capítol vint-i-setè | la marmoresa fa fallida i la mare em cus uns xòrts per anar a caçar carpes. tot és molt cardat

A la sortida (o a l’entrada, depenent de si veniu de Girona o de Figueres) de Bàscara hi ha una nau industrial abandonada. La Marmoresa es dedicava a fer aglomerats de marbre. Agafava fragments de roca i els enganxava amb resina per fer-ne blocs amb els quals enrajolar cases. Tenia l’avantatge de ser significativament més barat que els blocs de marbre massís, cosa que va canviar l’any mil nou-cents setanta-quatre. La crisi del petroli va encarir de manera important la matèria primera utilitzada com a cola de les pedres i la Marmoresa va entrar en un lent declivi culminat en el seu tancament.

El meu pare va estudiar comerç, una titulació professional dels anys seixanta que el meu avi es va poder permetre de pagar amb els seus ingressos de pagès (hi ha ús intencionat del singular, aquí), i als vint-i-un anys era un dels encarregats de la fàbrica del poble. Això va frustrar l’única experiència com assalariat de l’avi, ja que el seu orgull no li va permetre de treballar sota les ordres del seu fill i va abandonar el lloc als pocs mesos per tornar al camp.

Avançant-se a l’imminent tancament, a principis dels anys vuitanta el meu pare va acceptar la posició d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Va caure en gràcia a en Maximilià i l’Ortensi, suposo. Alguns dels meus primers records són d’allà, amb en Pitu del magatzem, en Marianu de la carnisseria i les gàbies de les ampolles de vidre retornables de fanta i vichy. En alguns taps les gomes interiors tenien imatges col·leccionables o merdes bescanviables per regals. No hi he tornat a entrar mai més, tot i que encara és obert. Ara és un Dia, vaig veure el dia que el meu pare va morir.

Recordo el dia que es va inaugurar Can Jeroni. Vins i Licors. Fruits Secs, crec que tenia vuit anys i encara no sabia nedar ni m’havien intentat atracar anant a aprendre’n a la piscina coberta de Figueres. Les festes agraden als nens. Havia sigut un videoclub. Tenia les parets forrades d’un teixit marró farcit d’esponja i un mostrador angulós. Tot va anar més o menys bé fins que vaig començar l’institut.

L’era del despertar sexual i l’odi indiscriminat no és gaire recomanable per rebre en pròpia pell una crisi econòmica. Les palles furtives se solapen amb l’odi als progenitors, als quals es culpa de tot. Segurament us semblarà una collonada, però un dels meus pitjors records d’adolescència és de la classe de gimnàstica (encara no se’n deia educació física) de primer de BUP. Mentre en Guillermo, exmilitar espanyol practicant, em feia fer exercicis de coordinació que era incapaç de coordinar com cal jo portava uns pantalons curts de roba blava cosits per la meva mare. No és que fos al·lèrgic al tàctel ni que visqués en tribu en una comuna autogestionada. És que l’any mil nou-cents noranta-tres a casa no teníem diners per comprar xandalls.

Ara sé apreciar cada puntada que la meva mare va fer a aquells xòrts, però llavors posar-me’ls era una tortura. Els teus pares no et poden comprar roba. Encara puc notar el tacte d’aquell teixit. Això no és cap puta figura literària, el recordo perfectament.

Només hi ha un pensament pitjor que el teu pare no et pot vestir, i és que el teu pare no et pot alimentar. Vam tenir sort de tenir un tros de terra on s’hi podien plantar patates, tomates, mongetes i blat de moro. Vaig passar l’estiu en el qual vaig fer catorze anys girant regues d’un camp de blat de moro. El salt als quinze el vaig passar recollint tavelles seques de mongetes del ganxet. Res d’això és dolent. Per Bàscara hi passa el Fluvià. En llatí fluvius significa riu. A l’estiu hi passàvem força estones. Com ara, llavors no sabia nedar, però el que sí sabia fer és remuntar el riu per les zones de pedres on les carpes treien el llom. Allà les caçàvem a cops de pal, deixant-les mortes a la llera. El que els meus amics mai han sabut és que amb patates i ceba quedaven bastant bé, fetes al forn. No sabeu pas les espines que tenen, les putes.

Durant un bon grapat d’anys tot això em va impedir de respectar el meu pare. No es pot respectar algú incapaç de vestir i alimentar com cal la seva família. Però cal fer-ho amb algú que malda, que renuncia a tot, inclosa la seva dignitat, per vestir i alimentar-la el millor que pot.

Mai vaig retreure-li cap dels moments de vergonya viscuts. I vaig fer ben fet, perquè vistos en perspectiva m’han fet millor persona. No sé si més altruista o més generós. Millor persona.

Standard

capítol vint-i-tresè | on s’estudia el dia abans, es passa fugaçment per un pis d’en senyor pou i una experta harúspex eviscera un xai per llegir-ne els designis dels déus amb els diners de tots els espanyols

El primer curs de la universitat me’l vaig passar fumant al passadís, saltant-me classes i anant Figueres amunt Girona avall amb el BX (as seen on chapter four). Em va costar molt de canviar la mentalitat d’institut. Estudiar el dia abans dels exàmens, faltar a moltes classes i fer-me molt l’interessant quan hi anava. Un merdes. Si no ho recordo malament vaig suspendre Matemàtiques i Estadística, les dues assignatures (juntament amb Física, que no sé com vaig aprovar) on no vaig fotre el peu en tot el curs, mentre que de la resta vaig treure un aprovat de tot excepte un notable, no recordo de què. Geologia, m’heu fet mirar l’expedient acadèmic.

Amb aquests antecedents, segon no es presentava gaire millor. Però. Aquell any vam agafar-nos un pis amb qui era llavors la meva parella, que estudiava Història de l’Art també a Girona. En Senyor Pou, crec que era el propietari.

S’ha de ser molt filldeputa, per posar-li Senyor de nom de pila al teu hereu.

En Senyor Pou era un vellet burgès adorable. Fa disset anys ja tenia aspecte de morir en el moment més inesperat, però no descarto que encara sigui viu. El pis era un tercer al carrer del Carme, just davant del pont que porta a la plaça del Lleó. A la planta baixa hi havia una guarderia i costava quaranta mil pessetes al mes. Ara suposo que el deuen llogar per sis-cents euros. Vam poder reunir un bon aixovar, amb un ordinador amb Windows 3.11 i dos gats batejats en honor a l’Osset Feluc.

Pora na dobranoc
Bo już księżyc świeci
Dzieci lubią misie
Misie lubią dzieci

L’aixovar no incloïa televisor. Això, tenint en compte que venia de viure en una habitació amb una tele i un vídeo per al meu gaudi personal, s’esperava catastròfic. Des de llavors, tot i que eventualment he tornat a tenir aparell, mai més he sentit la necessitat de mirar televisió.

Tot i que ja no en sé fer, fa uns dies em vaig posar a fer zàping. Una pel·lícula de romans per aquí, un telenotícies per allà, una telebotiga i algú dient no sé què d’Espanya. Una senyora obrint en canal un xai. Sóc més o menys familiar amb les senyores i senyors que giren unes cartes de dibuixos divertits fent formes sobre una taula. Tarot, en diuen.

Loco, Colgado, Muerte. Rueda de la Fortuna, Torre.
Full de gilipolleces.

L’haruspicina és l’art d’endevinar el futur i la voluntat dels déus a través del visionat de les entranyes d’animals. Ho fan els harúspexs i finalment sembla que es fa justíca i tenen el seu espai audiovisual propi. El xai era acabat de sacrificar seguint la normativa vigent en matèria de benestar animal i havia arribat al plató recobert de llana i tot. La fulla va resseguir verticalment el ventre del remugant. De dalt a baix.

Tenemos una llamada.
Buenas noches, Géminis.

Les vísceres en gereral i els intestins en particular tenen una motricitat inherent, en bon grau independent de la vitalitat de l’organisme contenidor. Per exemple jo, que com més mort em sento més se’m regira l’estómac. Quan es talla l’epidermis abdominal, exposant-les obertament
, el fetge fa capgirells

veo un problema de salud

, el duodè serpenteja

pronto vas a tener una alegría económica

i el recte es contrau de manera espasmòdica

hay un hombre nuevo en tu vida, verdad?

. El pàncreas va a la seva, com sempre.

nuevo gobierno en noviembre

Standard

capítol dissetè | de com l’autor puja al teide en màniga curta i cau baixant d’un drago on havia pujat a pixar

Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure cervesa. Als de l’opció festiva ens van prohibir d’anar a Amsterdam.

L’any anterior havien sorprès uns quants alumnes amb una quantitat bastant important d’haixix a l’habitació. Els van fotre a un avió de tornada i van prohibir al curs posterior d’anar de viatge a Holanda. Per tant, després de vendre números de loteria, caixes de polvorons i no sé quantes merdes més, vam anar a les Canàries. A Tenerife, per ser exactes.

Allà ens van informar que és on enviaven els hereus anglesos esgarriats, els qui no servirien per dur a terme una vida profitosa. Els qui bevien, fumaven, mantenien relacions sexuals i tot un munt de coses més que qualsevol de nosaltres voldria fer. Érem al paradís.

Tota la llibertat que ens van donar la vaig aprofitar per beure. No recordo res d’aquell viatge més que episodis inconnexes i que els destil·lats eren de menys graduació que a la península. Trenta-set graus i mig. Aquí crec que llavors en tenien quaranta-dos.

el teide

En Pere Horts no em va fer mai classe, no recordo quina especialitat feia, però era aficionat a l’astronomia i tenia coneguts a l’observatori del Teide. Ens hi va lligar una visita. Un privilegi. El bus marxava a les vuit del matí.

Em vaig despertar a les vuit menys cinc en una habitació buida. Quan vaig obrir els ulls tot era negre perquè tenia la meitat superior del cos sota el sofà. Encara ara no sé de qui era aquella habitació, ni com vaig arribar a sota el sofà, ni qui em va deixar allà. Portava uns texans i una samarreta de màniga curta de color blau cel amb el motor estampat d’un Harley. Vaig córrer com un boig intentant trobar algú que m’obrís la meva habitació per poder-me canviar i agafar un jersei. De manera infructuosa. Vaig ser l’últim d’arribar al bus. Quan hi vaig pujar em van dir “Pere, quina pudor d’alcohol que fas”. Tenien raó. I quina puta fred.

el drago

En Pollet feia metre noranta sis. Encara els deu fer. Una altra nit, arribant a l’hotel vam creure que enfilar-nos al drago que hi havia al giratori de davant de recepció per pixar-hi era una idea excel·lent. Baixar-ne d’un salt també ens va semblar una idea fantàstica. Ell va marxar deixant-me inconscient al mig del carrer. Vaig despertar l’endemà, altra vegada en una habitació que no era la meva i amb tot el braç embolicat en paper de vàter. Me’l vaig començar a treure fins que va aparèixer el dolor. El tenia obert des del canell fins al colze. L’hemorràgia s’havia aturat i la sang havia començat a quallar, fusionant-se amb el paper.

Ja està, crec que no en recordo res més.
Els de l’any següent es van trobar amb dos destins vetats.

Standard

capítol quinzè | aquest seria la crònica d’un partit d’infantils entre el llers i el bàscara si m’importés i recordés el resultat final. però hi ha un guàrdia civil i un capellà

De petit, com bona part dels nens d’aquest país, jugava a futbol a l’equip del poble. No us sabria dir exactament a quina edat vaig començar, però el que sí recordo bastant bé és que la cosa no se’m donava especialment bé, no era el migcampista organitzador que no fa ni una passada dolenta perquè si en fes alguna té el pare ben atent a la banda per dir-li de tot. Tampoc malament, no era el gordo que surt els cinc últims minuts a fer de davanter centre (estàtic) quan perds vuit a zero.

Ens entrenava el cabo de la guàrdia civil, home acostumat a donar ordres, a que el tractessin de señor tot i no ser ningú i a portar sempre un xiulet a la butxaca, cosa que donava un toc molt entretingut als entrenaments i partits.

En no destacar en cap aspecte va ser un problema ubicar-me al camp, de manera que durant bona part de la meva carrera vaig ser lateral dret. El que més costava de trobar per un equip de futbol de base eren esquerrans, segles de mans lligades a l’esquena i fustigacions havien donat el seu fruit, de manera que a l’extrem esquerre s’hi fotia sempre l’únic esquerrà indígena que es trobava. Això feia que el lateral dret acostumés a ser la posició menys compromesa de la defensa.

Gràcies a la prodigiosa plasticitat dels cervells infantils en recordo ben poca cosa, d’aquella època. Un parell de collonades i detalls sense importància. Per exemple, un partit a Llers un diumenge al matí. El camp era de terra i em va cridar l’atenció que a la banda est hi havia dos pals amb megàfons. Ho vaig trobar bastant notable, ja que en cap dels camps on havíem jugat hi havia megafonia, menys encara en camps de cols com aquell. Ja m’imaginava un speaker cridant el meu nom quan saltés al camp, però no.

Va començar el partit i tot va anar com de costum fins que el campanar va tocar les dotze. Pilotada amunt. Pilotada avall. L’extrem esquerre que cau a terra perquè s’entrebanca amb els seus propis cromosomes. I de cop un xiulet em va fer tombar el cap.

Germans. Ens trobem aquí reunits…

El cabo de la guàrdia civil fotent crits a una banda del camp, el capellà repartint hòsties a l’altra i jo al mig, intentant que un esquerrà asilvestrat no es mengés els cordons de les botes. Només hi faltava l’alcalde fumant-se una fària a tribuna preferent. Però si no hi havia ni aigua calenta a les dutxes a veure com collons hi havia d’haver tribuna.

Uns anys (o uns mesos) després, en un entrenament, vaig fer sense voler una centrada excel·lent amb la cama esquerra. Vaig passar la resta de la meva carrera esportiva jugant d’extrem esquerre. Fins a la meva retirada prematura al pic de la meva carrera, amb catorze anys. Però això ja seria una altra història que us estalviaré d’explicar-vos en una altra ocasió.

Standard

capítol onzè | de promeses electorals, puta adolescència, repetir cou i el senyor cuadras, qui ens deia que si fóssim xinus ja fórem morts

No us voldria descobrir la sopa d’all ni ensenyar-vos a anar en bicicleta sense encloure-us els ous, però la preadolescència és una època estranya. Apareixen pèls, fluïds, ferums i tibantors on no n’hi havia abans i ve l’àvia a palpar-nos com de formoses tenim les cuixes i com de reproductivament beneficiosa ens resultarà aquesta turgència epidèrmica. Als catorze anys vaig arribar als seixanta-tres quilos, i fins ben entrats els trenta portava de manera més o menys habitual texans que m’havia comprat quan en tenia quinze o setze.

De la mateixa manera que durant dues dècades vaig poder mantenir una massa i un volum i per tant una densitat i una turgència constants, els darrers tres o quatre anys s’ha esdevingut la tragèdia. Però això és un altre tema i haurà de ser tractat en una altra ocasió. Dèiem que l’adolescència és una època estranya però dels catorze ja en parlarem un altre dia. M’agraden més els disset.

Ara mateix no us sabria explicar gaire bé el perquè, però vaig repetir COU. Vaig suspendre tres assignatures: matemàtiques, filosofia i física. Les matemàtiques me les va fer el senyor Cuadras, integrant d’un il·lustre nissaga docent figuerenca, que amor per les matemàtiques potser no, però el que sí em va donar va ser la frase que ha guiat la meva vida des de tercer de BUP: «Si fóssiu xinus ja seríeu tots morts. No s’estan d’hòsties allà, qui no rendeix… a la forca!». La filosofia, un d’aquells professors que han abdicat de la seva funció docent. Venia, recitava la classe del dia amorrat als seus folis i no canviava el to de veu ni feia res per interactuar amb la classe ni per generar el més mínim interès. I la física. Ai, la física! La física em resulta extremadament atractiva però no ens hem entès mai. Puta.

Segons les quatre assignatures optatives que s’escollien hi havia quatre itineraris de COU. A amb matemàtiques i física d’assignatures obligatòries. B amb biologia i química. C i D amb no sé quines merdes de lletres. Jo havia optat per la opció AB, amb les obligatòries de les dues, però en vistes dels resultats en matricular-me per segona vegada vaig demanar dues coses. La primera, canviar d’itinerari. Oblidar la física i fer geologia, que no serveix per res però al menys podies aprovar amb un nivell mínim d’alfabetització. La segona, declinar la possibilitat que hi havia, amb tres assignatures suspeses o menys, de repetir només aquestes. Llavors ja em coneixia, i era ben conscient que si havia d’anar a l’institut per només tres assignatures em passaria el dia al bar bevent i fumant. I no tenia diners. Em van acceptar les dues coses.

Dues setmanes després de començar el curs en Narcís, el conserge, va trucar a la classe de geologia i em va comunicar que el director em volia veure al seu despatx. Segons marcava la normativa, els qui havíem suspès COU amb tres assignatures o menys estàvem obligats a repetir amb i només amb les assignatures suspeses, de manera que el que jo havia demanat i m’havien concedit no era legal. Toca’t els putos collons d’esquerra a dreta, de darrere a davant i en totes les direccions imaginables. Després de plantejar-li la meva postura i el motiu de la meva petició el director va prendre una decisió salomònica. Jo faria física, matemàtiques, filosofia i la resta d’assignatures encara que no hi estigués obligat, i en cas de millorar la nota d’alguna de les que ja estava avaluat em repercutiria en la que aconseguís d’aquelles tres.

Vaig treure un excel·lent de filosofia, un notable de matemàtiques i un aprovat de física. Són les notes que tinc a l’expedient. Uns anys després, el director de l’institut va entrar en política, va ser regidor a l’Ajuntament de Figueres i senador per ERC, una opció ben natural en vistes de la seva voluntat o capacitat de complir promeses.

Standard

capítol desè | on es fa una visita a la guarderia de bàscara de l’any mil nou-cents vuitanta-dos, el barri dels gitanos de figueres i un restaurant amb estrella michelin

Un dels primers records que conservo és de quan anava a la guarderia, el que ara en diuen llar d’infants. Era estiu i jo devia tenir uns tres anys. Començava a vestir-me sol. Vaig posar-me els pantalons curts, ara els veig de color vermell amb un rivet blanc, una samarreta d’en Naranjito i les victòries.

Quina puta merda, les victòries.

Si no m’equivoco, els nascuts el meu any vam ser els primers d’anar a la guarderia del poble. Era als baixos d’una casa a peu de Nacional II, tenia un pati minúscul que llavors semblava enorme amb una morera que encara viu i que ja comença a poder-se considerar venerable. Una vegada algú hi va alliberar uns cucs de seda que hi van sembrar el caos i per poc la maten. No recordo qui va ser.
Suposo que aquell matí m’hi devia deixar la meva mare, el pare feia relativament poc que havia començat a treballar d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Tot va anar bé fins que vaig tenir pipí. Ja era gran, de manera que me n’hi vaig anar sol. El lavabo era al mig d’un passadís que començava al fons de l’aula. Al fons a la dreta. Vaig entrar-hi i em vaig abaixar els shorts. No portava calçotets.

La ment d’un nen de tres anys és una cosa tan fràgil com la resta del seu cos. Alguna cosa es va trencar a dins meu. No portava calçotets. I ara què?

Ara, gairebé set lustres més tard, sé que anar pel món sense calçotets és una de les últimes llibertats que ens podem permetre. Podem anar sense calçotets a una jura de bandera civil. Podem anar-hi al casament de la nostra filla. A un concert de l’Springsteen. A un de Pantera ja no. Al Liceu i al Camp Nou. Podem anar sense calçotets al funeral de la tia Encarnassion. Podem anar sense calçotets a un restaurant amb estrella Michelin.

Mentre ens porten el Xuixo amb tòfona. El Verat, all blanc i suc d’enciam, els Musclos i aranja i les Textures de foie. La Marialluïsa, llimona i mel i la Pinya, llima, coco i fruita de la passió. Tot ben maridat amb un bon vi blanc i un bon vi negre.
Van arribant plats i el batall va tocant les hores en punt i repica tots els quarts.

Standard

capítol novè | on un viladamatenc furta un radar de trànsit amb una retroexcavadora i l’autor parla del seu primer cotxe. no us recomano que ho llegiu

El meu primer cotxe va ser un Citroën BX dièsel platejat. Una cosa semblant a això:citroen-bx

Tenia un sistema de suspensió hidràulica amb diverses alçades que es podien escollir en funció de les condicions de conducció (la més baixa per anar a fer curses i la més alta per anar a fer margeres en llocs inhòspits) i que en realitat només servia per consumir quantitats ingents d’un oli mineral de color verd i dues mil pessetes l’ampolla de mig litre.

El comptaquilòmetres s’havia quedat clavat als seixanta-quatre mil quatre-cents quilòmetres i el velocímetre tampoc li funcionava, de manera que durant els meus primers anys com a conductor mai vaig saber a quina velocitat circulava. Tampoc era cap problema, ja que als divuit anys conduir consisteix a fotre el peu a l’accelerador i que sigui el que déu vulgui. Quan vaig tornar a casa amb el carnet aprovat la meva mare em va obligar a portar-la a fer un volt, cosa que va trigar una bona colla d’anys a fer després de fotre’m a cent seixanta a la recta de Viladamat (ho sé perquè conduia el seu cotxe, no el BX). Sigui com sigui, estic convençut que veure permanentment l’agulla immòbil per sota del zero ha afectat de manera significativa no només la meva conducció, sinó la meva personalitat.

Com que jo no era l’únic que trobava llaminera la recta de Viladamat ben aviat hi van posar un radar. Un bon dia va desaparèixer. No hi era. Al seu lloc la terra s’estripava en un forat obert. La investigació policial va ser senzilla, van fer una llista dels conductors més multats en aquell punt i la van creuar amb una llista de propietaris de retroexcavadores. L’únic integrant de les dues llistes encara tenia el radar a casa.

Una vegada em vaig deixar les claus del BX a casa i no me’n vaig adonar fins que havia arribat a Figueres i l’havia parat amb les claus de casa. Una altra vaig donar-hi tant gas que encara no sé com no vaig provocar un incendi amb totes les guspires que van sortir del tub d’escapament, i poc abans de canviar-lo vaig haver de tornar de Figueres només amb tercera perquè s’havia quedat clavat el canvi.

Tots plegats hauríem d’aprendre a no parlar de merdes que no importen a ningú. És una cosa que us recomano molt.

Standard

capítol cinquè | on un burro nord-català no entén el nou amo i cent anys després l’autor firma una hipoteca

A finals de dos mil deu vaig haver d’escollir entre buscar pis o buscar companya de pis. Per aquestes coses que té l’atzar un dia, mentre començava a buscar pis a Girona, vaig anar a dinar a casa dels meus pares, a Bàscara, i em vaig trobar el poble inundat de pamflets que anunciaven una jornada de portes obertes a un bloc de pisos.

Quan jo era petit, a Bàscara podies anar a comprar a dues botigues, a can Patela i a can Minyonc. Can Patela era el que potser els urbanites en diríeu un supermercat de barri, hi tenien una mica tot. A can Minyonc hi havia la vella Minyonca i dues bombetes de 125 V. Era on s’havia d’anar si volies comprar whisky però tenies catorze anys. Can Minyonc és un nom ben curiós. Jo tenia una teoria absurda que l’explicava de manera prou satisfactòria. Segons la meva teoria, l’avi Minyonc es volia comprar un burro (un matxo) i el que li va agradar més (bé fos per preu o per genètica) el va trobar a la Catalunya Nord. Però quan va tornar amb el matxo nou va resultar que no li feia cas si no li parlava, com sempre ho havien fet els seus anteriors amos, en francès. Així doncs, quan volia que el burro arriés havia de cridar Allez mignon!

Quan la vella Minyonca va morir els seus hereus van vendre la casa, i sobre el plànol s’hi van projectar dos blocs de pisos. El projecte era bastant llaminer. Es desviava una riera i, aprofitant la llera ocupada i una part de la finca del darrere, s’hi construien els dos blocs amb un carrer central que uniria una futura urbanització amb el nucli del poble. Però quan fas els comptes del conte de la lletera sempre passa que la propietària del terreny que necessites comprar per tirar endavant el projecte et diu que et fotis els calers pel cul, i així és com vaig acabar vivint en un bloc amb nou pisos totalment irregulars per planta i uns passadissos kilomètrics que no compleixen la normativa d’evacuació actual. Però no ens avancem, que fa dos paràgrafs érem al dia de portes obertes.

El bloc feia tres anys que estava construït, però només se n’havien venut tres pisos. La bombolla ja havia petat i l’explosió ens va deixar amb poca gent que volgués viure a Bàscara podent-ho fer a Girona o a Figueres, i menys encara per cinquanta milions de pessetes. La promotora del bloc havia fet fallida i si abans de final d’any no tornava el préstec contret amb La Caixa per tirar endavant la promoció tots els pisos buits passarien a mans del banc. Era dos mil deu i putes ganes tenia La Caixa de tenir en propietat vint-i-cinc pisos, un número equivalent de places de pàrquing i dos locals buits a Bàscara, de manera que van fer tot el que van creure convenient per treure-se’ls de sobre. Quan hi vaig arribar, de vint-i cinc només en quedaven dos de lliures. L’endemà tenia una cita amb la directora de la sucursal de La Caixa al poble.

El preu del pis era atractiu, gairebé podríem dir que molt bo, i les condicions de l’hipoteca molt correctes. La directora es va posar a revisar la documentació que portava, fent que sí o que no amb el cap de manera alterna. Fins que va agafar les nòmines. L’any dos mil deu jo estava al que se suposava que era la fase final de la meva tesi doctoral. Feia dos anys i mig que m’havia quedat sense beca i maldava per sobreviure amb un contracte de professor associat que havia de complementar amb una segona feina a mitja jornada. Però això a la nòmina no ho posava. Hi havia el sou mensual, abans i després de retencions, i l’entitat contractant.

Amb la nòmina a la mà, la directora de La Caixa ja no va veure res més que el logo de la Universitat de Girona. Incapaç de veure la quantitat que hi havia impresa i incapaç d’entendre el significat de la figura “professor associat de tipus ii”, en aquell precís moment vaig passar a ser un funcionari. Puc dir amb total tranquil·litat que en cap moment vaig mentir, vaig respondre amb sinceritat totes les preguntes que se’m van fer i no va ser fins al cap d’uns dies, ja amb una hipoteca amb bones condicions i sense avaladors firmada, que vaig entendre bé què havia passat en aquell despatx.

Pocs mesos després se’m va acabar el contracte amb la UdG i no se’m va renovar. Més o menys per aquelles dates li vaig preguntar al meu avi, que aleshores ja tenia més de noranta anys, d’on venia el nom de can Minyonc. Va riure i em va començar a explicar com l’avi Minyonc se’n va anar a Ceret a comprar un matxo.

No endevinareu què va passar llavors.

Standard

capítol quart | on l’autor té quinze anys i troba el primer amor heteronormatiu de la seva vida, però un fan d’u2 ho espatlla

Me’l mirava amb recel, des de la distància, mentre ell anava fent la seva classe magistral. Jo tenia uns quinze anys, per tant ell devia voltar els divuit. Cotxe recent, poder demanar un cubata amb el cap ben alt, sense haver de patir per si et demanen el DNI i has d’anar a buscar algú que te l’agafi. Des de la seva perspectiva el món sencer genuflexionava davant dels que tenien divuit anys i, per extensió, també nosaltres ho fèiem. Era un puto gordo més lleig (literalment) que la mare que el va parir. Sempre suat i llefiscós, mig geperut i amb cara de curt de vista tot i ser només curt d’altres coses.

Només us cal conèixer unes quantes frases clau, deia el filldeputa. everything i do i do it for you. Això les torna boges. everybody needs somebody to love. Les calces els cauen de cop als turmells. i still haven’t found what i’m looking for. Feu-me cas, triomfareu fàcil i ràpid. I feia un sorollet amb la llengua que encara que fos capaç de descriure preferiria no fer-ho.

Ella condensava tots els trets de la bellesa canònica i heteronormativa que la societat heteropatriarcal ens imposa. Prima i rossa, amb un somriure perenne i les galtes solcades per un núvol tènue de pigues. Tenia els pits petits. M’hi vaig acostar amb tot aquell munt de frases de merda interferint-me els pensaments. Les neurones de la dreta maldaven per trobar temes interessants i naturals per encetar una conversa. Les de l’esquerra needed somebody to love. Sinapsis per una banda mobilitzant el sistema parasimpàtic per evitar qualsevol tartamudeig o catàstrofe fisiològica. Per l’altra ens arriba que everything i do i do i do i do i do i do. No la caguis Pere, que això és molt important, que you still haven’t found what you’re looking for!

Standard

capítol primer | de com es reinicia tot plegat i se’ns en dóna perspectiva i antecedents

La nostàlgia és un dels sentiments més miserables que existeixen. La nostàlgia ens obliga a mirar perpètuament enrere, cap a una època qualsevol que sempre se’ns presentarà com més divertida, més creativa, més activa, més sexual, més prima, més més.

En definitiva, millor.

La nostàlgia ens viola l’avui sotmetent-lo perpètuament a un passat que, havent superat per definició la barrera del present, es nega a desaparèixer o a passar a un segon terme, abduït per un afany malatís de notorietat. La nostàlgia es treu una tita llefiscosa, petita i contrafeta dels pantalons i, agafant-se-la entre el polze i l’índex (glorificat sia déu eternament per proveir-nos del polze oposable i, per extensió, de la mà prènsil i la masturbació masculina), l’encara al tendre anus del nostre avui.

La puta nostàlgia em retorna periòdicament a la nit del tres d’abril de dos mil quatre. Jo llavors tenia vint-i-cinc anys, (suposo que) una exparella recent, un doctorat incipient i tota una vida per davant. La puta nostàlgia em diu que l’inici del blog *by Iósódéu va ser una bona època.

[Aquí hi havia copiat la primera entrada d’aquell blog, una puta merda plena de punts suspensius]

Durant aquests més de dotze anys he utilitzat el blog i tot el que he anat fent després d’allò com a combustible de la nostàlgia, cada vegada que el present m’atropellava mirava enrere buscant èpoques en les quals era més divertit, més creatiu, més actiu, més sexual, més prim, més més.
Èpoques on era, en definitiva, millor.

Espero, d’aquí a dotze anys, tornar a llegir això i trobar-ho ridícul. Mori la nostàlgia, quin imbècil, en Pere de dos mil setze. Glopeja’m els ous, passat. Això és el meu present.

Això també.
Sigueu-hi benvinguts.

Standard