capítol vint-i-sisè | on els gitanos no roben al supermercat del barri, un revisor m’enganxa arribant a Figueres amb bitllet fins a Girona i comencen a agradar-me els pits. Ah, i el meu pare mor

Avui em sabreu disculpar que m’estengui una mica més i que sigui més personal del normal.

Els meus pares es van casar el vint-i-quatre de setembre de mil nou-cents setanta-vuit. Fa trenta-vuit anys. La meva mare tenia vint-i-tres anys i el meu pare en tenia vint-i-vuit. Acabats de fer. Jo ara en tinc trenta-set. Era el sant de la meva mare i estaven junts des de feia cinc anys. Festejaven, que es deia llavors. La meva mare era (és) la petita de nou germans i era cinc anys més jove que el meu pare, fill únic. Ella és extravertida. Ell era introvertit i reservat.

Jo vaig néixer el vint-i-nou de juny de mil nou-cents setanta-nou, tot just nou mesos després de la nit de noces. Em vaig avançar deu dies, però això és una cosa de la qual ningú mai s’ha adonat i de la qual ara no parlarem.

Tinc dues germanes. La gran té dos anys menys que jo i un fill. Es diu Genís. El fill, no pas la meva germana. La petita en té gairebé catorze menys. Va néixer en plena crisi econòmica de mitjans anys noranta. Llavors el meu pare havia hagut de tancar la botiga de barri que havia obert després de deixar el Maxor que havia dirigit un bon grapat d’anys. Maxor era la contracció dels noms dels dos fundadors de la cadena, en Maximilià i l’Hortensi. El primer va obrir en solitari els hipermercats Màxim, que més endavant es van vendre a Carrefour. El supermercat era al mig del barri dels gitanos de Figueres.

Fa uns anys em va aflorar un record de quan era nen i, en una sortida del casal infantil d’estiu a la platja de Sant Pere Pescador, vaig estar a punt d’ofegar-me. Em va salvar una senyora en topless. Això explicaria tant la meva incapacitat de nedar com l’afició als pits, tot i que no puc assegurar que no es tracti d’un fals record. Vaig fer molts cursets de natació infructuosos a la piscina de Figueres. Anant a un d’ells amb la meva germana, tenint uns deu anys, dos nens gitanos ens van voler atracar. Quan em vaig girar em van reconèixer. Es el hijo de Jeroni, va dir un, i van marxar corrent. Feia un parell d’anys que no hi treballava, però el meu pare era una de les persones més respectades del barri, al Maxor no s’hi robava.

Aquest dissabte passat vaig parlar amb la meva germana. Em va dir que el pare, tornant d’un viatge a Saragossa amb l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales, havia sigut ingressat a l’hospital de Figueres. Una pneumònia. Potser greu, però no preocupant. “Cal que vingui?”, li vaig preguntar. “Vine”, em va respondre. Sense urgència. Vine. Ja tenia un bitllet d’Alta Velocidad Española per dijous però en vaig agafar un altre per diumenge, ja que no era gaire car. Seixanta-nou euros i uns quants cèntims.

Per inèrcia, vaig agafar el bitllet fins a Girona, tot i que el meu pare estava ingressat a Figueres. Vaig pujar a l’Alta Velocidad Española pensant que, tot i tenir bitllet per Girona baixaria a Figueres. El revisor em va enganxar al vagóncafeteria, un dels últims reductes d’aparent llibertat. Qué plaza tiene? No lo sé, estoy en el vagón cinco. Vagón cinco? Gerona, gerona, gerona, gerona. Todos los del vagón cinco bajan en Gerona. Sí, yo bajo en Girona. Han avisado en cuatro idiomas. I així és com ara tinc un rebut de vint euros i setanta cèntims. Puta Espanya.

Vaig saltar de l’Alta Velocidad Española esperant parlar amb el meu pare i la meva mare per tranquil·litzar-los, però en lloc d’això vaig trobar-me en una sala privada amb les meves germanes, la meva mare i la doctora responsable decidint què fer. Aturem el tractament, doctora? Deixem morir el pare? Fem-ho, ja que tampoc res d’això donarà resultat. És una decisió que espero que no hagueu de prendre mai.

Poc menys de dues hores més tard moria. La meva mare li agafava una mà i jo l’agafava a ella. A l’altra banda del llit les meves dues germanes feien el mateix. Agafar-se, no pas morir, s’entén. La infecció havia resultat ser multiresistent i el còctel d’antibiòtics va ser inefectiu. Es va estendre al fetge i als ronyons. El diumenge al matí va entrar en xoc sèptic.

Reservat i discret, poc amic de papallonejar, va omplir a rebentar l’església del poble. Vam fer imprimir cent vint-i-cinc recordatoris que no van arribar a la meitat dels assistents. Sempre que mor algú hi ha qui pensa Per què collons en parlen bé, aquests que tota la seva vida havien deixat com un drap brut?, sempre hi ha qui va a l’enterrament només per comprovar que és realment dins de la caixa. No va ser el cas. Família, amics, veïns, companys de feines de fa deu o fins i tot trenta-cinc anys. Tothom hi era amb una afectació sincera i una estima plena. Alguns van haver de marxar a mitja cerimònia en no poder-ho suportar.

La meva mare ens va demanar que diguéssim unes paraules. A l’enterrament del meu avi el capellà ens ho va oferir però no ho vam fer, no feia falta. Aquesta vegada estava emprenyat perquè no havíem volgut fer una missa convencional i no ens ho va oferir, però igualment em vaig aixecar i li vaig prendre el micro. Tot just sortint de l’església, deu minuts més tard, no tenia ni idea de què havia dit. La meva mare m’havia demanat de preparar unes paraules, però me’n vaig veure del tot incapaç. Tal i com ningú ens havíem pogut preparar per la seva mort, no es podia preparar un discurs. Només em recordo pensant No et caguis en déu, no et caguis en déu, no et…

Prou. Me cago en déu.

Standard

capítol vintè | on l’autor llança un penal que acaba llençant però no importa perquè el cervell és un òrgan molt cardat

Una vegada, quan jugava a futbol, vaig llançar un penal. Vaig col·locar la pilota i vaig fer uns quants passos enrere, fins a sortir de l’àrea. Mentre esperava que l’àrbitre xiulés donant-me permís per xutar vaig mirar el porter. Ell també em va mirar. Fa poc més de dos mesos en Bojan Krkic feia una entrevista on confessava que no va ser capaç de suportar la pressió de l’èxit i explicava una mica els mecanismes cerebrals que el van enfonsar. El cervell és un òrgan molt cardat.

Hi ha gent que que no necessiteu gaires condicionats, ni interns ni externs, per tirar endavant i tenir una vida plena. Sou dones i homes que no heu de donar explicacions a res ni a ningú. Us donen una pilota i la xuteu. Si va entre els tres pals i el porter no aconsegueix escopçar-la sou uns herois. Ai si no va entre els tres pals o bé el porter la intercepta.
Cagu’m déu.

Hem construït el llenguatge per transmetre informació de manera eficient. Així i tot, quan un empordanès diu que no ho sap cal aturar-se i llegir-ho tot dues vegades. El llenguatge té variants i s’han de tenir totes en compte. El que aquí vol dir endavant allà pot voler dir me cago en ta puta mare. Tant m’agrada descobrir les peculiaritats dialectals del vocabulari de la gent amb qui parlo com detesto quan el Allà en diem així / aquí en diem aixà esdevé el centre de la conversa. Sembla que plourà, eh? I què, la família, bé? Però per sobre de tot odio la brometa dels qui no saben o no volen entendre la frase feta Qui no carda a Olot no carda enlloc. Ha dit cardar. Haha!

Vaig fer uns passos enrere. Quan l’àrbitre em va donar permís vaig xutar i la pilota se’n va anar més enllà de l’escaire dret. El cervell és un òrgan molt cardat i.

El cervell és un òrgan molt cardat.

Standard

capítol dinovè | on molta gent hi parla sola, una senyora d’una manera, un senyor d’una altra i un tercer que a vegades caga sense treure’s els pantalons ho fa també a la seva

Si hagués d’escollir la que ho fa més intensament, d’entre les moltes coses que em pertorben, amb molta probabilitat optaria per la gent que parla sola. No em refereixo als qui se’ls escapa alguna paraula en moments de tensió dramàtica, tampoc als qui són incapaços de llegir sense acompanyar els moviments oculars de moviments labials i de l’aparell fonador íntegre. No, em pertorba intensament la gent que parla sola de veritat. Els qui mantenen intenses discussions amb persones que no són allà. Els qui criden paraules random a intervals igual d’aleatoris.

Fa uns dies em vaig creuar amb una senyora a la Plaça d’Isabel II, davant del Teatro Real de Madrid. Ben vestida i pentinada. Amb una bossa a la mà. Res estrany excepte que anava parlant a crits. Se la veia molt enfadada. No cal dir que no tenia ningú al costat amb qui estar emprenyada. El fet que me la creués sola era indicador que era prou autònoma, i el seu aspecte ben cuidat feia entendre que la demència la va atrapar amb gent propera capaç d’estar pendents d’ella. Ahir, prop de la Plaça de Lavapiés, hi vaig veure els qui semblaven un pare i el seu fill. El primer semblava tenir poc més de seixanta anys. El segon vorejava la trentena per la part baixa. El fill no deia res, mantenia la mirada perduda i caminava impasible. El pare cridava “no!”. Feia tres passes i cridava “no!”. En feia cinc i cridava “no!”. En feia dues i etcètera.

El que resulta més devastador de les demències és que els qui l’envolten ho pateixen molt més que no pas el propi malalt. Això, quan els malalts tenen la sort de tenir algú a prop. Quan no és el cas molts d’ells acaben al carrer.

A Figueres, davant de l’institut hi havia una autoescola. Tenien una zona exterior oberta al carrer amb un fotomaton i un televisor que sintonitzava l’MTV. Sovint hi havia un paio amb barba, esprimatxat i bastant contrafet. A vegades amb la tita a fora o cagant a través dels camals dels pantalons de pana. Un dia vaig fer campana. Repetia COU i m’havien pres el pèl com a un xinu d’aquells que ja serien morts si fos jo, de manera que me’n vaig anar a fer una cervesa a un bar proper. El paio de la barba estava palplantat davant del monitor de l’MTV, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada. Cridava desesperat, amb els ulls plorosos.

Quiero hablar con Mijaíl Gorbachov! Dejadme hablar con Mijaíl Gorbachov!

A la pantalla en Kurt Cobain no sé què cridava. Ja feia uns quants anys que era mort.
El cervell és un òrgan molt cardat.

Standard