Un dia vaig agafar un abric vell i hi vaig trobar una entrada dels Cinemes Figueres. Les entrades tèrmiques són un malson pels col·leccionistes, ja que la impressió va perdent la intensitat de manera gradual i irremeiable fins esborrar-se completament, enduent-se amb elles la informació i el record. Quan la vaig trobar la informació ja era tènue i ara ja no en recordo la data ni la sala (hola, sóc el centre reptilià del cervell d’en Pere i som vingut a dir-vos que era la sala tres), però dels condicionants en dedueixo que devia ser de finals de dos mil o principis de dos mil u. El que havia oblidat del tot en el moment de trobar-la però ja no em podré treure mai més del cap és el títol de la pel·lícula. Little Nicky. El cervell és un òrgan poderós que busca sempre protegir el cos que l’engloba.
De cop se’m van disparar tots els records d’aquell dia. Les sinapsis van esclatar en una reacció en cadena devastadora. Vaig recordar estar a la sala mirant Little Nicky amb cara de pòquer i vaig recordar l’únic moment en tota la pel·lícula en el qual vaig riure, quan el dolent es va convertir en ratapinyada per fugir i l’Ozzy Osbourne va ser invocat per arrancar-li el cap d’una mossegada. El meu hahahahaha sincer va retronar sol a la sala. Però el pitjor encara havia d’arribar. Evidentment, a veure Little Nicky no hi vaig anar sol ni per pròpia voluntat, i quan en vam sortir el conductor tenia els seus propis plans.
Després de La Jonquera, el principal centre del proxenetisme empordanès (i per extensió català) és El Pont del Príncep. Imprès en neurones tèrmiques, el nom del prostíbul també s’ha envaït, però li direm Sordidesa. Per mi, la definició de sordidesa serà sempre la barra d’un prostíbul de la carretera que uneix Figueres amb La Bisbal. L’Empordà i L’Empordanet. Cervesa amunt i cervesa avall, una nigeriana intentant guanyar-se el sou. I el meu dilema moral. Li segueixes el corrent, te’n vas a una habitació encara més sòrdida del sòrdid que és Sordidesa o li dónes llargues exposant-la a una pallissa perquè no ha complert els mínims del dia, que avui és divendres. Què fas, Pere?
En Pere del passat no va pensar tant. Es va veure aclaparat i només va tartamudejar i demanar més cerveses d’aquelles de mil pessetes al company.