previously,

capítol vint-i-unè | hi ha un local prop de casa que cada divendres em desperta de matinada. no l’he sabut trobar, no existeix

by pere
15 d'agost de 2016
c

Una de les raons que em van fer decantar per escollir el pis on estic va ser que al carrer no hi ha cap bar, ni cap restaurant ni res que s’hi assembli. Més tard vaig saber que just al davant hi tinc una casa okupa, però hi dóna la porta del darrere i no molesten gens. El primer divendres que hi vaig passar em va despertar música i crits cap a quarts de cinc de la matinada. Tot aquest mes que hi ha festes populars al barri. Concerts, casetes prefabricades servint menjar i beure, bars amb una barra a fora. Al meu carrer no hi havien muntat res d’això, però al costat hi ha una plaça i un carrer prou importants, de manera que inicialment vaig pensar que era gent que venia d’allà i que havien decidit continuar la festa en un dels pisos del bloc del davant o del costat. Vaig trigar una hora i mitja a tornar a agafar el son, res greu. L’endemà vaig fer una volta pels voltants. Botigues de roba amb el cartell en xinès amb aspecte d’estar tancades de fa temps, un parell de badulaques, locals de reparació i alliberament de telèfons mòbils, una fruiteria i una triperia. Una galeria d’art i una marisqueria de les que venen marisc cru i una sabateria. Tal i com ho recordava, no hi ha cap local identificat obertament com a establiment d’oci nocturn. No hi vaig donar més importància fins aquest divendres passat.

A un quart de cinc de la matinada em van tornar a despertar música i crits. El darrere i les obertures no tapiades de la casa okupa eren a les fosques. La meva oïda em va dir que no podia tampoc ser cap pis amb una festa, ja que els timpans i tot el sistema ossi que hi ha més enllà eren perfectament capaços d’identificar el moment just en el qual s’obria una porta directa al carrer. Els baixos apagats deixaven de cop lloc a un rang sonor més ampli i tot de converses, crits i altres sons antropogènics s’enfilaven de balcó en balcó, obrint-se camí cap al cel estrellat de bla-bla-bla i no sé quines altres merdes s’escriuen en situacions similars. Em vaig aixecar i em vaig posar els pantalons estripats que tenia a mà, la samarreta de Carcass i les xancletes del Decathlon.

Minuts musicals

Oozing chyme reeks as your duodenum is hacked Els primers CDs que em vaig comprar van ser el Reek of Putrefaction i el Symphonies of Sickness. Solo: Grotesque Anal Disgorgement Jo tenia catorze o quinze anys i em van agradar molt els noms i les portades. Mucolysifying, rancidifying as you eat your own cysts No els vaig saber apreciar fins bastant després, tot i que em vaig passar tot el BUP escrivint lletres per l’estil a l’agenda. Finale: ultimate excretion of rabid globular neoplasm

/Minuts musicals

Una de les botigues xineses de roba tenia la persiana apujada i un feix de llum es projectava al carrer. Al costat de la porta hi havia un orangutà de metres més de dos. No era un orangutà sinó un humà, però encara no domino del tot el llenguatge simbòlic. Era un home fort i no em volia deixar entrar per no sé quines merdes de la manera de vestir i el calçat. Farem un tracte. Jo no dormo. Però a canvi tu em distreus. Entro aquí i em dónes un gintònic.

El gintònic és de seagram’s amb schweppes i tres glaçons. Sense merdes flotant. El local fa uns sis metres d’amplada i no en veig el fons. Vinc pixat de casa. La barra és a la dreta i la cambrera té un somriure d’una generositat només eclipsada pel seu escot. Quan aconsegueixo deseclipsar-me em giro. La música és estranya, pesada i lenta. La sala és plena de postadolescents que es mouen de manera sincopada i jo tinc son i mal de cap. Quan dic que es mouen sincopadament no parlo en termes musicals sinó mèdics. Tots semblen patir un quadre agut d’anòxia cerebral. Més del que seria esperable en aquest entorn, vull dir. No interaccionen entre ells de cap manera evident, fan moviments lents i arrítmics, tenen els ulls tancats i entre els flaixos de llum intueixo sota les parpelles moviments espasmòdics dels globus oculars. Cal saber que el singular de globus és, també, globus. O cal saber que el plural de globus és, també, globus. Ai, deixeu-me.

El gintònic s’ha aigualit. En queden dos glops que enllesteixo de cop i deixo la copa a la barra. El volum de la música ha pujat sensiblement, els baixos em capgiren el duodè i quan aquest envia la informació el filldeputa del meu cervell no sap fer altra cosa que cridar-li fistro! i jo em veig obligat a riure. La cambrera no hi és. Quan em torno a girar el somriure duodenal se’m glaça.

La sala sembla un camp de girasols i jo sóc l’est. Els anòxics s’han sincronitzat. Quan me n’adono que han obert els ulls ja sóc a mig camí de la porta. L’orangutà tampoc hi és. Arribo corrent a la porta del meu bloc a temps de sentir com la persiana metàl·lica s’abaixa. Fa una temperatura agradable i comença a clarejar.

capítol vintè | on l’autor llança un penal que acaba llençant però no importa perquè el cervell és un òrgan molt cardat

by pere
13 d'agost de 2016
c

Una vegada, quan jugava a futbol, vaig llançar un penal. Vaig col·locar la pilota i vaig fer uns quants passos enrere, fins a sortir de l’àrea. Mentre esperava que l’àrbitre xiulés donant-me permís per xutar vaig mirar el porter. Ell també em va mirar. Fa poc més de dos mesos en Bojan Krkic feia una entrevista on confessava que no va ser capaç de suportar la pressió de l’èxit i explicava una mica els mecanismes cerebrals que el van enfonsar. El cervell és un òrgan molt cardat.

Hi ha gent que que no necessiteu gaires condicionats, ni interns ni externs, per tirar endavant i tenir una vida plena. Sou dones i homes que no heu de donar explicacions a res ni a ningú. Us donen una pilota i la xuteu. Si va entre els tres pals i el porter no aconsegueix escopçar-la sou uns herois. Ai si no va entre els tres pals o bé el porter la intercepta.
Cagu’m déu.

Hem construït el llenguatge per transmetre informació de manera eficient. Així i tot, quan un empordanès diu que no ho sap cal aturar-se i llegir-ho tot dues vegades. El llenguatge té variants i s’han de tenir totes en compte. El que aquí vol dir endavant allà pot voler dir me cago en ta puta mare. Tant m’agrada descobrir les peculiaritats dialectals del vocabulari de la gent amb qui parlo com detesto quan el Allà en diem així / aquí en diem aixà esdevé el centre de la conversa. Sembla que plourà, eh? I què, la família, bé? Però per sobre de tot odio la brometa dels qui no saben o no volen entendre la frase feta Qui no carda a Olot no carda enlloc. Ha dit cardar. Haha!

Vaig fer uns passos enrere. Quan l’àrbitre em va donar permís vaig xutar i la pilota se’n va anar més enllà de l’escaire dret. El cervell és un òrgan molt cardat i.

El cervell és un òrgan molt cardat.

capítol dinovè | on molta gent hi parla sola, una senyora d’una manera, un senyor d’una altra i un tercer que a vegades caga sense treure’s els pantalons ho fa també a la seva

by pere
7 d'agost de 2016
c

Si hagués d’escollir la que ho fa més intensament, d’entre les moltes coses que em pertorben, amb molta probabilitat optaria per la gent que parla sola. No em refereixo als qui se’ls escapa alguna paraula en moments de tensió dramàtica, tampoc als qui són incapaços de llegir sense acompanyar els moviments oculars de moviments labials i de l’aparell fonador íntegre. No, em pertorba intensament la gent que parla sola de veritat. Els qui mantenen intenses discussions amb persones que no són allà. Els qui criden paraules random a intervals igual d’aleatoris.

Fa uns dies em vaig creuar amb una senyora a la Plaça d’Isabel II, davant del Teatro Real de Madrid. Ben vestida i pentinada. Amb una bossa a la mà. Res estrany excepte que anava parlant a crits. Se la veia molt enfadada. No cal dir que no tenia ningú al costat amb qui estar emprenyada. El fet que me la creués sola era indicador que era prou autònoma, i el seu aspecte ben cuidat feia entendre que la demència la va atrapar amb gent propera capaç d’estar pendents d’ella. Ahir, prop de la Plaça de Lavapiés, hi vaig veure els qui semblaven un pare i el seu fill. El primer semblava tenir poc més de seixanta anys. El segon vorejava la trentena per la part baixa. El fill no deia res, mantenia la mirada perduda i caminava impasible. El pare cridava “no!”. Feia tres passes i cridava “no!”. En feia cinc i cridava “no!”. En feia dues i etcètera.

El que resulta més devastador de les demències és que els qui l’envolten ho pateixen molt més que no pas el propi malalt. Això, quan els malalts tenen la sort de tenir algú a prop. Quan no és el cas molts d’ells acaben al carrer.

A Figueres, davant de l’institut hi havia una autoescola. Tenien una zona exterior oberta al carrer amb un fotomaton i un televisor que sintonitzava l’MTV. Sovint hi havia un paio amb barba, esprimatxat i bastant contrafet. A vegades amb la tita a fora o cagant a través dels camals dels pantalons de pana. Un dia vaig fer campana. Repetia COU i m’havien pres el pèl com a un xinu d’aquells que ja serien morts si fos jo, de manera que me’n vaig anar a fer una cervesa a un bar proper. El paio de la barba estava palplantat davant del monitor de l’MTV, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada. Cridava desesperat, amb els ulls plorosos.

Quiero hablar con Mijaíl Gorbachov! Dejadme hablar con Mijaíl Gorbachov!

A la pantalla en Kurt Cobain no sé què cridava. Ja feia uns quants anys que era mort.
El cervell és un òrgan molt cardat.

capítol divuitè | on aprofitant que s’odia espanya, el girona futbol club s.a.d., l’albert serra, la puta calor i les cortines s’ensenya la tita als veïns

by pere
5 d'agost de 2016
c

Buscar pis a Madrid és una merda més gran que la pròpia ciutat.
Aquest dilluns he entrat al que serà casa meva els pròxims mesos i, de manera intermitent, anys. Més que una casa és un forat. O un colomar. Tampoc necessito gran cosa, té un llit, un lavabo, una nevera i està molt al centre. Són unes antigues golfes, sota teulat. Calor a l’estiu. Fred a l’hivern. Cops de cap amb les bigues tot l’any i dues finestres. Una d’aquestes finestres dóna directament al que sembla una antiga nau industrial abandonada, amb les obertures tapiades i la teulada sospitosament ondulada. La segona queda just davant per davant del balcó del menjador dels veïns de l’altra banda del carrer.

Si hi ha una cosa que odio és Espanya, però tot darrere hi van ex aequo el Girona Futbol Club S.A.D., l’Albert Serra, la puta calor i les cortines. Puta Espanya. Girona a segona regional. Albert Serra subnormal. Fora calçotets. Bon dia veïns!

El meu pis de Bàscara dóna per una banda a la Nacional II i per l’altra a un camp on normalment hi pasturen un ramat de cabres i uns quants ànecs. No sé si m’acostumaré a tenir veïns a la finestra, però de moment m’hi esforço. Els saludo cada matí i cada tarda. No em senten però em veuen. Un paio de metre vuitanta, calb i sense afaitar, clarament en vies d’avedellar-se i amb els genitals pendolants. Ara a la dreta. Bon dia. Ara a l’esquerra. Fa calor, eh? Ara a la dreta. La família, bé? Ara a l’esquerra. Me n’alegro, me n’alegro.

Ahir a la tarda, quan vaig arribar de la feina em vaig treure la roba, vaig agafar una cervesa de la nevera i em vaig acostar a la finestra. Els veïns tenien la porta del balcó tancada i hi havien col·locat una persiana de tela opaca, de color caqui. El color caqui és divertit perquè és una mica com el beix, que és un color cultural i que tothom l’interpreta com li surt dels ous. La persiana és de tela de color caqui, però mai sabreu de quin color és (si no la veniu a veure, és clar).

Al vidre de la porta ara hi ha un full de paper de mida A4 imprès amb lletres arial negreta de cos 175 (això és una estimació).

PENES NO

No sé, no se’m donen bé el finals de les històries.
koniec.

capítol dissetè | de com l’autor puja al teide en màniga curta i cau baixant d’un drago on havia pujat a pixar

by pere
28 de juliol de 2016
c

Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure cervesa. Als de l’opció festiva ens van prohibir d’anar a Amsterdam.

L’any anterior havien sorprès uns quants alumnes amb una quantitat bastant important d’haixix a l’habitació. Els van fotre a un avió de tornada i van prohibir al curs posterior d’anar de viatge a Holanda. Per tant, després de vendre números de loteria, caixes de polvorons i no sé quantes merdes més, vam anar a les Canàries. A Tenerife, per ser exactes.

Allà ens van informar que és on enviaven els hereus anglesos esgarriats, els qui no servirien per dur a terme una vida profitosa. Els qui bevien, fumaven, mantenien relacions sexuals i tot un munt de coses més que qualsevol de nosaltres voldria fer. Érem al paradís.

Tota la llibertat que ens van donar la vaig aprofitar per beure. No recordo res d’aquell viatge més que episodis inconnexes i que els destil·lats eren de menys graduació que a la península. Trenta-set graus i mig. Aquí crec que llavors en tenien quaranta-dos.

el teide

En Pere Horts no em va fer mai classe, no recordo quina especialitat feia, però era aficionat a l’astronomia i tenia coneguts a l’observatori del Teide. Ens hi va lligar una visita. Un privilegi. El bus marxava a les vuit del matí.

Em vaig despertar a les vuit menys cinc en una habitació buida. Quan vaig obrir els ulls tot era negre perquè tenia la meitat superior del cos sota el sofà. Encara ara no sé de qui era aquella habitació, ni com vaig arribar a sota el sofà, ni qui em va deixar allà. Portava uns texans i una samarreta de màniga curta de color blau cel amb el motor estampat d’un Harley. Vaig córrer com un boig intentant trobar algú que m’obrís la meva habitació per poder-me canviar i agafar un jersei. De manera infructuosa. Vaig ser l’últim d’arribar al bus. Quan hi vaig pujar em van dir “Pere, quina pudor d’alcohol que fas”. Tenien raó. I quina puta fred.

el drago

En Pollet feia metre noranta sis. Encara els deu fer. Una altra nit, arribant a l’hotel vam creure que enfilar-nos al drago que hi havia al giratori de davant de recepció per pixar-hi era una idea excel·lent. Baixar-ne d’un salt també ens va semblar una idea fantàstica. Ell va marxar deixant-me inconscient al mig del carrer. Vaig despertar l’endemà, altra vegada en una habitació que no era la meva i amb tot el braç embolicat en paper de vàter. Me’l vaig començar a treure fins que va aparèixer el dolor. El tenia obert des del canell fins al colze. L’hemorràgia s’havia aturat i la sang havia començat a quallar, fusionant-se amb el paper.

Ja està, crec que no en recordo res més.
Els de l’any següent es van trobar amb dos destins vetats.

capítol setzè | on s’hi ennespren tomateres i s’hi giren regues i s’hi cullen pebrots i s’hi plora com mai abans s’havia fet

by pere
24 de juliol de 2016
c

Quan ets mig autista i completament gilipolles fa de mal etiquetar les amistats, però per poc que ens veiem ell és un dels que no dubtaria a qualificar de bon amic. Si no m’he descomptat, aviat farà setze anys que la meva primera parella em va deixar. Poques setmanes després, durant les barraques de Girona, ens vam trobar una de les seves amigues. Seguint el protocol, els vaig presentar. Tenen dos fills preciosos, el gran té els ulls de la seva mare i el petit serà calb com el seu pare.

Ara fa dos anys va perdre el coneixement. El van poder portar a temps al Trueta, on inicialment va semblar que havia tingut un aneurisma cerebral. Després d’estabilitzar-lo i fer-li les proves pertinents van veure que tenia una obstrucció en un vas limfàtic. Això havia provocat una acumulació de limfa que havia anat augmentant la pressió intercraneal fins obturar-li un vas sanguini. L’obstrucció limfàtica la va provocar un tumor.

Amb trenta-cinc anys no estàs preparat perquè te truquin per dir-te que un dels teus millors amics està a l’hospital en coma a causa d’un tumor cerebral. No vaig reaccionar gaire bé.

Mentre estudiava d’enginyer tècnic agropecuari va recuperar una petita parcel·la de la zona d’horts que hi ha al costat del Fluvià. Era un niu d’herbes i sempre que podia m’hi passava per riure-me’n d’ell. Que no saps ennesprar, toia!, li deia des del camí mentre es barallava amb els mamadors de les tomateres. Gira la rega o t’hi neixerà arròs, aquí!, cridava mirant-m’ho des del corriol d’entrada sense moure ni un dit. Això són pebrots? Vols veure uns bons pebrots, pamplines?

Aquella nit vaig marxar de casa de mala manera. Vaig seure al seu hort. Hi començaven a créixer males herbes i jo hi vaig plorar com no recordo haver-ho fet mai.

capítol quinzè | aquest seria la crònica d’un partit d’infantils entre el llers i el bàscara si m’importés i recordés el resultat final. però hi ha un guàrdia civil i un capellà

by pere
24 de juliol de 2016
c

De petit, com bona part dels nens d’aquest país, jugava a futbol a l’equip del poble. No us sabria dir exactament a quina edat vaig començar, però el que sí recordo bastant bé és que la cosa no se’m donava especialment bé, no era el migcampista organitzador que no fa ni una passada dolenta perquè si en fes alguna té el pare ben atent a la banda per dir-li de tot. Tampoc malament, no era el gordo que surt els cinc últims minuts a fer de davanter centre (estàtic) quan perds vuit a zero.

Ens entrenava el cabo de la guàrdia civil, home acostumat a donar ordres, a que el tractessin de señor tot i no ser ningú i a portar sempre un xiulet a la butxaca, cosa que donava un toc molt entretingut als entrenaments i partits.

En no destacar en cap aspecte va ser un problema ubicar-me al camp, de manera que durant bona part de la meva carrera vaig ser lateral dret. El que més costava de trobar per un equip de futbol de base eren esquerrans, segles de mans lligades a l’esquena i fustigacions havien donat el seu fruit, de manera que a l’extrem esquerre s’hi fotia sempre l’únic esquerrà indígena que es trobava. Això feia que el lateral dret acostumés a ser la posició menys compromesa de la defensa.

Gràcies a la prodigiosa plasticitat dels cervells infantils en recordo ben poca cosa, d’aquella època. Un parell de collonades i detalls sense importància. Per exemple, un partit a Llers un diumenge al matí. El camp era de terra i em va cridar l’atenció que a la banda est hi havia dos pals amb megàfons. Ho vaig trobar bastant notable, ja que en cap dels camps on havíem jugat hi havia megafonia, menys encara en camps de cols com aquell. Ja m’imaginava un speaker cridant el meu nom quan saltés al camp, però no.

Va començar el partit i tot va anar com de costum fins que el campanar va tocar les dotze. Pilotada amunt. Pilotada avall. L’extrem esquerre que cau a terra perquè s’entrebanca amb els seus propis cromosomes. I de cop un xiulet em va fer tombar el cap.

Germans. Ens trobem aquí reunits…

El cabo de la guàrdia civil fotent crits a una banda del camp, el capellà repartint hòsties a l’altra i jo al mig, intentant que un esquerrà asilvestrat no es mengés els cordons de les botes. Només hi faltava l’alcalde fumant-se una fària a tribuna preferent. Però si no hi havia ni aigua calenta a les dutxes a veure com collons hi havia d’haver tribuna.

Uns anys (o uns mesos) després, en un entrenament, vaig fer sense voler una centrada excel·lent amb la cama esquerra. Vaig passar la resta de la meva carrera esportiva jugant d’extrem esquerre. Fins a la meva retirada prematura al pic de la meva carrera, amb catorze anys. Però això ja seria una altra història que us estalviaré d’explicar-vos en una altra ocasió.

capítol catorzè | la xirivia, a part de ser una planta herbàcia biennal de la família de les umbel·líferes, pubescent, de fulles pinnaticompostes i flors grogues disposades en umbel·les, d’arrel comestible emprada com a verdura i com a farratge, és un puto reducte de la postguerra. stop xirivia

by pere
21 de juliol de 2016
c

Feia un parell de minuts que es mirava la cullera amb els ulls esbatanats, tot i que la sopa no és que fos res de l’altre món. Havia fotut una safata de verdures pel brou del BonPreu (rentades i pelades en cas necessari), una de carn (amb un tall de cansalada, un de botifarra negra, un ós d’espinada de porc, una mica de carn magra de vedella i una pilota bastant minsa), una carcanada de gallina, un tall de sagí, mitja col, una patata, dues cebes i un ós de pernil en una olla grossa i ho havia fet bullir fins que me’n vaig cansar.

L’ebullició sostinguda fon els greixos de la carn i ajuda a extreure i contenir els aromes liposolubles dels vegetals. Les proteïnes de la carn es fragmenten i queden en solució pèptids de cadena curta. Els pèptids de cadena curta tenen una doble funció, per una banda donen aquest gust carni tan agradable (umami, es veu que se n’ha de dir) que no té ni mai tindrà el tofu i per l’altra provoquen la somnolència típica de l’après le dîner.

Després de colar-ho i separar-ne els sòlids aprofitables vaig reservar-ne una part per sopar aquell mateix dia. Vaig obrir l’armari i en vaig treure una bossa començada de fideus galets maravilla pistons lletres. Soparíem sopa de lletres. No n’hi havia per tant.

GLOPEJA’M ELS OUS

, es llegia clarament a la cullera. Cosa que és bastant remarcable, ja que a la pasta de sopa de lletres no hi ha apòstrofs.

A la carrera hi vaig tenir tres assignatures d’estadística. Estadística a primer. Experimentació a segon. Anàlisi Avançada de Dades a tercer. A mig curs de primer vaig entrar al quiosc del poble a comprar el diari o una revista. Al davant hi tenia un gordo greixós i llefiscós amb una samarreta blanca suada a l’esquena de la qual s’hi llegia jesús te ama. Quan el paio va haver pagat i es va girar vaig veure que era el meu professor d’estadística. Just en aquell moment vaig ser conscient que suspendria l’assignatura. Ja no anava a classe i no vaig anar mai a cap de les següents, tampoc a les de les assignatures dels cursos posteriors. A la convocatòria de setembre de quart les vaig aprovar totes tres de cop. Un set. Un set i mig. Un nou coma tres. Totes tres, les més altes de la convocatòria. Quinze dies més tard havia oblidat fins i tot com es feia una khi quadrat, ja no parlem d’una anova. Amb això vull dir que puta idea tinc de la probabilitat que en agafar una cullerada de sopa de lletres t’hi trobis un GLOPEJA’M ELS OUS ben nítid.

to be continued…

capítol tretzè | de rantells, efemeròpters i entrenadors pokèmon barbuts amb la tita petita i els testicles bambolejants. també hi surt l’alejandro cao de benós en un paper testimonial

by pere
19 de juliol de 2016
c

El meu pis de funcionari fa aproximadament vuitanta metres quadrats útils, distribuïts en cuina i rentador, menjador, dos lababos (un d’ells amb banyera, l’altre amb plat de dutxa) i tres habitacions. La riera que no es va poder desviar per la falta d’entesa entre el promotor i la propietària dels terrenys del darrere fa que a l’estiu hi hagi un problema important amb els mosquits i tot tipus de bèsties voladores, tot i que suposo que si l’haguessin desviat el problema hi seria igualment, però uns metres més enllà. El petit entomòleg que tots portem dins té quatre ereccions cada nit estival pensant si aquest rantell o aquell efemeròpter no deu ser una espècie no catalogada. Mai ho comprovo.

A l’estiu hi carda una calor que estella les pedres i em bull els ous.

Si qualsevol nit de juliol connectés la bomba de fred consumiria l’electricitat equivalent al conjunt de Corea del Nord aquella mateixa nit, cosa que només serà viable quan aconsegueixi establir-hi relacions diplomàtiques, però abans hauria d’eliminar aquell obstacle anomenat Cao de Benós i el seu concubí tailandès. De moment m’he de limitar a treure’m la roba i fer l’activitat mínima imprescindible.

Així, estirat al sofà en pilotes bevent una cervesa i mirant una d’aquelles merdes que l’endemà ja no recordo, no li vaig donar gaire importància quan el vaig veure de cua d’ull. Tenia uns cinquanta anys, una panxa bastant voluminosa, els tríceps li penjaven flàccids i l’escrot era prou elàstic com perquè els testicles li colpegéssin la cara interna de la cama a mitja alçada. Era calb, barbut, molt pelut i anava totalment despullat, amb un un Samsung Galaxy S7 a la mà esquerra. Els pèls púbics i els del pit eren tan blancs com els del cap, però tan frondosos com els de la barba. Tenia la tita petita, mig amagada entre els plecs de la panxa.

Va recórrer el passadís de dreta a esquerra, de les habitacions a la cuina. Vaig sentir la nevera obrint-se i un clac! metàl·lic. Quan va tornar a creuar el passadís, ara d’esquerra a dreta, encara portava el mòbil a la mà esquerra. A la dreta hi tenia una de les meves volldamms. Va fer-hi un glop i em va dir.

Tenies un Bulbasaur a la nevera

Vaig trigar encara un parell de minuts a reaccionar. Quan ho vaig fer em vaig aixecar d’un bot del sofà. Encara no sóc prou gran com per haver guanyat aquella elasticitat testicular, però el cop amb el perineu em va deixar mig ko.

Vaig entrar en tromba a la primera habitació, al primer lavabo, al segon lavabo, a la segona habitació i a la tercera. No he tornat a veure aquell entrenador de pokèmons barbut, nu. Ara m’he instal·lat el Pokèmon Go amb l’única esperança de tornar-lo a veure i convidar-lo a una altra volldamm.

capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

by pere
17 de juliol de 2016
c

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la mà dreta et recorre els ous des de l’anus al prepuci. Dues vegades. T’olores la punta dels dits sense adonar-te’n i hi dónes la teva aprovació. Ja et sents capaç de guanyar l’Eurocopa o de ser-ne, com a mínim, semifinalista. Tries el camí de l’esquerra i avances amb resolució, però pocs metres més endavant un senglar de quilos més de cent deu et barra el pas, fitant-te de baix a dalt.

senglar
[s. XIV; del ll. (porcus) sĭngŭlaris ‘(porc) que va sol, salvatge’]
m ZOOL Mamífer de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre.

Te tornes a remenar i olorar els ous, però els del senglar els sents des d’aquí, de manera que fas cap enrere amb la cua (literalment) entre les cames. L’Eurocopa haurà d’esperar. Refàs el camí fins a l’encreuament i tombes a la dreta. La dreta és sempre una bona opció, en què devies estar pensant, comunista? Te tornes a animar a fer el runner, però l’alegria dura poc. Bé, dura poc la teva, d’alegria, perquè la del gordo sense pantalons que se l’està pelant al mig del camí sembla que està ben en forma.

Atrapat entre un seglar i un cruiser.

T’atures. Més que senglar, aquest és una mica vedell, però també li olores els ous des d’on ets. Ell et mira als ulls però tu no pots apartar la vista del seu entrecuix hipnòtic. Bambolejant.
Demà llençaràs les bambes i el braçal per l’iPhone i buscaràs un bar acollidor amb wifi i aire condicionat. Puta Eurocopa.

Etiquetes

agricultura amor blog calbs cervell cervesa cinema ciència corea del nord coses depredadors empordanet empordà esport estadística estudis futbol l'avi madrit mort nazis nostàlgia pokèmon polles política puta espanya putes religió senglars sexe subnormals tracte intestinal vedells viatges vida volldamm

arxiu