previously,

capítol tercer | on se’ns defineix la sordidesa i es demanen cerveses de mil pessetes l’ampolla

c

Un dia vaig agafar un abric vell  i hi vaig trobar una entrada dels Cinemes Figueres. Les entrades tèrmiques són un malson pels col·leccionistes, ja que la impressió va perdent la intensitat de manera gradual i irremeiable fins esborrar-se completament, enduent-se amb elles la informació i el record. Quan la vaig trobar la informació ja era tènue i ara ja no en recordo la data ni la sala (hola, sóc el centre reptilià del cervell d’en Pere i som vingut a dir-vos que era la sala tres), però dels condicionants en dedueixo que devia ser de finals de dos mil o principis de dos mil u. El que havia oblidat del tot en el moment de trobar-la però ja no em podré treure mai més del cap és el títol de la pel·lícula. Little Nicky. El cervell és un òrgan poderós que busca sempre protegir el cos que l’engloba.

De cop se’m van disparar tots els records d’aquell dia. Les sinapsis van esclatar en una reacció en cadena devastadora. Vaig recordar estar a la sala mirant Little Nicky amb cara de pòquer i vaig recordar l’únic moment en tota la pel·lícula en el qual vaig riure, quan el dolent es va convertir en ratapinyada per fugir i l’Ozzy Osbourne va ser invocat per arrancar-li el cap d’una mossegada. El meu hahahahaha sincer va retronar sol a la sala. Però el pitjor encara havia d’arribar. Evidentment, a veure Little Nicky no hi vaig anar sol ni per pròpia voluntat, i quan en vam sortir el conductor tenia els seus propis plans.

Després de La Jonquera, el principal centre del proxenetisme empordanès (i per extensió català) és El Pont del Príncep. Imprès en neurones tèrmiques, el nom del prostíbul també s’ha envaït, però li direm Sordidesa. Per mi, la definició de sordidesa serà sempre la barra d’un prostíbul de la carretera que uneix Figueres amb La Bisbal. L’Empordà i L’Empordanet. Cervesa amunt i cervesa avall, una nigeriana intentant guanyar-se el sou. I el meu dilema moral. Li segueixes el corrent, te’n vas a una habitació encara més sòrdida del sòrdid que és Sordidesa o li dónes llargues exposant-la a una pallissa perquè no ha complert els mínims del dia, que avui és divendres. Què fas, Pere?

En Pere del passat no va pensar tant. Es va veure aclaparat i només va tartamudejar i demanar més cerveses d’aquelles de mil pessetes al company.

capítol segon | on déu himself crea l’ignacio, a qui li diuen nazi i segurament no tornarà a sortir en capítols posteriors

c

En algun moment dels anys cinquanta o seixanta, Déu himself es va llevar, va posar-se les sabatilles i, mentre pixava (assegut) i recordava la truita d’espàrrecs que havia sopat, va pensar que aquell era un gran dia per crear el prototip de gordo estrafet. Es diu Ignacio però li diuen Nazi.

El primer dia que me’l vaig trobar darrere el taulell d’aquest forat franquista on m’han fotut a viure li vaig dir que tranquil, que si em parlava a poc a poc i cridant una mica més del normal entenia bastant bé el castellà. El español, li vaig dir. Crec que no li va fer gaire gràcia, però em va fer cas. No diu gaire res més que ¡¡BUE NOS!! ¡¡DÍ AS!! i ¡¡HAS TA!! ¡¡LUE GO!!, però anem fent.

En Nazi fa sempre el torn de tarda, crec que sempre l’he vist sol tot i que al matí sovint hi ha dues persones fent-se suport en la feixuga tasca de fer veure que estan molt ocupats. En aquests dos mesos he conclòs que els treballadors assalariats de Madrid amb feines que impliquen contacte directe amb els clients es divideixen en dues tipologies. Hi ha els cambrers i hi ha els funcionaris. Els cambrers són subnormals amb una feina de puta merda però que no poden evitar mirar-se la clientela amb un aire de suficiència irritant. Un cortado!, li dius al cambrer. I ell somriu mentre pensa Un cortado, dice el gilipollas. Qué coño va a saber este subnormal de cortados! I continua somrient amb sornegueria mentre te’l serveix, somriu mentre te’l prens i somriu mentre te’l cobra. Uno treinta, campeón! Els funcionaris es dediquen a perfeccionar l’art del no fer res. Són la displicència feta carn. Acabes demanant perdó per fer-los treballar. Arribes al taulell i set minuts més tard aixequen la vista del Marca, el País, el Lecturas o Facebook. Et pregunten Qué desea? mentre van preparant l’esbufec posterior.

En Nazi, el prototip de gordo estrafet, de petit fa caure en una marmita de funcionariat. Crec que mai l’he vist treballar. Fer xupitos al bar del forat franquista. Fer veure que no sent sonar el telèfon o l’intèrfon. Amagar cerveses entre les pàgines del diari. Mirar partits de l’Eurocopa. Fumar a fora i fer més xupitos i més cerveses. Fer acudits masclistes i homòfobs. Són només alguns dels skills que li endorsaria ben merescudament.

Déu himself va fer una feina excel·lent.

capítol primer | de com es reinicia tot plegat i se’ns en dóna perspectiva i antecedents

c

La nostàlgia és un dels sentiments més miserables que existeixen. La nostàlgia ens obliga a mirar perpètuament enrere, cap a una època qualsevol que sempre se’ns presentarà com més divertida, més creativa, més activa, més sexual, més prima, més més.

En definitiva, millor.

La nostàlgia ens viola l’avui sotmetent-lo perpètuament a un passat que, havent superat per definició la barrera del present, es nega a desaparèixer o a passar a un segon terme, abduït per un afany malatís de notorietat. La nostàlgia es treu una tita llefiscosa, petita i contrafeta dels pantalons i, agafant-se-la entre el polze i l’índex (glorificat sia déu eternament per proveir-nos del polze oposable i, per extensió, de la mà prènsil i la masturbació masculina), l’encara al tendre anus del nostre avui.

La puta nostàlgia em retorna periòdicament a la nit del tres d’abril de dos mil quatre. Jo llavors tenia vint-i-cinc anys, (suposo que) una exparella recent, un doctorat incipient i tota una vida per davant. La puta nostàlgia em diu que l’inici del blog *by Iósódéu va ser una bona època.

[Aquí hi havia copiat la primera entrada d’aquell blog, una puta merda plena de punts suspensius]

Durant aquests més de dotze anys he utilitzat el blog i tot el que he anat fent després d’allò com a combustible de la nostàlgia, cada vegada que el present m’atropellava mirava enrere buscant èpoques en les quals era més divertit, més creatiu, més actiu, més sexual, més prim, més més.
Èpoques on era, en definitiva, millor.

Espero, d’aquí a dotze anys, tornar a llegir això i trobar-ho ridícul. Mori la nostàlgia, quin imbècil, en Pere de dos mil setze. Glopeja’m els ous, passat. Això és el meu present.

Això també.
Sigueu-hi benvinguts.

Etiquetes

arxiu