capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la mà dreta et recorre els ous des de l’anus al prepuci. Dues vegades. T’olores la punta dels dits sense adonar-te’n i hi dónes la teva aprovació. Ja et sents capaç de guanyar l’Eurocopa o de ser-ne, com a mínim, semifinalista. Tries el camí de l’esquerra i avances amb resolució, però pocs metres més endavant un senglar de quilos més de cent deu et barra el pas, fitant-te de baix a dalt.

senglar
[s. XIV; del ll. (porcus) sĭngŭlaris ‘(porc) que va sol, salvatge’]
m ZOOL Mamífer de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre.

Te tornes a remenar i olorar els ous, però els del senglar els sents des d’aquí, de manera que fas cap enrere amb la cua (literalment) entre les cames. L’Eurocopa haurà d’esperar. Refàs el camí fins a l’encreuament i tombes a la dreta. La dreta és sempre una bona opció, en què devies estar pensant, comunista? Te tornes a animar a fer el runner, però l’alegria dura poc. Bé, dura poc la teva, d’alegria, perquè la del gordo sense pantalons que se l’està pelant al mig del camí sembla que està ben en forma.

Atrapat entre un seglar i un cruiser.

T’atures. Més que senglar, aquest és una mica vedell, però també li olores els ous des d’on ets. Ell et mira als ulls però tu no pots apartar la vista del seu entrecuix hipnòtic. Bambolejant.
Demà llençaràs les bambes i el braçal per l’iPhone i buscaràs un bar acollidor amb wifi i aire condicionat. Puta Eurocopa.

Standard

capítol vuitè | en el qual no hi ha coloms i això hauria de fer que tots ens poséssim a tremolar. també hi surt en darder, el del museu, però només se l’anomena de passada

Encara que ens pugui semblar el contrari, els ecosistemes urbans són també ben complexos i interessants. Una cosa que em crida molt l’atenció de Madrit és que no hi ha coloms. No n’hi ha. Ni un. En canvi hi ha milions de pardals. Pardals grossos i refets com mai n’havia vist cap. Gens esquerps.

Quan encara no havia voltat gaire per la ciutat creia que era una característica peculiar de la Facultad de Ciencias Biológicas de la Universidad Complutense de Madrid i de la Facultad de Ciencias Geológicas de la Universidad Complutense de Madrid. Les dues facultats comparteixen cafeteria i a la seva terrassa hi viuen uns pardals mastodòntics. Unes proeses de la natura que semblen tretes directament de l’acudit infantil de l’ocell que fa PIO-PIO!!!!1!!11 i que no durarien ni mitja hora fora d’un barril de formol si en Francesc Darder i Llimona fos una mica més viu del que està actualment. El que més em va cridar l’atenció, més encara que la seva mida (el seu tamany, pels qui esteu llegint la versió en català simplificat d’aquest capítol, coordinada per la CCMA) és el fet que estan tots anellats. Quan vaig veure la primera anella metàl·lica envoltant la pota d’un d’aquells pardals em va venir al cap que només se m’ocurria una au menys interessant d’anellar que un pardal. Un colom. Llavors hi vaig caure.

On polles són els coloms de Madrit?

És ben normal que quan un organisme deixa el seu nínxol lliure aquest sigui ocupat per un altre, de manera que no ens ha d’estranyar que els jubilats tirin engrunes de pa als pardals o que aquests s’acostin a les taules plenes de guiris menjant tapes per picotejar el que cau a terra. El que ja no és tan normal és que quan un estudiant de segon de biotecnologia deixa la cuixa de pollastre a mig escurar al costat de mig grapat de patates fregides i un rosegó de pa s’hi acosti un puto pardal mascle i, sense ni tan sols mirar-se el pa, ataqui les restes de rostit a cops de bec.

I el filldeputa no ho feia pas per casualitat ni feia cara de celíac ni d’intolerant al gluten (

wink wink nudge nudge say no more say no more

), sinó que era ben conscient que el pa és una puta merda i que ens l’hauríem de fotre pel cul. Em va clavar una pupil·la negra als ulls. Amb un tros generós de pell de pollastre penjant del bec. Ben torrada. Cruixent però amarada de suc.

No sé si vosaltres heu notat que cada vegada hi ha menys coloms. I que hi ha més pit-roigs. I que de tant en tant desapareix algun nadó.

Standard