Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure cervesa. Als de l’opció festiva ens van prohibir d’anar a Amsterdam.
L’any anterior havien sorprès uns quants alumnes amb una quantitat bastant important d’haixix a l’habitació. Els van fotre a un avió de tornada i van prohibir al curs posterior d’anar de viatge a Holanda. Per tant, després de vendre números de loteria, caixes de polvorons i no sé quantes merdes més, vam anar a les Canàries. A Tenerife, per ser exactes.
Allà ens van informar que és on enviaven els hereus anglesos esgarriats, els qui no servirien per dur a terme una vida profitosa. Els qui bevien, fumaven, mantenien relacions sexuals i tot un munt de coses més que qualsevol de nosaltres voldria fer. Érem al paradís.
Tota la llibertat que ens van donar la vaig aprofitar per beure. No recordo res d’aquell viatge més que episodis inconnexes i que els destil·lats eren de menys graduació que a la península. Trenta-set graus i mig. Aquí crec que llavors en tenien quaranta-dos.
el teide
En Pere Horts no em va fer mai classe, no recordo quina especialitat feia, però era aficionat a l’astronomia i tenia coneguts a l’observatori del Teide. Ens hi va lligar una visita. Un privilegi. El bus marxava a les vuit del matí.
Em vaig despertar a les vuit menys cinc en una habitació buida. Quan vaig obrir els ulls tot era negre perquè tenia la meitat superior del cos sota el sofà. Encara ara no sé de qui era aquella habitació, ni com vaig arribar a sota el sofà, ni qui em va deixar allà. Portava uns texans i una samarreta de màniga curta de color blau cel amb el motor estampat d’un Harley. Vaig córrer com un boig intentant trobar algú que m’obrís la meva habitació per poder-me canviar i agafar un jersei. De manera infructuosa. Vaig ser l’últim d’arribar al bus. Quan hi vaig pujar em van dir “Pere, quina pudor d’alcohol que fas”. Tenien raó. I quina puta fred.
el drago
En Pollet feia metre noranta sis. Encara els deu fer. Una altra nit, arribant a l’hotel vam creure que enfilar-nos al drago que hi havia al giratori de davant de recepció per pixar-hi era una idea excel·lent. Baixar-ne d’un salt també ens va semblar una idea fantàstica. Ell va marxar deixant-me inconscient al mig del carrer. Vaig despertar l’endemà, altra vegada en una habitació que no era la meva i amb tot el braç embolicat en paper de vàter. Me’l vaig començar a treure fins que va aparèixer el dolor. El tenia obert des del canell fins al colze. L’hemorràgia s’havia aturat i la sang havia començat a quallar, fusionant-se amb el paper.
Ja està, crec que no en recordo res més.
Els de l’any següent es van trobar amb dos destins vetats.
