capítol vint-i-setè | la marmoresa fa fallida i la mare em cus uns xòrts per anar a caçar carpes. tot és molt cardat

A la sortida (o a l’entrada, depenent de si veniu de Girona o de Figueres) de Bàscara hi ha una nau industrial abandonada. La Marmoresa es dedicava a fer aglomerats de marbre. Agafava fragments de roca i els enganxava amb resina per fer-ne blocs amb els quals enrajolar cases. Tenia l’avantatge de ser significativament més barat que els blocs de marbre massís, cosa que va canviar l’any mil nou-cents setanta-quatre. La crisi del petroli va encarir de manera important la matèria primera utilitzada com a cola de les pedres i la Marmoresa va entrar en un lent declivi culminat en el seu tancament.

El meu pare va estudiar comerç, una titulació professional dels anys seixanta que el meu avi es va poder permetre de pagar amb els seus ingressos de pagès (hi ha ús intencionat del singular, aquí), i als vint-i-un anys era un dels encarregats de la fàbrica del poble. Això va frustrar l’única experiència com assalariat de l’avi, ja que el seu orgull no li va permetre de treballar sota les ordres del seu fill i va abandonar el lloc als pocs mesos per tornar al camp.

Avançant-se a l’imminent tancament, a principis dels anys vuitanta el meu pare va acceptar la posició d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Va caure en gràcia a en Maximilià i l’Ortensi, suposo. Alguns dels meus primers records són d’allà, amb en Pitu del magatzem, en Marianu de la carnisseria i les gàbies de les ampolles de vidre retornables de fanta i vichy. En alguns taps les gomes interiors tenien imatges col·leccionables o merdes bescanviables per regals. No hi he tornat a entrar mai més, tot i que encara és obert. Ara és un Dia, vaig veure el dia que el meu pare va morir.

Recordo el dia que es va inaugurar Can Jeroni. Vins i Licors. Fruits Secs, crec que tenia vuit anys i encara no sabia nedar ni m’havien intentat atracar anant a aprendre’n a la piscina coberta de Figueres. Les festes agraden als nens. Havia sigut un videoclub. Tenia les parets forrades d’un teixit marró farcit d’esponja i un mostrador angulós. Tot va anar més o menys bé fins que vaig començar l’institut.

L’era del despertar sexual i l’odi indiscriminat no és gaire recomanable per rebre en pròpia pell una crisi econòmica. Les palles furtives se solapen amb l’odi als progenitors, als quals es culpa de tot. Segurament us semblarà una collonada, però un dels meus pitjors records d’adolescència és de la classe de gimnàstica (encara no se’n deia educació física) de primer de BUP. Mentre en Guillermo, exmilitar espanyol practicant, em feia fer exercicis de coordinació que era incapaç de coordinar com cal jo portava uns pantalons curts de roba blava cosits per la meva mare. No és que fos al·lèrgic al tàctel ni que visqués en tribu en una comuna autogestionada. És que l’any mil nou-cents noranta-tres a casa no teníem diners per comprar xandalls.

Ara sé apreciar cada puntada que la meva mare va fer a aquells xòrts, però llavors posar-me’ls era una tortura. Els teus pares no et poden comprar roba. Encara puc notar el tacte d’aquell teixit. Això no és cap puta figura literària, el recordo perfectament.

Només hi ha un pensament pitjor que el teu pare no et pot vestir, i és que el teu pare no et pot alimentar. Vam tenir sort de tenir un tros de terra on s’hi podien plantar patates, tomates, mongetes i blat de moro. Vaig passar l’estiu en el qual vaig fer catorze anys girant regues d’un camp de blat de moro. El salt als quinze el vaig passar recollint tavelles seques de mongetes del ganxet. Res d’això és dolent. Per Bàscara hi passa el Fluvià. En llatí fluvius significa riu. A l’estiu hi passàvem força estones. Com ara, llavors no sabia nedar, però el que sí sabia fer és remuntar el riu per les zones de pedres on les carpes treien el llom. Allà les caçàvem a cops de pal, deixant-les mortes a la llera. El que els meus amics mai han sabut és que amb patates i ceba quedaven bastant bé, fetes al forn. No sabeu pas les espines que tenen, les putes.

Durant un bon grapat d’anys tot això em va impedir de respectar el meu pare. No es pot respectar algú incapaç de vestir i alimentar com cal la seva família. Però cal fer-ho amb algú que malda, que renuncia a tot, inclosa la seva dignitat, per vestir i alimentar-la el millor que pot.

Mai vaig retreure-li cap dels moments de vergonya viscuts. I vaig fer ben fet, perquè vistos en perspectiva m’han fet millor persona. No sé si més altruista o més generós. Millor persona.

Standard

res a dir?