Tagmadrit

capítol vint-i-unè | hi ha un local prop de casa que cada divendres em desperta de matinada. no l’he sabut trobar, no existeix

by pere
15 d'agost de 2016
c

Una de les raons que em van fer decantar per escollir el pis on estic va ser que al carrer no hi ha cap bar, ni cap restaurant ni res que s’hi assembli. Més tard vaig saber que just al davant hi tinc una casa okupa, però hi dóna la porta del darrere i no molesten gens. El primer divendres que hi vaig passar em va despertar música i crits cap a quarts de cinc de la matinada. Tot aquest mes que hi ha festes populars al barri. Concerts, casetes prefabricades servint menjar i beure, bars amb una barra a fora. Al meu carrer no hi havien muntat res d’això, però al costat hi ha una plaça i un carrer prou importants, de manera que inicialment vaig pensar que era gent que venia d’allà i que havien decidit continuar la festa en un dels pisos del bloc del davant o del costat. Vaig trigar una hora i mitja a tornar a agafar el son, res greu. L’endemà vaig fer una volta pels voltants. Botigues de roba amb el cartell en xinès amb aspecte d’estar tancades de fa temps, un parell de badulaques, locals de reparació i alliberament de telèfons mòbils, una fruiteria i una triperia. Una galeria d’art i una marisqueria de les que venen marisc cru i una sabateria. Tal i com ho recordava, no hi ha cap local identificat obertament com a establiment d’oci nocturn. No hi vaig donar més importància fins aquest divendres passat.

A un quart de cinc de la matinada em van tornar a despertar música i crits. El darrere i les obertures no tapiades de la casa okupa eren a les fosques. La meva oïda em va dir que no podia tampoc ser cap pis amb una festa, ja que els timpans i tot el sistema ossi que hi ha més enllà eren perfectament capaços d’identificar el moment just en el qual s’obria una porta directa al carrer. Els baixos apagats deixaven de cop lloc a un rang sonor més ampli i tot de converses, crits i altres sons antropogènics s’enfilaven de balcó en balcó, obrint-se camí cap al cel estrellat de bla-bla-bla i no sé quines altres merdes s’escriuen en situacions similars. Em vaig aixecar i em vaig posar els pantalons estripats que tenia a mà, la samarreta de Carcass i les xancletes del Decathlon.

Minuts musicals

Oozing chyme reeks as your duodenum is hacked Els primers CDs que em vaig comprar van ser el Reek of Putrefaction i el Symphonies of Sickness. Solo: Grotesque Anal Disgorgement Jo tenia catorze o quinze anys i em van agradar molt els noms i les portades. Mucolysifying, rancidifying as you eat your own cysts No els vaig saber apreciar fins bastant després, tot i que em vaig passar tot el BUP escrivint lletres per l’estil a l’agenda. Finale: ultimate excretion of rabid globular neoplasm

/Minuts musicals

Una de les botigues xineses de roba tenia la persiana apujada i un feix de llum es projectava al carrer. Al costat de la porta hi havia un orangutà de metres més de dos. No era un orangutà sinó un humà, però encara no domino del tot el llenguatge simbòlic. Era un home fort i no em volia deixar entrar per no sé quines merdes de la manera de vestir i el calçat. Farem un tracte. Jo no dormo. Però a canvi tu em distreus. Entro aquí i em dónes un gintònic.

El gintònic és de seagram’s amb schweppes i tres glaçons. Sense merdes flotant. El local fa uns sis metres d’amplada i no en veig el fons. Vinc pixat de casa. La barra és a la dreta i la cambrera té un somriure d’una generositat només eclipsada pel seu escot. Quan aconsegueixo deseclipsar-me em giro. La música és estranya, pesada i lenta. La sala és plena de postadolescents que es mouen de manera sincopada i jo tinc son i mal de cap. Quan dic que es mouen sincopadament no parlo en termes musicals sinó mèdics. Tots semblen patir un quadre agut d’anòxia cerebral. Més del que seria esperable en aquest entorn, vull dir. No interaccionen entre ells de cap manera evident, fan moviments lents i arrítmics, tenen els ulls tancats i entre els flaixos de llum intueixo sota les parpelles moviments espasmòdics dels globus oculars. Cal saber que el singular de globus és, també, globus. O cal saber que el plural de globus és, també, globus. Ai, deixeu-me.

El gintònic s’ha aigualit. En queden dos glops que enllesteixo de cop i deixo la copa a la barra. El volum de la música ha pujat sensiblement, els baixos em capgiren el duodè i quan aquest envia la informació el filldeputa del meu cervell no sap fer altra cosa que cridar-li fistro! i jo em veig obligat a riure. La cambrera no hi és. Quan em torno a girar el somriure duodenal se’m glaça.

La sala sembla un camp de girasols i jo sóc l’est. Els anòxics s’han sincronitzat. Quan me n’adono que han obert els ulls ja sóc a mig camí de la porta. L’orangutà tampoc hi és. Arribo corrent a la porta del meu bloc a temps de sentir com la persiana metàl·lica s’abaixa. Fa una temperatura agradable i comença a clarejar.

capítol dinovè | on molta gent hi parla sola, una senyora d’una manera, un senyor d’una altra i un tercer que a vegades caga sense treure’s els pantalons ho fa també a la seva

by pere
7 d'agost de 2016
c

Si hagués d’escollir la que ho fa més intensament, d’entre les moltes coses que em pertorben, amb molta probabilitat optaria per la gent que parla sola. No em refereixo als qui se’ls escapa alguna paraula en moments de tensió dramàtica, tampoc als qui són incapaços de llegir sense acompanyar els moviments oculars de moviments labials i de l’aparell fonador íntegre. No, em pertorba intensament la gent que parla sola de veritat. Els qui mantenen intenses discussions amb persones que no són allà. Els qui criden paraules random a intervals igual d’aleatoris.

Fa uns dies em vaig creuar amb una senyora a la Plaça d’Isabel II, davant del Teatro Real de Madrid. Ben vestida i pentinada. Amb una bossa a la mà. Res estrany excepte que anava parlant a crits. Se la veia molt enfadada. No cal dir que no tenia ningú al costat amb qui estar emprenyada. El fet que me la creués sola era indicador que era prou autònoma, i el seu aspecte ben cuidat feia entendre que la demència la va atrapar amb gent propera capaç d’estar pendents d’ella. Ahir, prop de la Plaça de Lavapiés, hi vaig veure els qui semblaven un pare i el seu fill. El primer semblava tenir poc més de seixanta anys. El segon vorejava la trentena per la part baixa. El fill no deia res, mantenia la mirada perduda i caminava impasible. El pare cridava “no!”. Feia tres passes i cridava “no!”. En feia cinc i cridava “no!”. En feia dues i etcètera.

El que resulta més devastador de les demències és que els qui l’envolten ho pateixen molt més que no pas el propi malalt. Això, quan els malalts tenen la sort de tenir algú a prop. Quan no és el cas molts d’ells acaben al carrer.

A Figueres, davant de l’institut hi havia una autoescola. Tenien una zona exterior oberta al carrer amb un fotomaton i un televisor que sintonitzava l’MTV. Sovint hi havia un paio amb barba, esprimatxat i bastant contrafet. A vegades amb la tita a fora o cagant a través dels camals dels pantalons de pana. Un dia vaig fer campana. Repetia COU i m’havien pres el pèl com a un xinu d’aquells que ja serien morts si fos jo, de manera que me’n vaig anar a fer una cervesa a un bar proper. El paio de la barba estava palplantat davant del monitor de l’MTV, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada. Cridava desesperat, amb els ulls plorosos.

Quiero hablar con Mijaíl Gorbachov! Dejadme hablar con Mijaíl Gorbachov!

A la pantalla en Kurt Cobain no sé què cridava. Ja feia uns quants anys que era mort.
El cervell és un òrgan molt cardat.

capítol divuitè | on aprofitant que s’odia espanya, el girona futbol club s.a.d., l’albert serra, la puta calor i les cortines s’ensenya la tita als veïns

by pere
5 d'agost de 2016
c

Buscar pis a Madrid és una merda més gran que la pròpia ciutat.
Aquest dilluns he entrat al que serà casa meva els pròxims mesos i, de manera intermitent, anys. Més que una casa és un forat. O un colomar. Tampoc necessito gran cosa, té un llit, un lavabo, una nevera i està molt al centre. Són unes antigues golfes, sota teulat. Calor a l’estiu. Fred a l’hivern. Cops de cap amb les bigues tot l’any i dues finestres. Una d’aquestes finestres dóna directament al que sembla una antiga nau industrial abandonada, amb les obertures tapiades i la teulada sospitosament ondulada. La segona queda just davant per davant del balcó del menjador dels veïns de l’altra banda del carrer.

Si hi ha una cosa que odio és Espanya, però tot darrere hi van ex aequo el Girona Futbol Club S.A.D., l’Albert Serra, la puta calor i les cortines. Puta Espanya. Girona a segona regional. Albert Serra subnormal. Fora calçotets. Bon dia veïns!

El meu pis de Bàscara dóna per una banda a la Nacional II i per l’altra a un camp on normalment hi pasturen un ramat de cabres i uns quants ànecs. No sé si m’acostumaré a tenir veïns a la finestra, però de moment m’hi esforço. Els saludo cada matí i cada tarda. No em senten però em veuen. Un paio de metre vuitanta, calb i sense afaitar, clarament en vies d’avedellar-se i amb els genitals pendolants. Ara a la dreta. Bon dia. Ara a l’esquerra. Fa calor, eh? Ara a la dreta. La família, bé? Ara a l’esquerra. Me n’alegro, me n’alegro.

Ahir a la tarda, quan vaig arribar de la feina em vaig treure la roba, vaig agafar una cervesa de la nevera i em vaig acostar a la finestra. Els veïns tenien la porta del balcó tancada i hi havien col·locat una persiana de tela opaca, de color caqui. El color caqui és divertit perquè és una mica com el beix, que és un color cultural i que tothom l’interpreta com li surt dels ous. La persiana és de tela de color caqui, però mai sabreu de quin color és (si no la veniu a veure, és clar).

Al vidre de la porta ara hi ha un full de paper de mida A4 imprès amb lletres arial negreta de cos 175 (això és una estimació).

PENES NO

No sé, no se’m donen bé el finals de les històries.
koniec.

capítol vuitè | en el qual no hi ha coloms i això hauria de fer que tots ens poséssim a tremolar. també hi surt en darder, el del museu, però només se l’anomena de passada

by pere
9 de juliol de 2016
c

Encara que ens pugui semblar el contrari, els ecosistemes urbans són també ben complexos i interessants. Una cosa que em crida molt l’atenció de Madrit és que no hi ha coloms. No n’hi ha. Ni un. En canvi hi ha milions de pardals. Pardals grossos i refets com mai n’havia vist cap. Gens esquerps.

Quan encara no havia voltat gaire per la ciutat creia que era una característica peculiar de la Facultad de Ciencias Biológicas de la Universidad Complutense de Madrid i de la Facultad de Ciencias Geológicas de la Universidad Complutense de Madrid. Les dues facultats comparteixen cafeteria i a la seva terrassa hi viuen uns pardals mastodòntics. Unes proeses de la natura que semblen tretes directament de l’acudit infantil de l’ocell que fa PIO-PIO!!!!1!!11 i que no durarien ni mitja hora fora d’un barril de formol si en Francesc Darder i Llimona fos una mica més viu del que està actualment. El que més em va cridar l’atenció, més encara que la seva mida (el seu tamany, pels qui esteu llegint la versió en català simplificat d’aquest capítol, coordinada per la CCMA) és el fet que estan tots anellats. Quan vaig veure la primera anella metàl·lica envoltant la pota d’un d’aquells pardals em va venir al cap que només se m’ocurria una au menys interessant d’anellar que un pardal. Un colom. Llavors hi vaig caure.

On polles són els coloms de Madrit?

És ben normal que quan un organisme deixa el seu nínxol lliure aquest sigui ocupat per un altre, de manera que no ens ha d’estranyar que els jubilats tirin engrunes de pa als pardals o que aquests s’acostin a les taules plenes de guiris menjant tapes per picotejar el que cau a terra. El que ja no és tan normal és que quan un estudiant de segon de biotecnologia deixa la cuixa de pollastre a mig escurar al costat de mig grapat de patates fregides i un rosegó de pa s’hi acosti un puto pardal mascle i, sense ni tan sols mirar-se el pa, ataqui les restes de rostit a cops de bec.

I el filldeputa no ho feia pas per casualitat ni feia cara de celíac ni d’intolerant al gluten (

wink wink nudge nudge say no more say no more

), sinó que era ben conscient que el pa és una puta merda i que ens l’hauríem de fotre pel cul. Em va clavar una pupil·la negra als ulls. Amb un tros generós de pell de pollastre penjant del bec. Ben torrada. Cruixent però amarada de suc.

No sé si vosaltres heu notat que cada vegada hi ha menys coloms. I que hi ha més pit-roigs. I que de tant en tant desapareix algun nadó.

capítol sisè | on s’esdevé el conflicte ineludible a madrit

by pere
27 de juny de 2016
c

Tard o d’hora havia de passar, i avui era un dia tan bo com qualsevol altre.

He arribat al metro, he posat l’abonament de deu viatges al registrador automàtic i me l’ha escupit. Llum vermell(a). Me l’he quedat mirant com si fos subnormal o, pitjor encara, idiota o un gollut de metre deu de Ribes de Freser. Nyeeeec, gollut!

Me l’he mirat per davant, per darrere i per tots costats. El registre era clar, només hi havia fet quatre viatges dels deu pagats, de manera que me n’he anat de pet a la senyora que hi havia a informació. El metro de Madrit ha fet una cosa semblant al que van fer els de La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa” (LKXA, la caicsa, per entendre’ns tots), eliminar els taulells amb un vidre antibales i substituir-los per una atenció “més propera”. Hola senyora del metro de madrit!, li diguí, Sa puta màquina m’ha donat pel cul i m’ha escupit el bitllet, com ho farem?

Éh?

I així és com vaig aprendre que si vull que els funcionaris madrilenys em facin cas no els puc parlar en català.

capítol segon | on déu himself crea l’ignacio, a qui li diuen nazi i segurament no tornarà a sortir en capítols posteriors

by pere
18 de juny de 2016
c

En algun moment dels anys cinquanta o seixanta, Déu himself es va llevar, va posar-se les sabatilles i, mentre pixava (assegut) i recordava la truita d’espàrrecs que havia sopat, va pensar que aquell era un gran dia per crear el prototip de gordo estrafet. Es diu Ignacio però li diuen Nazi.

El primer dia que me’l vaig trobar darrere el taulell d’aquest forat franquista on m’han fotut a viure li vaig dir que tranquil, que si em parlava a poc a poc i cridant una mica més del normal entenia bastant bé el castellà. El español, li vaig dir. Crec que no li va fer gaire gràcia, però em va fer cas. No diu gaire res més que ¡¡BUE NOS!! ¡¡DÍ AS!! i ¡¡HAS TA!! ¡¡LUE GO!!, però anem fent.

En Nazi fa sempre el torn de tarda, crec que sempre l’he vist sol tot i que al matí sovint hi ha dues persones fent-se suport en la feixuga tasca de fer veure que estan molt ocupats. En aquests dos mesos he conclòs que els treballadors assalariats de Madrid amb feines que impliquen contacte directe amb els clients es divideixen en dues tipologies. Hi ha els cambrers i hi ha els funcionaris. Els cambrers són subnormals amb una feina de puta merda però que no poden evitar mirar-se la clientela amb un aire de suficiència irritant. Un cortado!, li dius al cambrer. I ell somriu mentre pensa Un cortado, dice el gilipollas. Qué coño va a saber este subnormal de cortados! I continua somrient amb sornegueria mentre te’l serveix, somriu mentre te’l prens i somriu mentre te’l cobra. Uno treinta, campeón! Els funcionaris es dediquen a perfeccionar l’art del no fer res. Són la displicència feta carn. Acabes demanant perdó per fer-los treballar. Arribes al taulell i set minuts més tard aixequen la vista del Marca, el País, el Lecturas o Facebook. Et pregunten Qué desea? mentre van preparant l’esbufec posterior.

En Nazi, el prototip de gordo estrafet, de petit fa caure en una marmita de funcionariat. Crec que mai l’he vist treballar. Fer xupitos al bar del forat franquista. Fer veure que no sent sonar el telèfon o l’intèrfon. Amagar cerveses entre les pàgines del diari. Mirar partits de l’Eurocopa. Fumar a fora i fer més xupitos i més cerveses. Fer acudits masclistes i homòfobs. Són només alguns dels skills que li endorsaria ben merescudament.

Déu himself va fer una feina excel·lent.

Etiquetes

agricultura amor blog calbs cervell cervesa cinema ciència corea del nord coses depredadors empordanet empordà esport estadística estudis futbol l'avi madrit mort nazis nostàlgia pokèmon polles política puta espanya putes religió senglars sexe subnormals tracte intestinal vedells viatges vida volldamm

arxiu