capítol divuitè | on aprofitant que s’odia espanya, el girona futbol club s.a.d., l’albert serra, la puta calor i les cortines s’ensenya la tita als veïns

Buscar pis a Madrid és una merda més gran que la pròpia ciutat.
Aquest dilluns he entrat al que serà casa meva els pròxims mesos i, de manera intermitent, anys. Més que una casa és un forat. O un colomar. Tampoc necessito gran cosa, té un llit, un lavabo, una nevera i està molt al centre. Són unes antigues golfes, sota teulat. Calor a l’estiu. Fred a l’hivern. Cops de cap amb les bigues tot l’any i dues finestres. Una d’aquestes finestres dóna directament al que sembla una antiga nau industrial abandonada, amb les obertures tapiades i la teulada sospitosament ondulada. La segona queda just davant per davant del balcó del menjador dels veïns de l’altra banda del carrer.

Si hi ha una cosa que odio és Espanya, però tot darrere hi van ex aequo el Girona Futbol Club S.A.D., l’Albert Serra, la puta calor i les cortines. Puta Espanya. Girona a segona regional. Albert Serra subnormal. Fora calçotets. Bon dia veïns!

El meu pis de Bàscara dóna per una banda a la Nacional II i per l’altra a un camp on normalment hi pasturen un ramat de cabres i uns quants ànecs. No sé si m’acostumaré a tenir veïns a la finestra, però de moment m’hi esforço. Els saludo cada matí i cada tarda. No em senten però em veuen. Un paio de metre vuitanta, calb i sense afaitar, clarament en vies d’avedellar-se i amb els genitals pendolants. Ara a la dreta. Bon dia. Ara a l’esquerra. Fa calor, eh? Ara a la dreta. La família, bé? Ara a l’esquerra. Me n’alegro, me n’alegro.

Ahir a la tarda, quan vaig arribar de la feina em vaig treure la roba, vaig agafar una cervesa de la nevera i em vaig acostar a la finestra. Els veïns tenien la porta del balcó tancada i hi havien col·locat una persiana de tela opaca, de color caqui. El color caqui és divertit perquè és una mica com el beix, que és un color cultural i que tothom l’interpreta com li surt dels ous. La persiana és de tela de color caqui, però mai sabreu de quin color és (si no la veniu a veure, és clar).

Al vidre de la porta ara hi ha un full de paper de mida A4 imprès amb lletres arial negreta de cos 175 (això és una estimació).

PENES NO

No sé, no se’m donen bé el finals de les històries.
koniec.

Standard

capítol catorzè | la xirivia, a part de ser una planta herbàcia biennal de la família de les umbel·líferes, pubescent, de fulles pinnaticompostes i flors grogues disposades en umbel·les, d’arrel comestible emprada com a verdura i com a farratge, és un puto reducte de la postguerra. stop xirivia

Feia un parell de minuts que es mirava la cullera amb els ulls esbatanats, tot i que la sopa no és que fos res de l’altre món. Havia fotut una safata de verdures pel brou del BonPreu (rentades i pelades en cas necessari), una de carn (amb un tall de cansalada, un de botifarra negra, un ós d’espinada de porc, una mica de carn magra de vedella i una pilota bastant minsa), una carcanada de gallina, un tall de sagí, mitja col, una patata, dues cebes i un ós de pernil en una olla grossa i ho havia fet bullir fins que me’n vaig cansar.

L’ebullició sostinguda fon els greixos de la carn i ajuda a extreure i contenir els aromes liposolubles dels vegetals. Les proteïnes de la carn es fragmenten i queden en solució pèptids de cadena curta. Els pèptids de cadena curta tenen una doble funció, per una banda donen aquest gust carni tan agradable (umami, es veu que se n’ha de dir) que no té ni mai tindrà el tofu i per l’altra provoquen la somnolència típica de l’après le dîner.

Després de colar-ho i separar-ne els sòlids aprofitables vaig reservar-ne una part per sopar aquell mateix dia. Vaig obrir l’armari i en vaig treure una bossa començada de fideus galets maravilla pistons lletres. Soparíem sopa de lletres. No n’hi havia per tant.

GLOPEJA’M ELS OUS

, es llegia clarament a la cullera. Cosa que és bastant remarcable, ja que a la pasta de sopa de lletres no hi ha apòstrofs.

A la carrera hi vaig tenir tres assignatures d’estadística. Estadística a primer. Experimentació a segon. Anàlisi Avançada de Dades a tercer. A mig curs de primer vaig entrar al quiosc del poble a comprar el diari o una revista. Al davant hi tenia un gordo greixós i llefiscós amb una samarreta blanca suada a l’esquena de la qual s’hi llegia jesús te ama. Quan el paio va haver pagat i es va girar vaig veure que era el meu professor d’estadística. Just en aquell moment vaig ser conscient que suspendria l’assignatura. Ja no anava a classe i no vaig anar mai a cap de les següents, tampoc a les de les assignatures dels cursos posteriors. A la convocatòria de setembre de quart les vaig aprovar totes tres de cop. Un set. Un set i mig. Un nou coma tres. Totes tres, les més altes de la convocatòria. Quinze dies més tard havia oblidat fins i tot com es feia una khi quadrat, ja no parlem d’una anova. Amb això vull dir que puta idea tinc de la probabilitat que en agafar una cullerada de sopa de lletres t’hi trobis un GLOPEJA’M ELS OUS ben nítid.

to be continued…

Standard

capítol tretzè | de rantells, efemeròpters i entrenadors pokèmon barbuts amb la tita petita i els testicles bambolejants. també hi surt l’alejandro cao de benós en un paper testimonial

El meu pis de funcionari fa aproximadament vuitanta metres quadrats útils, distribuïts en cuina i rentador, menjador, dos lababos (un d’ells amb banyera, l’altre amb plat de dutxa) i tres habitacions. La riera que no es va poder desviar per la falta d’entesa entre el promotor i la propietària dels terrenys del darrere fa que a l’estiu hi hagi un problema important amb els mosquits i tot tipus de bèsties voladores, tot i que suposo que si l’haguessin desviat el problema hi seria igualment, però uns metres més enllà. El petit entomòleg que tots portem dins té quatre ereccions cada nit estival pensant si aquest rantell o aquell efemeròpter no deu ser una espècie no catalogada. Mai ho comprovo.

A l’estiu hi carda una calor que estella les pedres i em bull els ous.

Si qualsevol nit de juliol connectés la bomba de fred consumiria l’electricitat equivalent al conjunt de Corea del Nord aquella mateixa nit, cosa que només serà viable quan aconsegueixi establir-hi relacions diplomàtiques, però abans hauria d’eliminar aquell obstacle anomenat Cao de Benós i el seu concubí tailandès. De moment m’he de limitar a treure’m la roba i fer l’activitat mínima imprescindible.

Així, estirat al sofà en pilotes bevent una cervesa i mirant una d’aquelles merdes que l’endemà ja no recordo, no li vaig donar gaire importància quan el vaig veure de cua d’ull. Tenia uns cinquanta anys, una panxa bastant voluminosa, els tríceps li penjaven flàccids i l’escrot era prou elàstic com perquè els testicles li colpegéssin la cara interna de la cama a mitja alçada. Era calb, barbut, molt pelut i anava totalment despullat, amb un un Samsung Galaxy S7 a la mà esquerra. Els pèls púbics i els del pit eren tan blancs com els del cap, però tan frondosos com els de la barba. Tenia la tita petita, mig amagada entre els plecs de la panxa.

Va recórrer el passadís de dreta a esquerra, de les habitacions a la cuina. Vaig sentir la nevera obrint-se i un clac! metàl·lic. Quan va tornar a creuar el passadís, ara d’esquerra a dreta, encara portava el mòbil a la mà esquerra. A la dreta hi tenia una de les meves volldamms. Va fer-hi un glop i em va dir.

Tenies un Bulbasaur a la nevera

Vaig trigar encara un parell de minuts a reaccionar. Quan ho vaig fer em vaig aixecar d’un bot del sofà. Encara no sóc prou gran com per haver guanyat aquella elasticitat testicular, però el cop amb el perineu em va deixar mig ko.

Vaig entrar en tromba a la primera habitació, al primer lavabo, al segon lavabo, a la segona habitació i a la tercera. No he tornat a veure aquell entrenador de pokèmons barbut, nu. Ara m’he instal·lat el Pokèmon Go amb l’única esperança de tornar-lo a veure i convidar-lo a una altra volldamm.

Standard

capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la mà dreta et recorre els ous des de l’anus al prepuci. Dues vegades. T’olores la punta dels dits sense adonar-te’n i hi dónes la teva aprovació. Ja et sents capaç de guanyar l’Eurocopa o de ser-ne, com a mínim, semifinalista. Tries el camí de l’esquerra i avances amb resolució, però pocs metres més endavant un senglar de quilos més de cent deu et barra el pas, fitant-te de baix a dalt.

senglar
[s. XIV; del ll. (porcus) sĭngŭlaris ‘(porc) que va sol, salvatge’]
m ZOOL Mamífer de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre.

Te tornes a remenar i olorar els ous, però els del senglar els sents des d’aquí, de manera que fas cap enrere amb la cua (literalment) entre les cames. L’Eurocopa haurà d’esperar. Refàs el camí fins a l’encreuament i tombes a la dreta. La dreta és sempre una bona opció, en què devies estar pensant, comunista? Te tornes a animar a fer el runner, però l’alegria dura poc. Bé, dura poc la teva, d’alegria, perquè la del gordo sense pantalons que se l’està pelant al mig del camí sembla que està ben en forma.

Atrapat entre un seglar i un cruiser.

T’atures. Més que senglar, aquest és una mica vedell, però també li olores els ous des d’on ets. Ell et mira als ulls però tu no pots apartar la vista del seu entrecuix hipnòtic. Bambolejant.
Demà llençaràs les bambes i el braçal per l’iPhone i buscaràs un bar acollidor amb wifi i aire condicionat. Puta Eurocopa.

Standard

capítol desè | on es fa una visita a la guarderia de bàscara de l’any mil nou-cents vuitanta-dos, el barri dels gitanos de figueres i un restaurant amb estrella michelin

Un dels primers records que conservo és de quan anava a la guarderia, el que ara en diuen llar d’infants. Era estiu i jo devia tenir uns tres anys. Començava a vestir-me sol. Vaig posar-me els pantalons curts, ara els veig de color vermell amb un rivet blanc, una samarreta d’en Naranjito i les victòries.

Quina puta merda, les victòries.

Si no m’equivoco, els nascuts el meu any vam ser els primers d’anar a la guarderia del poble. Era als baixos d’una casa a peu de Nacional II, tenia un pati minúscul que llavors semblava enorme amb una morera que encara viu i que ja comença a poder-se considerar venerable. Una vegada algú hi va alliberar uns cucs de seda que hi van sembrar el caos i per poc la maten. No recordo qui va ser.
Suposo que aquell matí m’hi devia deixar la meva mare, el pare feia relativament poc que havia començat a treballar d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Tot va anar bé fins que vaig tenir pipí. Ja era gran, de manera que me n’hi vaig anar sol. El lavabo era al mig d’un passadís que començava al fons de l’aula. Al fons a la dreta. Vaig entrar-hi i em vaig abaixar els shorts. No portava calçotets.

La ment d’un nen de tres anys és una cosa tan fràgil com la resta del seu cos. Alguna cosa es va trencar a dins meu. No portava calçotets. I ara què?

Ara, gairebé set lustres més tard, sé que anar pel món sense calçotets és una de les últimes llibertats que ens podem permetre. Podem anar sense calçotets a una jura de bandera civil. Podem anar-hi al casament de la nostra filla. A un concert de l’Springsteen. A un de Pantera ja no. Al Liceu i al Camp Nou. Podem anar sense calçotets al funeral de la tia Encarnassion. Podem anar sense calçotets a un restaurant amb estrella Michelin.

Mentre ens porten el Xuixo amb tòfona. El Verat, all blanc i suc d’enciam, els Musclos i aranja i les Textures de foie. La Marialluïsa, llimona i mel i la Pinya, llima, coco i fruita de la passió. Tot ben maridat amb un bon vi blanc i un bon vi negre.
Van arribant plats i el batall va tocant les hores en punt i repica tots els quarts.

Standard

capítol setè | en el qual s’exposa l’atractiu de l’autor com a mascle reproductor donant-ne un exemple pràctic

Fa uns dies la Mariona em va confessar que quan em veia amb la meva anterior parella pensava “Pobra, tan maca que és i va amb aquest. Què li deu veure? No és simpàtic, és antisocial… ni tan sols és guapo!”. La majoria de vosaltres no ho sabeu però la Mariona, la meva parella, és bastant espectacular. Una soprano lírico-dramàtica excel·lent, biòloga amb el premi especial de la seva promoció, compromesa en mil projectes i amb un atractiu clàssic d’aquells que et fan girar si te la creues. Sovint fem la broma que quan ens veuen agafats pel carrer força gent ha de pensar que la dec fotre de pam i mig, perquè si no no s’entén. Però tot té una explicació.

Fa uns anys en Roger, bon amic i company de laboratori, se’n va anar a fer una estada a Montpeller. El grup on fèiem la tesi tenia una relació bastant estable amb un laboratori d’allà on també treballaven en estabilitat proteica, i molts dels que feien la tesi amb nosaltres hi van passar temporades bastant llargues. El fet és que un grup prou nombrós vam aprofitar l’excusa d’anar-lo a veure per muntar una sortida. Hi vam passar un cap de setmana que vam rematar a Seta fotent-nos un dinar a base d’ostres i musclos crus.

Aquests dos bivalves són uns animalons filtradors que passen la seva vida fent precisament això, filtrant aigua de mar i tenint dues valves. L’aigua de mar la filtren per aconseguir aliment. Plàncton, bacteris i tot tipus de matèria orgànica en suspensió. Això els converteix també en uns grans acumuladors de merdes diverses. A vegades passa que els animals filtradors filtren organismes tòxics per als humans. Quan consumim aquestes ostres o musclos també consumim les toxines amb les quals han estat en contacte i llavors, si el nostre sistema immunitari no dóna l’abast, ens convertim en aspersors de vòmit i femta a mig processar.

A taula, entre els expedicionaris catalans i els acompanyants oriünds, érem més d’una quinzena de persones. D’aquestes, a una quarta part li feia fàstic menjar bèsties crues i a una fracció significativa podríem dir que li feia poca gràcia. Vaig gaudir com un vedell. Em vaig fotre la meva ració, la de les dues noies que tenia al costat gairebé sencera i tot el que vaig poder pescar dels plats al meu abast. Mai havia menjat tantes ostres i dubto que mai en torni a menjar tantes. Vaig sortir rodolant com una perla.

Aquella nit ningú va dormir. Tots els qui eren en aquella taula la van passar expulsant fluïds digestius per tots els orificis gàstrics possibles. Tots excepte jo.

A l’hora d’escollir parella, encara que sigui de manera inconscient, valorem que l’individu reproductor tingui uns gens de qualitat per passar a la nostra descendència potencial. Jo no sóc simpàtic ni social, no tinc un atractiu normatiu i no la faig de pam i mig (per poc), però tinc el bé més preuat per tota fembra reproductora.

Tinc un sistema immunitari empordanès.

Standard