Avui us parlaré d’una cosa tan potent que hauré d’anar amb compte de no ser massa explícit amb les identitats dels implicats.
Crec que feia segon de bàsica, per tant suposo que tenia set anys. El meu avi va estrenar el col·legi de Bàscara, no us sabria dir quin any. El meu pare hi anava quan es va reformar per primera vegada i jo en vaig estrenar la segona reforma. A vegades em sento pressionat a procrear només perquè l’ampliïn d’una puta vegada. En certa manera és una escola rural. Érem dos cursos per aula. El meu any va ser el més prolífic de la història, érem dotze. La mestra ens va dir, molt seriosament, que no es podia parlar del pare d’un dels companys de classe. No ho havíem fet mai, de manera que vam continuar no fent-ho. Per mi era algú bastant estimat, ja que pràcticament cada dia el veia passar pel camí de casa, cosa que en aquella època va deixar de fer, però no hi vaig donar més importància.
Uns mesos, potser un parell d’anys després, vaig tornar a veure el pare del meu company. Com l’havia vist cada dia, arribant el vespre baixava pel camí. Recordo bé el dia perquè era sant Pere. Jo em dic Pere per un atzar familiar. Vaig néixer el vint-i-nou de juny, tenint una mica més de sort que el meu pare, que va néixer el trenta de setembre i per això es deia com en seu avi. Algun dia ho explicaré perquè és una anècdota molt divertida que explico a tothom qui es deixa. Però era vint-i-nou de juny i era el meu aniversari i, després de força temps sense veure’l, el pare del meu company baixava a peu pel camí de casa. El vaig anar a rebre corrent, amb la bossa de caramels a les mans. El vaig interceptar i li’n vaig oferir.
Sempre l’havia vist gran, crec que en aquell moment estava a mitja quarantena però no ho sé ni ho puc assegurar. A més, és irrellevant més enllà del que em va sorprendre veure’l plorar quan el vaig saludar i li vaig oferir els caramels.
Avancem. Ara no tinc vuit anys, sinó que m’acosto a la trentena.
Sóc al dinar de nadal de casa dels avis de la meva parella de llavors. Hi ha rostit i agafo la ceba perquè m’agrada molt més que el pollastre, sense saber que cada any hi ha bufetades per aconseguir-la. Una entrada excel·lent a la família que encara es pot millorar. Un dels oncles, marit de la germana de la mare de la meva parella, fa un comentari obertament racista. No el recordo i és del tot irrellevant. Jo el replico amistosament sense donar-hi gaire importància, però la cosa avança generant un intercanvi dialèctic cada vegada més encès. Les cares de circumstàncies s’estenen i ben aviat me n’adono que tothom desitja que allò s’acabi. Tota la família sap que aquell home és un desequilibrat i no se li pot portar la contrària. Evidentment, tota la família excepte jo. Em menjo la ceba, que és bona de collons.
Pocs anys després la meva ex-parella em va contactar. El seu oncle ha agafat una escopeta i ha perseguit la seva dona per la casa amb la intenció de matar-la. Ella ha pogut fugir i ell s’ha fotut un puto tret al cap. Ja hauria pogut començar per aquí.
Bé. Recordeu l’home de qui no podíem parlar a segon de bàsica i que es va posar a plorar quan li vaig donar caramels perquè era el meu aniversari? Acabava d’arribar de Salt. A Salt hi ha el Sant Boi de Girona, l’hospital psiquiàtric. Tenia dona i quatre fills. Tres nens i una nena.
Fumava Ducados i mentre alguns dels joves del poble li pagaven el beure al bar uns altres anaven al mas on vivia i se li tiraven la dona. Un dia hi va arribar borratxo, com de costum, va agafar l’escopeta i li va fotre un tret. El fill gran va fugir per una finestra.
No recordo haver-lo vist beure mai. Entrava al bar i demanava un tallat. Sempre. Va morir fa pocs anys de càncer de pulmó. Vivia amb dos dels seus fills. No sé si m’atreveixo a dir que era un bon home, però encara se m’humitegen els ulls quan em recordo donant-li caramels i hi penso cada vegada que veig algú fumant Ducados. Cada vegada passa menys.
En el que es va fotre l’escopeta a la boca no hi penso mai i no sé per què he necessitat explicar això.