entendre el significat de la figura “professor associat de tipus ii”, en aquell precís moment vaig passar a ser un funcionari. Puc dir amb total tranquil·litat que en cap moment vaig mentir, vaig respondre amb sinceritat totes les preguntes que se’m van fer i no va ser fins al cap d’uns dies, ja amb una hipoteca amb bones condicions i sense avaladors firmada, que vaig entendre bé què havia passat en aquell despatx.

Pocs mesos després se’m va acabar el contracte amb la UdG i no se’m va renovar. Més o menys per aquelles dates li vaig preguntar al meu avi, que aleshores ja tenia més de noranta anys, d’on venia el nom de can Minyonc. Va riure i em va començar a explicar com l’avi Minyonc se’n va anar a Ceret a comprar un matxo.

No endevinareu què va passar llavors.

Standard

capítol quart | on l’autor té quinze anys i troba el primer amor heteronormatiu de la seva vida, però un fan d’u2 ho espatlla

Me’l mirava amb recel, des de la distància, mentre ell anava fent la seva classe magistral. Jo tenia uns quinze anys, per tant ell devia voltar els divuit. Cotxe recent, poder demanar un cubata amb el cap ben alt, sense haver de patir per si et demanen el DNI i has d’anar a buscar algú que te l’agafi. Des de la seva perspectiva el món sencer genuflexionava davant dels que tenien divuit anys i, per extensió, també nosaltres ho fèiem. Era un puto gordo més lleig (literalment) que la mare que el va parir. Sempre suat i llefiscós, mig geperut i amb cara de curt de vista tot i ser només curt d’altres coses.

Només us cal conèixer unes quantes frases clau, deia el filldeputa. everything i do i do it for you. Això les torna boges. everybody needs somebody to love. Les calces els cauen de cop als turmells. i still haven’t found what i’m looking for. Feu-me cas, triomfareu fàcil i ràpid. I feia un sorollet amb la llengua que encara que fos capaç de descriure preferiria no fer-ho.

Ella condensava tots els trets de la bellesa canònica i heteronormativa que la societat heteropatriarcal ens imposa. Prima i rossa, amb un somriure perenne i les galtes solcades per un núvol tènue de pigues. Tenia els pits petits. M’hi vaig acostar amb tot aquell munt de frases de merda interferint-me els pensaments. Les neurones de la dreta maldaven per trobar temes interessants i naturals per encetar una conversa. Les de l’esquerra needed somebody to love. Sinapsis per una banda mobilitzant el sistema parasimpàtic per evitar qualsevol tartamudeig o catàstrofe fisiològica. Per l’altra ens arriba que everything i do i do i do i do i do i do. No la caguis Pere, que això és molt important, que you still haven’t found what you’re looking for!

Standard