capítol dissetè | de com l’autor puja al teide en màniga curta i cau baixant d’un drago on havia pujat a pixar

Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure cervesa. Als de l’opció festiva ens van prohibir d’anar a Amsterdam.

L’any anterior havien sorprès uns quants alumnes amb una quantitat bastant important d’haixix a l’habitació. Els van fotre a un avió de tornada i van prohibir al curs posterior d’anar de viatge a Holanda. Per tant, després de vendre números de loteria, caixes de polvorons i no sé quantes merdes més, vam anar a les Canàries. A Tenerife, per ser exactes.

Allà ens van informar que és on enviaven els hereus anglesos esgarriats, els qui no servirien per dur a terme una vida profitosa. Els qui bevien, fumaven, mantenien relacions sexuals i tot un munt de coses més que qualsevol de nosaltres voldria fer. Érem al paradís.

Tota la llibertat que ens van donar la vaig aprofitar per beure. No recordo res d’aquell viatge més que episodis inconnexes i que els destil·lats eren de menys graduació que a la península. Trenta-set graus i mig. Aquí crec que llavors en tenien quaranta-dos.

el teide

En Pere Horts no em va fer mai classe, no recordo quina especialitat feia, però era aficionat a l’astronomia i tenia coneguts a l’observatori del Teide. Ens hi va lligar una visita. Un privilegi. El bus marxava a les vuit del matí.

Em vaig despertar a les vuit menys cinc en una habitació buida. Quan vaig obrir els ulls tot era negre perquè tenia la meitat superior del cos sota el sofà. Encara ara no sé de qui era aquella habitació, ni com vaig arribar a sota el sofà, ni qui em va deixar allà. Portava uns texans i una samarreta de màniga curta de color blau cel amb el motor estampat d’un Harley. Vaig córrer com un boig intentant trobar algú que m’obrís la meva habitació per poder-me canviar i agafar un jersei. De manera infructuosa. Vaig ser l’últim d’arribar al bus. Quan hi vaig pujar em van dir “Pere, quina pudor d’alcohol que fas”. Tenien raó. I quina puta fred.

el drago

En Pollet feia metre noranta sis. Encara els deu fer. Una altra nit, arribant a l’hotel vam creure que enfilar-nos al drago que hi havia al giratori de davant de recepció per pixar-hi era una idea excel·lent. Baixar-ne d’un salt també ens va semblar una idea fantàstica. Ell va marxar deixant-me inconscient al mig del carrer. Vaig despertar l’endemà, altra vegada en una habitació que no era la meva i amb tot el braç embolicat en paper de vàter. Me’l vaig començar a treure fins que va aparèixer el dolor. El tenia obert des del canell fins al colze. L’hemorràgia s’havia aturat i la sang havia començat a quallar, fusionant-se amb el paper.

Ja està, crec que no en recordo res més.
Els de l’any següent es van trobar amb dos destins vetats.

Standard

capítol onzè | de promeses electorals, puta adolescència, repetir cou i el senyor cuadras, qui ens deia que si fóssim xinus ja fórem morts

No us voldria descobrir la sopa d’all ni ensenyar-vos a anar en bicicleta sense encloure-us els ous, però la preadolescència és una època estranya. Apareixen pèls, fluïds, ferums i tibantors on no n’hi havia abans i ve l’àvia a palpar-nos com de formoses tenim les cuixes i com de reproductivament beneficiosa ens resultarà aquesta turgència epidèrmica. Als catorze anys vaig arribar als seixanta-tres quilos, i fins ben entrats els trenta portava de manera més o menys habitual texans que m’havia comprat quan en tenia quinze o setze.

De la mateixa manera que durant dues dècades vaig poder mantenir una massa i un volum i per tant una densitat i una turgència constants, els darrers tres o quatre anys s’ha esdevingut la tragèdia. Però això és un altre tema i haurà de ser tractat en una altra ocasió. Dèiem que l’adolescència és una època estranya però dels catorze ja en parlarem un altre dia. M’agraden més els disset.

Ara mateix no us sabria explicar gaire bé el perquè, però vaig repetir COU. Vaig suspendre tres assignatures: matemàtiques, filosofia i física. Les matemàtiques me les va fer el senyor Cuadras, integrant d’un il·lustre nissaga docent figuerenca, que amor per les matemàtiques potser no, però el que sí em va donar va ser la frase que ha guiat la meva vida des de tercer de BUP: «Si fóssiu xinus ja seríeu tots morts. No s’estan d’hòsties allà, qui no rendeix… a la forca!». La filosofia, un d’aquells professors que han abdicat de la seva funció docent. Venia, recitava la classe del dia amorrat als seus folis i no canviava el to de veu ni feia res per interactuar amb la classe ni per generar el més mínim interès. I la física. Ai, la física! La física em resulta extremadament atractiva però no ens hem entès mai. Puta.

Segons les quatre assignatures optatives que s’escollien hi havia quatre itineraris de COU. A amb matemàtiques i física d’assignatures obligatòries. B amb biologia i química. C i D amb no sé quines merdes de lletres. Jo havia optat per la opció AB, amb les obligatòries de les dues, però en vistes dels resultats en matricular-me per segona vegada vaig demanar dues coses. La primera, canviar d’itinerari. Oblidar la física i fer geologia, que no serveix per res però al menys podies aprovar amb un nivell mínim d’alfabetització. La segona, declinar la possibilitat que hi havia, amb tres assignatures suspeses o menys, de repetir només aquestes. Llavors ja em coneixia, i era ben conscient que si havia d’anar a l’institut per només tres assignatures em passaria el dia al bar bevent i fumant. I no tenia diners. Em van acceptar les dues coses.

Dues setmanes després de començar el curs en Narcís, el conserge, va trucar a la classe de geologia i em va comunicar que el director em volia veure al seu despatx. Segons marcava la normativa, els qui havíem suspès COU amb tres assignatures o menys estàvem obligats a repetir amb i només amb les assignatures suspeses, de manera que el que jo havia demanat i m’havien concedit no era legal. Toca’t els putos collons d’esquerra a dreta, de darrere a davant i en totes les direccions imaginables. Després de plantejar-li la meva postura i el motiu de la meva petició el director va prendre una decisió salomònica. Jo faria física, matemàtiques, filosofia i la resta d’assignatures encara que no hi estigués obligat, i en cas de millorar la nota d’alguna de les que ja estava avaluat em repercutiria en la que aconseguís d’aquelles tres.

Vaig treure un excel·lent de filosofia, un notable de matemàtiques i un aprovat de física. Són les notes que tinc a l’expedient. Uns anys després, el director de l’institut va entrar en política, va ser regidor a l’Ajuntament de Figueres i senador per ERC, una opció ben natural en vistes de la seva voluntat o capacitat de complir promeses.

Standard