capítol vint-i-tresè | on s’estudia el dia abans, es passa fugaçment per un pis d’en senyor pou i una experta harúspex eviscera un xai per llegir-ne els designis dels déus amb els diners de tots els espanyols

El primer curs de la universitat me’l vaig passar fumant al passadís, saltant-me classes i anant Figueres amunt Girona avall amb el BX (as seen on chapter four). Em va costar molt de canviar la mentalitat d’institut. Estudiar el dia abans dels exàmens, faltar a moltes classes i fer-me molt l’interessant quan hi anava. Un merdes. Si no ho recordo malament vaig suspendre Matemàtiques i Estadística, les dues assignatures (juntament amb Física, que no sé com vaig aprovar) on no vaig fotre el peu en tot el curs, mentre que de la resta vaig treure un aprovat de tot excepte un notable, no recordo de què. Geologia, m’heu fet mirar l’expedient acadèmic.

Amb aquests antecedents, segon no es presentava gaire millor. Però. Aquell any vam agafar-nos un pis amb qui era llavors la meva parella, que estudiava Història de l’Art també a Girona. En Senyor Pou, crec que era el propietari.

S’ha de ser molt filldeputa, per posar-li Senyor de nom de pila al teu hereu.

En Senyor Pou era un vellet burgès adorable. Fa disset anys ja tenia aspecte de morir en el moment més inesperat, però no descarto que encara sigui viu. El pis era un tercer al carrer del Carme, just davant del pont que porta a la plaça del Lleó. A la planta baixa hi havia una guarderia i costava quaranta mil pessetes al mes. Ara suposo que el deuen llogar per sis-cents euros. Vam poder reunir un bon aixovar, amb un ordinador amb Windows 3.11 i dos gats batejats en honor a l’Osset Feluc.

Pora na dobranoc
Bo już księżyc świeci
Dzieci lubią misie
Misie lubią dzieci

L’aixovar no incloïa televisor. Això, tenint en compte que venia de viure en una habitació amb una tele i un vídeo per al meu gaudi personal, s’esperava catastròfic. Des de llavors, tot i que eventualment he tornat a tenir aparell, mai més he sentit la necessitat de mirar televisió.

Tot i que ja no en sé fer, fa uns dies em vaig posar a fer zàping. Una pel·lícula de romans per aquí, un telenotícies per allà, una telebotiga i algú dient no sé què d’Espanya. Una senyora obrint en canal un xai. Sóc més o menys familiar amb les senyores i senyors que giren unes cartes de dibuixos divertits fent formes sobre una taula. Tarot, en diuen.

Loco, Colgado, Muerte. Rueda de la Fortuna, Torre.
Full de gilipolleces.

L’haruspicina és l’art d’endevinar el futur i la voluntat dels déus a través del visionat de les entranyes d’animals. Ho fan els harúspexs i finalment sembla que es fa justíca i tenen el seu espai audiovisual propi. El xai era acabat de sacrificar seguint la normativa vigent en matèria de benestar animal i havia arribat al plató recobert de llana i tot. La fulla va resseguir verticalment el ventre del remugant. De dalt a baix.

Tenemos una llamada.
Buenas noches, Géminis.

Les vísceres en gereral i els intestins en particular tenen una motricitat inherent, en bon grau independent de la vitalitat de l’organisme contenidor. Per exemple jo, que com més mort em sento més se’m regira l’estómac. Quan es talla l’epidermis abdominal, exposant-les obertament
, el fetge fa capgirells

veo un problema de salud

, el duodè serpenteja

pronto vas a tener una alegría económica

i el recte es contrau de manera espasmòdica

hay un hombre nuevo en tu vida, verdad?

. El pàncreas va a la seva, com sempre.

nuevo gobierno en noviembre

Standard

capítol vint-i-unè | hi ha un local prop de casa que cada divendres em desperta de matinada. no l’he sabut trobar, no existeix

Una de les raons que em van fer decantar per escollir el pis on estic va ser que al carrer no hi ha cap bar, ni cap restaurant ni res que s’hi assembli. Més tard vaig saber que just al davant hi tinc una casa okupa, però hi dóna la porta del darrere i no molesten gens. El primer divendres que hi vaig passar em va despertar música i crits cap a quarts de cinc de la matinada. Tot aquest mes que hi ha festes populars al barri. Concerts, casetes prefabricades servint menjar i beure, bars amb una barra a fora. Al meu carrer no hi havien muntat res d’això, però al costat hi ha una plaça i un carrer prou importants, de manera que inicialment vaig pensar que era gent que venia d’allà i que havien decidit continuar la festa en un dels pisos del bloc del davant o del costat. Vaig trigar una hora i mitja a tornar a agafar el son, res greu. L’endemà vaig fer una volta pels voltants. Botigues de roba amb el cartell en xinès amb aspecte d’estar tancades de fa temps, un parell de badulaques, locals de reparació i alliberament de telèfons mòbils, una fruiteria i una triperia. Una galeria d’art i una marisqueria de les que venen marisc cru i una sabateria. Tal i com ho recordava, no hi ha cap local identificat obertament com a establiment d’oci nocturn. No hi vaig donar més importància fins aquest divendres passat.

A un quart de cinc de la matinada em van tornar a despertar música i crits. El darrere i les obertures no tapiades de la casa okupa eren a les fosques. La meva oïda em va dir que no podia tampoc ser cap pis amb una festa, ja que els timpans i tot el sistema ossi que hi ha més enllà eren perfectament capaços d’identificar el moment just en el qual s’obria una porta directa al carrer. Els baixos apagats deixaven de cop lloc a un rang sonor més ampli i tot de converses, crits i altres sons antropogènics s’enfilaven de balcó en balcó, obrint-se camí cap al cel estrellat de bla-bla-bla i no sé quines altres merdes s’escriuen en situacions similars. Em vaig aixecar i em vaig posar els pantalons estripats que tenia a mà, la samarreta de Carcass i les xancletes del Decathlon.

Minuts musicals

Oozing chyme reeks as your duodenum is hacked Els primers CDs que em vaig comprar van ser el Reek of Putrefaction i el Symphonies of Sickness. Solo: Grotesque Anal Disgorgement Jo tenia catorze o quinze anys i em van agradar molt els noms i les portades. Mucolysifying, rancidifying as you eat your own cysts No els vaig saber apreciar fins bastant després, tot i que em vaig passar tot el BUP escrivint lletres per l’estil a l’agenda. Finale: ultimate excretion of rabid globular neoplasm

/Minuts musicals

Una de les botigues xineses de roba tenia la persiana apujada i un feix de llum es projectava al carrer. Al costat de la porta hi havia un orangutà de metres més de dos. No era un orangutà sinó un humà, però encara no domino del tot el llenguatge simbòlic. Era un home fort i no em volia deixar entrar per no sé quines merdes de la manera de vestir i el calçat. Farem un tracte. Jo no dormo. Però a canvi tu em distreus. Entro aquí i em dónes un gintònic.

El gintònic és de seagram’s amb schweppes i tres glaçons. Sense merdes flotant. El local fa uns sis metres d’amplada i no en veig el fons. Vinc pixat de casa. La barra és a la dreta i la cambrera té un somriure d’una generositat només eclipsada pel seu escot. Quan aconsegueixo deseclipsar-me em giro. La música és estranya, pesada i lenta. La sala és plena de postadolescents que es mouen de manera sincopada i jo tinc son i mal de cap. Quan dic que es mouen sincopadament no parlo en termes musicals sinó mèdics. Tots semblen patir un quadre agut d’anòxia cerebral. Més del que seria esperable en aquest entorn, vull dir. No interaccionen entre ells de cap manera evident, fan moviments lents i arrítmics, tenen els ulls tancats i entre els flaixos de llum intueixo sota les parpelles moviments espasmòdics dels globus oculars. Cal saber que el singular de globus és, també, globus. O cal saber que el plural de globus és, també, globus. Ai, deixeu-me.

El gintònic s’ha aigualit. En queden dos glops que enllesteixo de cop i deixo la copa a la barra. El volum de la música ha pujat sensiblement, els baixos em capgiren el duodè i quan aquest envia la informació el filldeputa del meu cervell no sap fer altra cosa que cridar-li fistro! i jo em veig obligat a riure. La cambrera no hi és. Quan em torno a girar el somriure duodenal se’m glaça.

La sala sembla un camp de girasols i jo sóc l’est. Els anòxics s’han sincronitzat. Quan me n’adono que han obert els ulls ja sóc a mig camí de la porta. L’orangutà tampoc hi és. Arribo corrent a la porta del meu bloc a temps de sentir com la persiana metàl·lica s’abaixa. Fa una temperatura agradable i comença a clarejar.

Standard

capítol dinovè | on molta gent hi parla sola, una senyora d’una manera, un senyor d’una altra i un tercer que a vegades caga sense treure’s els pantalons ho fa també a la seva

Si hagués d’escollir la que ho fa més intensament, d’entre les moltes coses que em pertorben, amb molta probabilitat optaria per la gent que parla sola. No em refereixo als qui se’ls escapa alguna paraula en moments de tensió dramàtica, tampoc als qui són incapaços de llegir sense acompanyar els moviments oculars de moviments labials i de l’aparell fonador íntegre. No, em pertorba intensament la gent que parla sola de veritat. Els qui mantenen intenses discussions amb persones que no són allà. Els qui criden paraules random a intervals igual d’aleatoris.

Fa uns dies em vaig creuar amb una senyora a la Plaça d’Isabel II, davant del Teatro Real de Madrid. Ben vestida i pentinada. Amb una bossa a la mà. Res estrany excepte que anava parlant a crits. Se la veia molt enfadada. No cal dir que no tenia ningú al costat amb qui estar emprenyada. El fet que me la creués sola era indicador que era prou autònoma, i el seu aspecte ben cuidat feia entendre que la demència la va atrapar amb gent propera capaç d’estar pendents d’ella. Ahir, prop de la Plaça de Lavapiés, hi vaig veure els qui semblaven un pare i el seu fill. El primer semblava tenir poc més de seixanta anys. El segon vorejava la trentena per la part baixa. El fill no deia res, mantenia la mirada perduda i caminava impasible. El pare cridava “no!”. Feia tres passes i cridava “no!”. En feia cinc i cridava “no!”. En feia dues i etcètera.

El que resulta més devastador de les demències és que els qui l’envolten ho pateixen molt més que no pas el propi malalt. Això, quan els malalts tenen la sort de tenir algú a prop. Quan no és el cas molts d’ells acaben al carrer.

A Figueres, davant de l’institut hi havia una autoescola. Tenien una zona exterior oberta al carrer amb un fotomaton i un televisor que sintonitzava l’MTV. Sovint hi havia un paio amb barba, esprimatxat i bastant contrafet. A vegades amb la tita a fora o cagant a través dels camals dels pantalons de pana. Un dia vaig fer campana. Repetia COU i m’havien pres el pèl com a un xinu d’aquells que ja serien morts si fos jo, de manera que me’n vaig anar a fer una cervesa a un bar proper. El paio de la barba estava palplantat davant del monitor de l’MTV, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada. Cridava desesperat, amb els ulls plorosos.

Quiero hablar con Mijaíl Gorbachov! Dejadme hablar con Mijaíl Gorbachov!

A la pantalla en Kurt Cobain no sé què cridava. Ja feia uns quants anys que era mort.
El cervell és un òrgan molt cardat.

Standard

capítol setè | en el qual s’exposa l’atractiu de l’autor com a mascle reproductor donant-ne un exemple pràctic

Fa uns dies la Mariona em va confessar que quan em veia amb la meva anterior parella pensava “Pobra, tan maca que és i va amb aquest. Què li deu veure? No és simpàtic, és antisocial… ni tan sols és guapo!”. La majoria de vosaltres no ho sabeu però la Mariona, la meva parella, és bastant espectacular. Una soprano lírico-dramàtica excel·lent, biòloga amb el premi especial de la seva promoció, compromesa en mil projectes i amb un atractiu clàssic d’aquells que et fan girar si te la creues. Sovint fem la broma que quan ens veuen agafats pel carrer força gent ha de pensar que la dec fotre de pam i mig, perquè si no no s’entén. Però tot té una explicació.

Fa uns anys en Roger, bon amic i company de laboratori, se’n va anar a fer una estada a Montpeller. El grup on fèiem la tesi tenia una relació bastant estable amb un laboratori d’allà on també treballaven en estabilitat proteica, i molts dels que feien la tesi amb nosaltres hi van passar temporades bastant llargues. El fet és que un grup prou nombrós vam aprofitar l’excusa d’anar-lo a veure per muntar una sortida. Hi vam passar un cap de setmana que vam rematar a Seta fotent-nos un dinar a base d’ostres i musclos crus.

Aquests dos bivalves són uns animalons filtradors que passen la seva vida fent precisament això, filtrant aigua de mar i tenint dues valves. L’aigua de mar la filtren per aconseguir aliment. Plàncton, bacteris i tot tipus de matèria orgànica en suspensió. Això els converteix també en uns grans acumuladors de merdes diverses. A vegades passa que els animals filtradors filtren organismes tòxics per als humans. Quan consumim aquestes ostres o musclos també consumim les toxines amb les quals han estat en contacte i llavors, si el nostre sistema immunitari no dóna l’abast, ens convertim en aspersors de vòmit i femta a mig processar.

A taula, entre els expedicionaris catalans i els acompanyants oriünds, érem més d’una quinzena de persones. D’aquestes, a una quarta part li feia fàstic menjar bèsties crues i a una fracció significativa podríem dir que li feia poca gràcia. Vaig gaudir com un vedell. Em vaig fotre la meva ració, la de les dues noies que tenia al costat gairebé sencera i tot el que vaig poder pescar dels plats al meu abast. Mai havia menjat tantes ostres i dubto que mai en torni a menjar tantes. Vaig sortir rodolant com una perla.

Aquella nit ningú va dormir. Tots els qui eren en aquella taula la van passar expulsant fluïds digestius per tots els orificis gàstrics possibles. Tots excepte jo.

A l’hora d’escollir parella, encara que sigui de manera inconscient, valorem que l’individu reproductor tingui uns gens de qualitat per passar a la nostra descendència potencial. Jo no sóc simpàtic ni social, no tinc un atractiu normatiu i no la faig de pam i mig (per poc), però tinc el bé més preuat per tota fembra reproductora.

Tinc un sistema immunitari empordanès.

Standard