capítol vint-i-novè | on hi mor gent i en algun punt del relat dono caramels perquè és el meu aniversari

Avui us parlaré d’una cosa tan potent que hauré d’anar amb compte de no ser massa explícit amb les identitats dels implicats.

Crec que feia segon de bàsica, per tant suposo que tenia set anys. El meu avi va estrenar el col·legi de Bàscara, no us sabria dir quin any. El meu pare hi anava quan es va reformar per primera vegada i jo en vaig estrenar la segona reforma. A vegades em sento pressionat a procrear només perquè l’ampliïn d’una puta vegada. En certa manera és una escola rural. Érem dos cursos per aula. El meu any va ser el més prolífic de la història, érem dotze. La mestra ens va dir, molt seriosament, que no es podia parlar del pare d’un dels companys de classe. No ho havíem fet mai, de manera que vam continuar no fent-ho. Per mi era algú bastant estimat, ja que pràcticament cada dia el veia passar pel camí de casa, cosa que en aquella època va deixar de fer, però no hi vaig donar més importància.

Uns mesos, potser un parell d’anys després, vaig tornar a veure el pare del meu company. Com l’havia vist cada dia, arribant el vespre baixava pel camí. Recordo bé el dia perquè era sant Pere. Jo em dic Pere per un atzar familiar. Vaig néixer el vint-i-nou de juny, tenint una mica més de sort que el meu pare, que va néixer el trenta de setembre i per això es deia com en seu avi. Algun dia ho explicaré perquè és una anècdota molt divertida que explico a tothom qui es deixa. Però era vint-i-nou de juny i era el meu aniversari i, després de força temps sense veure’l, el pare del meu company baixava a peu pel camí de casa. El vaig anar a rebre corrent, amb la bossa de caramels a les mans. El vaig interceptar i li’n vaig oferir.

Sempre l’havia vist gran, crec que en aquell moment estava a mitja quarantena però no ho sé ni ho puc assegurar. A més, és irrellevant més enllà del que em va sorprendre veure’l plorar quan el vaig saludar i li vaig oferir els caramels.

Avancem. Ara no tinc vuit anys, sinó que m’acosto a la trentena.

Sóc al dinar de nadal de casa dels avis de la meva parella de llavors. Hi ha rostit i agafo la ceba perquè m’agrada molt més que el pollastre, sense saber que cada any hi ha bufetades per aconseguir-la. Una entrada excel·lent a la família que encara es pot millorar. Un dels oncles, marit de la germana de la mare de la meva parella, fa un comentari obertament racista. No el recordo i és del tot irrellevant. Jo el replico amistosament sense donar-hi gaire importància, però la cosa avança generant un intercanvi dialèctic cada vegada més encès. Les cares de circumstàncies s’estenen i ben aviat me n’adono que tothom desitja que allò s’acabi. Tota la família sap que aquell home és un desequilibrat i no se li pot portar la contrària. Evidentment, tota la família excepte jo. Em menjo la ceba, que és bona de collons.

Pocs anys després la meva ex-parella em va contactar. El seu oncle ha agafat una escopeta i ha perseguit la seva dona per la casa amb la intenció de matar-la. Ella ha pogut fugir i ell s’ha fotut un puto tret al cap. Ja hauria pogut començar per aquí.

Bé. Recordeu l’home de qui no podíem parlar a segon de bàsica i que es va posar a plorar quan li vaig donar caramels perquè era el meu aniversari? Acabava d’arribar de Salt. A Salt hi ha el Sant Boi de Girona, l’hospital psiquiàtric. Tenia dona i quatre fills. Tres nens i una nena.

Fumava Ducados i mentre alguns dels joves del poble li pagaven el beure al bar uns altres anaven al mas on vivia i se li tiraven la dona. Un dia hi va arribar borratxo, com de costum, va agafar l’escopeta i li va fotre un tret. El fill gran va fugir per una finestra.
No recordo haver-lo vist beure mai. Entrava al bar i demanava un tallat. Sempre. Va morir fa pocs anys de càncer de pulmó. Vivia amb dos dels seus fills. No sé si m’atreveixo a dir que era un bon home, però encara se m’humitegen els ulls quan em recordo donant-li caramels i hi penso cada vegada que veig algú fumant Ducados. Cada vegada passa menys.
En el que es va fotre l’escopeta a la boca no hi penso mai i no sé per què he necessitat explicar això.

Standard

capítol vint-i-vuitè | on s’hi planten flors per als morts i s’hi planten flors per als vius

Avui parlaré d’amor o alguna cosa semblant.

La meva àvia paterna era nascuda a Vilabertran, un poble al costat de Figueres. La seva flor preferida eren les vares de jessè o flor de núvia. La seva família llavors es dedicava (i els descendents encara ara es dediquen) a la canya, però explicava que històricament havien cultivat aquestes flors. Crec que parlava del seu besavi, que les portava en carro a Barcelona. Ella va nèixer l’any mil nou-cents vint-i-u, de manera que deu fer una mica, que el seu besavi podia carregar el carro de flors i fer cent-cinquanta quilòmetres donant carrotes al burro.

El besavi va deixar en herència no el negoci, però sí els bulbs. Com tantes d’altres flors, les vares de jessè tenen un cicle bianual. Es planta un bulb del qual en surt una planta sense capacitat de florir. Si no ho tinc mal entès, en morir aquesta deixa un bulb madur i tota una sèrie de bulbs accessoris. Cal tornar-los a plantar per separat, de manera que el primer generi una planta amb flor i els segons noves plantes de primer any.

La flor de la vara de jessè és blanca i extraordinàriament aromàtica, diria que fins i tot més que la flor de taronger o el gessamí. Amb un ram n’hi havia prou per fer-me venir mal de cap en una habitació mal ventilada.

Des que tinc ús de raó sempre n’he vist com a mínim quatre regues a l’hort. Dues de plantes de primera anyada i dues de floració. El meu avi sempre procurava que la meva àvia tingués flors fresques.

L’any mil nou-cents noranta-dos a la meva àvia li van diagnosticar un tumor cerebral. Li van fer una operació bastant espectacular, obrint-li el crani per extirpar les cèl·lules cancerígenes. No van poder fer net.

La seva mort em va deixar una de les imatges més potents i emotives que mai hagi vist. La meva germana petita tenia uns pocs mesos. La meva àvia, ja al llit de mort i sense poder parlar, va demanar amb gestos que li portessin. Durant una bona estona la va acariciar amb una mà que amb prou feines es podia moure. Poques hores després li posaven un mirall sota el nas per comprovar que havia deixat de respirar.

D’això aviat en farà vint-i-cinc anys. El meu avi va morir l’onze de setembre de dos mil quinze deixant una pila de bulbs de vares de jessè a mig separar.

El vam enterrar amb l’últim ram de vares sobre el taüt, i ara que també ha mort el seu hereu no sé què se suposa que he de fer amb les putes quatre regues.

Standard

capítol vint-i-setè | la marmoresa fa fallida i la mare em cus uns xòrts per anar a caçar carpes. tot és molt cardat

A la sortida (o a l’entrada, depenent de si veniu de Girona o de Figueres) de Bàscara hi ha una nau industrial abandonada. La Marmoresa es dedicava a fer aglomerats de marbre. Agafava fragments de roca i els enganxava amb resina per fer-ne blocs amb els quals enrajolar cases. Tenia l’avantatge de ser significativament més barat que els blocs de marbre massís, cosa que va canviar l’any mil nou-cents setanta-quatre. La crisi del petroli va encarir de manera important la matèria primera utilitzada com a cola de les pedres i la Marmoresa va entrar en un lent declivi culminat en el seu tancament.

El meu pare va estudiar comerç, una titulació professional dels anys seixanta que el meu avi es va poder permetre de pagar amb els seus ingressos de pagès (hi ha ús intencionat del singular, aquí), i als vint-i-un anys era un dels encarregats de la fàbrica del poble. Això va frustrar l’única experiència com assalariat de l’avi, ja que el seu orgull no li va permetre de treballar sota les ordres del seu fill i va abandonar el lloc als pocs mesos per tornar al camp.

Avançant-se a l’imminent tancament, a principis dels anys vuitanta el meu pare va acceptar la posició d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Va caure en gràcia a en Maximilià i l’Ortensi, suposo. Alguns dels meus primers records són d’allà, amb en Pitu del magatzem, en Marianu de la carnisseria i les gàbies de les ampolles de vidre retornables de fanta i vichy. En alguns taps les gomes interiors tenien imatges col·leccionables o merdes bescanviables per regals. No hi he tornat a entrar mai més, tot i que encara és obert. Ara és un Dia, vaig veure el dia que el meu pare va morir.

Recordo el dia que es va inaugurar Can Jeroni. Vins i Licors. Fruits Secs, crec que tenia vuit anys i encara no sabia nedar ni m’havien intentat atracar anant a aprendre’n a la piscina coberta de Figueres. Les festes agraden als nens. Havia sigut un videoclub. Tenia les parets forrades d’un teixit marró farcit d’esponja i un mostrador angulós. Tot va anar més o menys bé fins que vaig començar l’institut.

L’era del despertar sexual i l’odi indiscriminat no és gaire recomanable per rebre en pròpia pell una crisi econòmica. Les palles furtives se solapen amb l’odi als progenitors, als quals es culpa de tot. Segurament us semblarà una collonada, però un dels meus pitjors records d’adolescència és de la classe de gimnàstica (encara no se’n deia educació física) de primer de BUP. Mentre en Guillermo, exmilitar espanyol practicant, em feia fer exercicis de coordinació que era incapaç de coordinar com cal jo portava uns pantalons curts de roba blava cosits per la meva mare. No és que fos al·lèrgic al tàctel ni que visqués en tribu en una comuna autogestionada. És que l’any mil nou-cents noranta-tres a casa no teníem diners per comprar xandalls.

Ara sé apreciar cada puntada que la meva mare va fer a aquells xòrts, però llavors posar-me’ls era una tortura. Els teus pares no et poden comprar roba. Encara puc notar el tacte d’aquell teixit. Això no és cap puta figura literària, el recordo perfectament.

Només hi ha un pensament pitjor que el teu pare no et pot vestir, i és que el teu pare no et pot alimentar. Vam tenir sort de tenir un tros de terra on s’hi podien plantar patates, tomates, mongetes i blat de moro. Vaig passar l’estiu en el qual vaig fer catorze anys girant regues d’un camp de blat de moro. El salt als quinze el vaig passar recollint tavelles seques de mongetes del ganxet. Res d’això és dolent. Per Bàscara hi passa el Fluvià. En llatí fluvius significa riu. A l’estiu hi passàvem força estones. Com ara, llavors no sabia nedar, però el que sí sabia fer és remuntar el riu per les zones de pedres on les carpes treien el llom. Allà les caçàvem a cops de pal, deixant-les mortes a la llera. El que els meus amics mai han sabut és que amb patates i ceba quedaven bastant bé, fetes al forn. No sabeu pas les espines que tenen, les putes.

Durant un bon grapat d’anys tot això em va impedir de respectar el meu pare. No es pot respectar algú incapaç de vestir i alimentar com cal la seva família. Però cal fer-ho amb algú que malda, que renuncia a tot, inclosa la seva dignitat, per vestir i alimentar-la el millor que pot.

Mai vaig retreure-li cap dels moments de vergonya viscuts. I vaig fer ben fet, perquè vistos en perspectiva m’han fet millor persona. No sé si més altruista o més generós. Millor persona.

Standard

capítol vint-i-sisè | on els gitanos no roben al supermercat del barri, un revisor m’enganxa arribant a Figueres amb bitllet fins a Girona i comencen a agradar-me els pits. Ah, i el meu pare mor

Avui em sabreu disculpar que m’estengui una mica més i que sigui més personal del normal.

Els meus pares es van casar el vint-i-quatre de setembre de mil nou-cents setanta-vuit. Fa trenta-vuit anys. La meva mare tenia vint-i-tres anys i el meu pare en tenia vint-i-vuit. Acabats de fer. Jo ara en tinc trenta-set. Era el sant de la meva mare i estaven junts des de feia cinc anys. Festejaven, que es deia llavors. La meva mare era (és) la petita de nou germans i era cinc anys més jove que el meu pare, fill únic. Ella és extravertida. Ell era introvertit i reservat.

Jo vaig néixer el vint-i-nou de juny de mil nou-cents setanta-nou, tot just nou mesos després de la nit de noces. Em vaig avançar deu dies, però això és una cosa de la qual ningú mai s’ha adonat i de la qual ara no parlarem.

Tinc dues germanes. La gran té dos anys menys que jo i un fill. Es diu Genís. El fill, no pas la meva germana. La petita en té gairebé catorze menys. Va néixer en plena crisi econòmica de mitjans anys noranta. Llavors el meu pare havia hagut de tancar la botiga de barri que havia obert després de deixar el Maxor que havia dirigit un bon grapat d’anys. Maxor era la contracció dels noms dels dos fundadors de la cadena, en Maximilià i l’Hortensi. El primer va obrir en solitari els hipermercats Màxim, que més endavant es van vendre a Carrefour. El supermercat era al mig del barri dels gitanos de Figueres.

Fa uns anys em va aflorar un record de quan era nen i, en una sortida del casal infantil d’estiu a la platja de Sant Pere Pescador, vaig estar a punt d’ofegar-me. Em va salvar una senyora en topless. Això explicaria tant la meva incapacitat de nedar com l’afició als pits, tot i que no puc assegurar que no es tracti d’un fals record. Vaig fer molts cursets de natació infructuosos a la piscina de Figueres. Anant a un d’ells amb la meva germana, tenint uns deu anys, dos nens gitanos ens van voler atracar. Quan em vaig girar em van reconèixer. Es el hijo de Jeroni, va dir un, i van marxar corrent. Feia un parell d’anys que no hi treballava, però el meu pare era una de les persones més respectades del barri, al Maxor no s’hi robava.

Aquest dissabte passat vaig parlar amb la meva germana. Em va dir que el pare, tornant d’un viatge a Saragossa amb l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales, havia sigut ingressat a l’hospital de Figueres. Una pneumònia. Potser greu, però no preocupant. “Cal que vingui?”, li vaig preguntar. “Vine”, em va respondre. Sense urgència. Vine. Ja tenia un bitllet d’Alta Velocidad Española per dijous però en vaig agafar un altre per diumenge, ja que no era gaire car. Seixanta-nou euros i uns quants cèntims.

Per inèrcia, vaig agafar el bitllet fins a Girona, tot i que el meu pare estava ingressat a Figueres. Vaig pujar a l’Alta Velocidad Española pensant que, tot i tenir bitllet per Girona baixaria a Figueres. El revisor em va enganxar al vagóncafeteria, un dels últims reductes d’aparent llibertat. Qué plaza tiene? No lo sé, estoy en el vagón cinco. Vagón cinco? Gerona, gerona, gerona, gerona. Todos los del vagón cinco bajan en Gerona. Sí, yo bajo en Girona. Han avisado en cuatro idiomas. I així és com ara tinc un rebut de vint euros i setanta cèntims. Puta Espanya.

Vaig saltar de l’Alta Velocidad Española esperant parlar amb el meu pare i la meva mare per tranquil·litzar-los, però en lloc d’això vaig trobar-me en una sala privada amb les meves germanes, la meva mare i la doctora responsable decidint què fer. Aturem el tractament, doctora? Deixem morir el pare? Fem-ho, ja que tampoc res d’això donarà resultat. És una decisió que espero que no hagueu de prendre mai.

Poc menys de dues hores més tard moria. La meva mare li agafava una mà i jo l’agafava a ella. A l’altra banda del llit les meves dues germanes feien el mateix. Agafar-se, no pas morir, s’entén. La infecció havia resultat ser multiresistent i el còctel d’antibiòtics va ser inefectiu. Es va estendre al fetge i als ronyons. El diumenge al matí va entrar en xoc sèptic.

Reservat i discret, poc amic de papallonejar, va omplir a rebentar l’església del poble. Vam fer imprimir cent vint-i-cinc recordatoris que no van arribar a la meitat dels assistents. Sempre que mor algú hi ha qui pensa Per què collons en parlen bé, aquests que tota la seva vida havien deixat com un drap brut?, sempre hi ha qui va a l’enterrament només per comprovar que és realment dins de la caixa. No va ser el cas. Família, amics, veïns, companys de feines de fa deu o fins i tot trenta-cinc anys. Tothom hi era amb una afectació sincera i una estima plena. Alguns van haver de marxar a mitja cerimònia en no poder-ho suportar.

La meva mare ens va demanar que diguéssim unes paraules. A l’enterrament del meu avi el capellà ens ho va oferir però no ho vam fer, no feia falta. Aquesta vegada estava emprenyat perquè no havíem volgut fer una missa convencional i no ens ho va oferir, però igualment em vaig aixecar i li vaig prendre el micro. Tot just sortint de l’església, deu minuts més tard, no tenia ni idea de què havia dit. La meva mare m’havia demanat de preparar unes paraules, però me’n vaig veure del tot incapaç. Tal i com ningú ens havíem pogut preparar per la seva mort, no es podia preparar un discurs. Només em recordo pensant No et caguis en déu, no et caguis en déu, no et…

Prou. Me cago en déu.

Standard

capítol vintè | on l’autor llança un penal que acaba llençant però no importa perquè el cervell és un òrgan molt cardat

Una vegada, quan jugava a futbol, vaig llançar un penal. Vaig col·locar la pilota i vaig fer uns quants passos enrere, fins a sortir de l’àrea. Mentre esperava que l’àrbitre xiulés donant-me permís per xutar vaig mirar el porter. Ell també em va mirar. Fa poc més de dos mesos en Bojan Krkic feia una entrevista on confessava que no va ser capaç de suportar la pressió de l’èxit i explicava una mica els mecanismes cerebrals que el van enfonsar. El cervell és un òrgan molt cardat.

Hi ha gent que que no necessiteu gaires condicionats, ni interns ni externs, per tirar endavant i tenir una vida plena. Sou dones i homes que no heu de donar explicacions a res ni a ningú. Us donen una pilota i la xuteu. Si va entre els tres pals i el porter no aconsegueix escopçar-la sou uns herois. Ai si no va entre els tres pals o bé el porter la intercepta.
Cagu’m déu.

Hem construït el llenguatge per transmetre informació de manera eficient. Així i tot, quan un empordanès diu que no ho sap cal aturar-se i llegir-ho tot dues vegades. El llenguatge té variants i s’han de tenir totes en compte. El que aquí vol dir endavant allà pot voler dir me cago en ta puta mare. Tant m’agrada descobrir les peculiaritats dialectals del vocabulari de la gent amb qui parlo com detesto quan el Allà en diem així / aquí en diem aixà esdevé el centre de la conversa. Sembla que plourà, eh? I què, la família, bé? Però per sobre de tot odio la brometa dels qui no saben o no volen entendre la frase feta Qui no carda a Olot no carda enlloc. Ha dit cardar. Haha!

Vaig fer uns passos enrere. Quan l’àrbitre em va donar permís vaig xutar i la pilota se’n va anar més enllà de l’escaire dret. El cervell és un òrgan molt cardat i.

El cervell és un òrgan molt cardat.

Standard

capítol setzè | on s’hi ennespren tomateres i s’hi giren regues i s’hi cullen pebrots i s’hi plora com mai abans s’havia fet

Quan ets mig autista i completament gilipolles fa de mal etiquetar les amistats, però per poc que ens veiem ell és un dels que no dubtaria a qualificar de bon amic. Si no m’he descomptat, aviat farà setze anys que la meva primera parella em va deixar. Poques setmanes després, durant les barraques de Girona, ens vam trobar una de les seves amigues. Seguint el protocol, els vaig presentar. Tenen dos fills preciosos, el gran té els ulls de la seva mare i el petit serà calb com el seu pare.

Ara fa dos anys va perdre el coneixement. El van poder portar a temps al Trueta, on inicialment va semblar que havia tingut un aneurisma cerebral. Després d’estabilitzar-lo i fer-li les proves pertinents van veure que tenia una obstrucció en un vas limfàtic. Això havia provocat una acumulació de limfa que havia anat augmentant la pressió intercraneal fins obturar-li un vas sanguini. L’obstrucció limfàtica la va provocar un tumor.

Amb trenta-cinc anys no estàs preparat perquè te truquin per dir-te que un dels teus millors amics està a l’hospital en coma a causa d’un tumor cerebral. No vaig reaccionar gaire bé.

Mentre estudiava d’enginyer tècnic agropecuari va recuperar una petita parcel·la de la zona d’horts que hi ha al costat del Fluvià. Era un niu d’herbes i sempre que podia m’hi passava per riure-me’n d’ell. Que no saps ennesprar, toia!, li deia des del camí mentre es barallava amb els mamadors de les tomateres. Gira la rega o t’hi neixerà arròs, aquí!, cridava mirant-m’ho des del corriol d’entrada sense moure ni un dit. Això són pebrots? Vols veure uns bons pebrots, pamplines?

Aquella nit vaig marxar de casa de mala manera. Vaig seure al seu hort. Hi començaven a créixer males herbes i jo hi vaig plorar com no recordo haver-ho fet mai.

Standard