Authorpere

capítol dissetè | de com l’autor puja al teide en màniga curta i cau baixant d’un drago on havia pujat a pixar

c

Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure...

capítol setzè | on s’hi ennespren tomateres i s’hi giren regues i s’hi cullen pebrots i s’hi plora com mai abans s’havia fet

c

Quan ets mig autista i completament gilipolles fa de mal etiquetar les amistats, però per poc que ens veiem ell és un dels que no dubtaria a qualificar de bon amic. Si no m’he descomptat, aviat farà setze anys que la meva primera parella em va deixar. Poques setmanes després, durant les barraques de Girona, ens vam trobar una de les seves amigues. Seguint el protocol, els vaig presentar...

capítol quinzè | aquest seria la crònica d’un partit d’infantils entre el llers i el bàscara si m’importés i recordés el resultat final. però hi ha un guàrdia civil i un capell

c

De petit, com bona part dels nens d’aquest país, jugava a futbol a l’equip del poble. No us sabria dir exactament a quina edat vaig començar, però el que sí recordo bastant bé és que la cosa no se’m donava especialment bé, no era el migcampista organitzador que no fa ni una passada dolenta perquè si en fes alguna té el pare ben atent a la banda per dir-li de tot. Tampoc...

capítol catorzè | la xirivia, a part de ser una planta herbàcia biennal de la família de les umbel·líferes, pubescent, de fulles pinnaticompostes i flors grogues disposades en umbel·les, d’arrel comestible emprada com a verdura i com a farratge, és un puto reducte de la postguerra. stop xirivia

c

Feia un parell de minuts que es mirava la cullera amb els ulls esbatanats, tot i que la sopa no és que fos res de l’altre món. Havia fotut una safata de verdures pel brou del BonPreu (rentades i pelades en cas necessari), una de carn (amb un tall de cansalada, un de botifarra negra, un ós d’espinada de porc, una mica de carn magra de vedella i una pilota bastant minsa), una carcanada...

capítol tretzè | de rantells, efemeròpters i entrenadors pokèmon barbuts amb la tita petita i els testicles bambolejants. també hi surt l’alejandro cao de benós en un paper testimonial

c

El meu pis de funcionari fa aproximadament vuitanta metres quadrats útils, distribuïts en cuina i rentador, menjador, dos lababos (un d’ells amb banyera, l’altre amb plat de dutxa) i tres habitacions. La riera que no es va poder desviar per la falta d’entesa entre el promotor i la propietària dels terrenys del darrere fa que a l’estiu hi hagi un problema important amb els...

capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

c

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la...

capítol onzè | de promeses electorals, puta adolescència, repetir cou i el senyor cuadras, qui ens deia que si fóssim xinus ja fórem morts

c

No us voldria descobrir la sopa d’all ni ensenyar-vos a anar en bicicleta sense encloure-us els ous, però la preadolescència és una època estranya. Apareixen pèls, fluïds, ferums i tibantors on no n’hi havia abans i ve l’àvia a palpar-nos com de formoses tenim les cuixes i com de reproductivament beneficiosa ens resultarà aquesta turgència epidèrmica. Als catorze anys vaig...

capítol desè | on es fa una visita a la guarderia de bàscara de l’any mil nou-cents vuitanta-dos, el barri dels gitanos de figueres i un restaurant amb estrella michelin

c

Un dels primers records que conservo és de quan anava a la guarderia, el que ara en diuen llar d’infants. Era estiu i jo devia tenir uns tres anys. Començava a vestir-me sol. Vaig posar-me els pantalons curts, ara els veig de color vermell amb un rivet blanc, una samarreta d’en Naranjito i les victòries. Quina puta merda, les victòries. Si no m’equivoco, els nascuts el meu any...

capítol novè | on un viladamatenc furta un radar de trànsit amb una retroexcavadora i l’autor parla del seu primer cotxe. no us recomano que ho llegiu

c

El meu primer cotxe va ser un Citroën BX dièsel platejat. Una cosa semblant a això: Tenia un sistema de suspensió hidràulica amb diverses alçades que es podien escollir en funció de les condicions de conducció (la més baixa per anar a fer curses i la més alta per anar a fer margeres en llocs inhòspits) i que en realitat només servia per consumir quantitats ingents d’un oli mineral de color...

capítol vuitè | en el qual no hi ha coloms i això hauria de fer que tots ens poséssim a tremolar. també hi surt en darder, el del museu, però només se l’anomena de passada

c

Encara que ens pugui semblar el contrari, els ecosistemes urbans són també ben complexos i interessants. Una cosa que em crida molt l’atenció de Madrit és que no hi ha coloms. No n’hi ha. Ni un. En canvi hi ha milions de pardals. Pardals grossos i refets com mai n’havia vist cap. Gens esquerps. Quan encara no havia voltat gaire per la ciutat creia que era una característica...