La nostàlgia és un dels sentiments més miserables que existeixen. La nostàlgia ens obliga a mirar perpètuament enrere, cap a una època qualsevol que sempre se’ns presentarà com més divertida, més creativa, més activa, més sexual, més prima, més més.
En definitiva, millor.
La nostàlgia ens viola l’avui sotmetent-lo perpètuament a un passat que, havent superat per definició la barrera del present, es nega a desaparèixer o a passar a un segon terme, abduït per un afany malatís de notorietat. La nostàlgia es treu una tita llefiscosa, petita i contrafeta dels pantalons i, agafant-se-la entre el polze i l’índex (glorificat sia déu eternament per proveir-nos del polze oposable i, per extensió, de la mà prènsil i la masturbació masculina), l’encara al tendre anus del nostre avui.
La puta nostàlgia em retorna periòdicament a la nit del tres d’abril de dos mil quatre. Jo llavors tenia vint-i-cinc anys, (suposo que) una exparella recent, un doctorat incipient i tota una vida per davant. La puta nostàlgia em diu que l’inici del blog *by Iósódéu va ser una bona època.
[Aquí hi havia copiat la primera entrada d’aquell blog, una puta merda plena de punts suspensius]
Durant aquests més de dotze anys he utilitzat el blog i tot el que he anat fent després d’allò com a combustible de la nostàlgia, cada vegada que el present m’atropellava mirava enrere buscant èpoques en les quals era més divertit, més creatiu, més actiu, més sexual, més prim, més més.
Èpoques on era, en definitiva, millor.
Espero, d’aquí a dotze anys, tornar a llegir això i trobar-ho ridícul. Mori la nostàlgia, quin imbècil, en Pere de dos mil setze. Glopeja’m els ous, passat. Això és el meu present.
Això també.
Sigueu-hi benvinguts.