capítol vintè | on l’autor llança un penal que acaba llençant però no importa perquè el cervell és un òrgan molt cardat

Una vegada, quan jugava a futbol, vaig llançar un penal. Vaig col·locar la pilota i vaig fer uns quants passos enrere, fins a sortir de l’àrea. Mentre esperava que l’àrbitre xiulés donant-me permís per xutar vaig mirar el porter. Ell també em va mirar. Fa poc més de dos mesos en Bojan Krkic feia una entrevista on confessava que no va ser capaç de suportar la pressió de l’èxit i explicava una mica els mecanismes cerebrals que el van enfonsar. El cervell és un òrgan molt cardat.

Hi ha gent que que no necessiteu gaires condicionats, ni interns ni externs, per tirar endavant i tenir una vida plena. Sou dones i homes que no heu de donar explicacions a res ni a ningú. Us donen una pilota i la xuteu. Si va entre els tres pals i el porter no aconsegueix escopçar-la sou uns herois. Ai si no va entre els tres pals o bé el porter la intercepta.
Cagu’m déu.

Hem construït el llenguatge per transmetre informació de manera eficient. Així i tot, quan un empordanès diu que no ho sap cal aturar-se i llegir-ho tot dues vegades. El llenguatge té variants i s’han de tenir totes en compte. El que aquí vol dir endavant allà pot voler dir me cago en ta puta mare. Tant m’agrada descobrir les peculiaritats dialectals del vocabulari de la gent amb qui parlo com detesto quan el Allà en diem així / aquí en diem aixà esdevé el centre de la conversa. Sembla que plourà, eh? I què, la família, bé? Però per sobre de tot odio la brometa dels qui no saben o no volen entendre la frase feta Qui no carda a Olot no carda enlloc. Ha dit cardar. Haha!

Vaig fer uns passos enrere. Quan l’àrbitre em va donar permís vaig xutar i la pilota se’n va anar més enllà de l’escaire dret. El cervell és un òrgan molt cardat i.

El cervell és un òrgan molt cardat.

Standard

res a dir?