capítol vint-i-quatrè | de felis silvestris catus i brassica oleracea botrytis. fets, gestes i quotidianitat

El gat es portava tan malament que li dèiem CastiGat. Miolava més que un filldeputa i era un puto psicòpata que tan aviat et saltava al ventre de la cama com a la jugular. Per sort encara teníem el tiquet i el vam poder tornar.

No va passar gaire temps fins que en van entrar no un altre, sinó dos més. Primer, una gata d’un ratllat taronja mig tapat per un calicó predominantment negre. El segon, un de tigrat gris, molt semblant a en CastiGat, que vaig recol·lectar a casa els meus pares.

Quan poses un mascle adolescent al costat d’una femella adolescent, siguin de l’espècie que siguin, és només qüestió de temps que passi l’inevitable. En aquest cas, que el mascle adolescent eviti les urpes afilades de la femella adolescent, li mossegui la nuca i la penetri sense pietat pel darrere. Sent ben conscients d’això, vam concertar una visita amb una veterinària per treure-li els testicles al gat. Mireu que macos.

Però vam fer tard. No sabíem que, en absència de mascles competidors, entre el despertar de l’instint mossegaclatells i la castració sempre hi ha temps suficient per una fecundació furtiva. Els mugrons de la gata tricolor es comencaren a evidenciar i la panxa s’anà dilatant progressivament. Primer imperceptiblement, després de manera ben evident, la gata estava plena.

Un parell de mesos després es va posar a miolar amb insistència i va buscar un lloc recollit on expulsar fluïds amb impunitat i tenir contraccions estant allunyada de depredadors inoportuns. Un part és una situació evident de debilitat en la qual la femella està indefensa a l’abast de qualsevol bèstia, sobretot si el mascle està amagat a sota el llit com si la cosa no anés amb ell.

Una contracció cap aquí, una contracció cap allà, miolem miolem i plop! Surt el primer ga… perdó?

Us animo a explorar les obertures vaginals de les vostres gates. Són lleugerament diferents de les humanes, però quan d’ella en surt un petit bròquil la perplexitat supera l’interès per la vagina felina.

Sí, he dit bròquil.
La gata va parir cinc petits i saníssims bròquils.

Arribats a aquest punt caldria donar un cert èmfasi a la distinció entre bròquil, bròcoli, coliflor i romanesco, però ens n’abstindrem per qüestions d’espai i fluïdesa narrativa. De fet, ho deixarem aquí.

Standard

capítol vint-i-tresè | on s’estudia el dia abans, es passa fugaçment per un pis d’en senyor pou i una experta harúspex eviscera un xai per llegir-ne els designis dels déus amb els diners de tots els espanyols

El primer curs de la universitat me’l vaig passar fumant al passadís, saltant-me classes i anant Figueres amunt Girona avall amb el BX (as seen on chapter four). Em va costar molt de canviar la mentalitat d’institut. Estudiar el dia abans dels exàmens, faltar a moltes classes i fer-me molt l’interessant quan hi anava. Un merdes. Si no ho recordo malament vaig suspendre Matemàtiques i Estadística, les dues assignatures (juntament amb Física, que no sé com vaig aprovar) on no vaig fotre el peu en tot el curs, mentre que de la resta vaig treure un aprovat de tot excepte un notable, no recordo de què. Geologia, m’heu fet mirar l’expedient acadèmic.

Amb aquests antecedents, segon no es presentava gaire millor. Però. Aquell any vam agafar-nos un pis amb qui era llavors la meva parella, que estudiava Història de l’Art també a Girona. En Senyor Pou, crec que era el propietari.

S’ha de ser molt filldeputa, per posar-li Senyor de nom de pila al teu hereu.

En Senyor Pou era un vellet burgès adorable. Fa disset anys ja tenia aspecte de morir en el moment més inesperat, però no descarto que encara sigui viu. El pis era un tercer al carrer del Carme, just davant del pont que porta a la plaça del Lleó. A la planta baixa hi havia una guarderia i costava quaranta mil pessetes al mes. Ara suposo que el deuen llogar per sis-cents euros. Vam poder reunir un bon aixovar, amb un ordinador amb Windows 3.11 i dos gats batejats en honor a l’Osset Feluc.

Pora na dobranoc
Bo już księżyc świeci
Dzieci lubią misie
Misie lubią dzieci

L’aixovar no incloïa televisor. Això, tenint en compte que venia de viure en una habitació amb una tele i un vídeo per al meu gaudi personal, s’esperava catastròfic. Des de llavors, tot i que eventualment he tornat a tenir aparell, mai més he sentit la necessitat de mirar televisió.

Tot i que ja no en sé fer, fa uns dies em vaig posar a fer zàping. Una pel·lícula de romans per aquí, un telenotícies per allà, una telebotiga i algú dient no sé què d’Espanya. Una senyora obrint en canal un xai. Sóc més o menys familiar amb les senyores i senyors que giren unes cartes de dibuixos divertits fent formes sobre una taula. Tarot, en diuen.

Loco, Colgado, Muerte. Rueda de la Fortuna, Torre.
Full de gilipolleces.

L’haruspicina és l’art d’endevinar el futur i la voluntat dels déus a través del visionat de les entranyes d’animals. Ho fan els harúspexs i finalment sembla que es fa justíca i tenen el seu espai audiovisual propi. El xai era acabat de sacrificar seguint la normativa vigent en matèria de benestar animal i havia arribat al plató recobert de llana i tot. La fulla va resseguir verticalment el ventre del remugant. De dalt a baix.

Tenemos una llamada.
Buenas noches, Géminis.

Les vísceres en gereral i els intestins en particular tenen una motricitat inherent, en bon grau independent de la vitalitat de l’organisme contenidor. Per exemple jo, que com més mort em sento més se’m regira l’estómac. Quan es talla l’epidermis abdominal, exposant-les obertament
, el fetge fa capgirells

veo un problema de salud

, el duodè serpenteja

pronto vas a tener una alegría económica

i el recte es contrau de manera espasmòdica

hay un hombre nuevo en tu vida, verdad?

. El pàncreas va a la seva, com sempre.

nuevo gobierno en noviembre

Standard