capítol trentè | top vuit d’ous ferrats

8 – estruç

El buffet lliure dels ous ferrats. Diuen que hi poden menjar dotze persones, tot i que a l’hora de la veritat té la mida justa per a una parella d’amants dels ous ferrats. Dels que no hi suquen pa, perquè la infraestructura necessària per la cocció fa impossible el quall correcte de la clara deixant el rovell cru. El conjunt és insípid i molt decepcionant. Molt gran i s’ha de trencar amb un trepant, això sí. Recomanable per sopars de grup, vesteix molt i ningú gosarà dir que l’ou és una puta merda sense gust.

7 – indiot

Els indiots són uns animals ben peculiars. Juntament amb els paons i els guàrdies urbans són les úniques bèsties domèstiques que no sóc capaç d’imaginar-me sobrevivint en cas que desaparegui la humanitat. Tant uns com altres són massa subnormals com per buscar aliment per ells mateixos i l’únic que saben fer és estarrufar-se i fer el seu ball peculiar. Els ous bé, gràcies. Grossos i avorrits com els propis indiots. Rovell groc pàlid i de gust discret. Els meus són una mica millors.

6 – pintada

Fins fa relativament poc no sabia què era una pintada. Són unes bèsties peculiars, es nota clarament el seu parentesc amb els dinosaures, encara més que amb les gallines. Gregàries i amb un dimorfisme sexual gairebé inexistent, comencen a pondre tard i malament. Els ous tenen la closca dura i l’ànima flonja. Quallen prou bé i el rovell es manté líquid sense necessitat de fer grans piruetes amb la temperatura. Quatre estrelles.

5 – gallina

El clàssic que mai falla. És clau donar-los una mica de blat de moro. El rovell queda així fort de color i de gust i evitem l’efecte Mercadona que els acosta als ous d’indiot. Un altre factor clau és consumir-los el més aviat possible. Sabreu si un ou és fresc si la clara no s’escampa de manera incontrolada en obrir-lo. Si es manté ferma al voltant del rovell és que és prou fresc. Costa més de coure de manera uniforme, però el torrat de les vores ens donarà grans alegries.

4 – periquita

Una periquita és una gallina nana que pon ous nans. Com a tot pot petit, als ous petits hi ha la bona ferradura. Petits i gustosos, grocs i greixosos. Porten el gust de la gallina concentrat en la meitat de volum. Sona bé, oi?

3 – guatlla

Un gust salvatge concentrat en una desena part de l’ou de gallina tipus. Ens el volen fer combinar amb sobrassada però no us deixeu enganyar, ferreu-los a pèl i consumiu-los d’una queixalada, que el seu rovell cremós us esclati al paladar.

2 – faisà

Diuen que a l’edat mitjana els ous de faisà eren un menjar de reis. Quins fillsdeputa. Els ous de faisà són gairebé perfectes. Un rovell dens i gustós. Una clara densa al voltant del rovell i prou líquida com per quedar cruixent a les vores. Salivo només de pensar-hi.

1 – ànec

Ànecs. Ai, els ànecs. L’ou d’ànec és gros i dur. T’hi has d’esforçar una mica, per trencar-lo. L’ou d’ànec  té un rovell gros, dens i deliciós. Una clara petita però perfecta, si apugeu una mica el foc al final de la cocció us quedarà cruixent sense quallar el rovell. Orgàsmic, senyora.

Standard

capítol vint-i-setè | la marmoresa fa fallida i la mare em cus uns xòrts per anar a caçar carpes. tot és molt cardat

A la sortida (o a l’entrada, depenent de si veniu de Girona o de Figueres) de Bàscara hi ha una nau industrial abandonada. La Marmoresa es dedicava a fer aglomerats de marbre. Agafava fragments de roca i els enganxava amb resina per fer-ne blocs amb els quals enrajolar cases. Tenia l’avantatge de ser significativament més barat que els blocs de marbre massís, cosa que va canviar l’any mil nou-cents setanta-quatre. La crisi del petroli va encarir de manera important la matèria primera utilitzada com a cola de les pedres i la Marmoresa va entrar en un lent declivi culminat en el seu tancament.

El meu pare va estudiar comerç, una titulació professional dels anys seixanta que el meu avi es va poder permetre de pagar amb els seus ingressos de pagès (hi ha ús intencionat del singular, aquí), i als vint-i-un anys era un dels encarregats de la fàbrica del poble. Això va frustrar l’única experiència com assalariat de l’avi, ja que el seu orgull no li va permetre de treballar sota les ordres del seu fill i va abandonar el lloc als pocs mesos per tornar al camp.

Avançant-se a l’imminent tancament, a principis dels anys vuitanta el meu pare va acceptar la posició d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Va caure en gràcia a en Maximilià i l’Ortensi, suposo. Alguns dels meus primers records són d’allà, amb en Pitu del magatzem, en Marianu de la carnisseria i les gàbies de les ampolles de vidre retornables de fanta i vichy. En alguns taps les gomes interiors tenien imatges col·leccionables o merdes bescanviables per regals. No hi he tornat a entrar mai més, tot i que encara és obert. Ara és un Dia, vaig veure el dia que el meu pare va morir.

Recordo el dia que es va inaugurar Can Jeroni. Vins i Licors. Fruits Secs, crec que tenia vuit anys i encara no sabia nedar ni m’havien intentat atracar anant a aprendre’n a la piscina coberta de Figueres. Les festes agraden als nens. Havia sigut un videoclub. Tenia les parets forrades d’un teixit marró farcit d’esponja i un mostrador angulós. Tot va anar més o menys bé fins que vaig començar l’institut.

L’era del despertar sexual i l’odi indiscriminat no és gaire recomanable per rebre en pròpia pell una crisi econòmica. Les palles furtives se solapen amb l’odi als progenitors, als quals es culpa de tot. Segurament us semblarà una collonada, però un dels meus pitjors records d’adolescència és de la classe de gimnàstica (encara no se’n deia educació física) de primer de BUP. Mentre en Guillermo, exmilitar espanyol practicant, em feia fer exercicis de coordinació que era incapaç de coordinar com cal jo portava uns pantalons curts de roba blava cosits per la meva mare. No és que fos al·lèrgic al tàctel ni que visqués en tribu en una comuna autogestionada. És que l’any mil nou-cents noranta-tres a casa no teníem diners per comprar xandalls.

Ara sé apreciar cada puntada que la meva mare va fer a aquells xòrts, però llavors posar-me’ls era una tortura. Els teus pares no et poden comprar roba. Encara puc notar el tacte d’aquell teixit. Això no és cap puta figura literària, el recordo perfectament.

Només hi ha un pensament pitjor que el teu pare no et pot vestir, i és que el teu pare no et pot alimentar. Vam tenir sort de tenir un tros de terra on s’hi podien plantar patates, tomates, mongetes i blat de moro. Vaig passar l’estiu en el qual vaig fer catorze anys girant regues d’un camp de blat de moro. El salt als quinze el vaig passar recollint tavelles seques de mongetes del ganxet. Res d’això és dolent. Per Bàscara hi passa el Fluvià. En llatí fluvius significa riu. A l’estiu hi passàvem força estones. Com ara, llavors no sabia nedar, però el que sí sabia fer és remuntar el riu per les zones de pedres on les carpes treien el llom. Allà les caçàvem a cops de pal, deixant-les mortes a la llera. El que els meus amics mai han sabut és que amb patates i ceba quedaven bastant bé, fetes al forn. No sabeu pas les espines que tenen, les putes.

Durant un bon grapat d’anys tot això em va impedir de respectar el meu pare. No es pot respectar algú incapaç de vestir i alimentar com cal la seva família. Però cal fer-ho amb algú que malda, que renuncia a tot, inclosa la seva dignitat, per vestir i alimentar-la el millor que pot.

Mai vaig retreure-li cap dels moments de vergonya viscuts. I vaig fer ben fet, perquè vistos en perspectiva m’han fet millor persona. No sé si més altruista o més generós. Millor persona.

Standard

capítol vint-i-dosè | l’incisiu de llet del petit timmy i l’himen de la petita sarah cauen mentre ets a bord d’un submarí atòmic

L’aigua de mar té de mitjana una salinitat del tres coma cinc per cent, cada litre d’aigua de mar conté trenta-cinc grams de sals dissoltes, principalment clorur de sodi. Aquesta elevada quantitat d’ions dissolts fa que l’aigua de mar sigui un bon conductor elèctric, de manera que les ones de ràdio no s’hi transmeten de manera eficient. Això dificulta sobremanera la comunicació amb els submarins. Els primers submergibles navegaven principalment per la superfície i només se submergien en cas de perill immediat, era fàcil tenir-hi un contacte normal per ràdio. Els submarins nuclears, en canvi, poden estar submergits durant mesos a centenars de metres de profunditat.  El contacte amb ells només es pot donar a través de freqüències extremadament baixes, capaces de penetrar prou l’oceà.

A causa d’aquestes dificultats tècniques i de la llarga durada de les missions a bord, els tripulants d’un submarí, abans d’iniciar els viatges han d’escollir si volen ser informats de possibles notícies familiars o si prefereixen esperar a saber-ho en acabar. Se t’ha mort la mare o la teva germana adolescent espera bessonada. Al petit Timmy li ha caigut el primer incisiu de llet i l’himen de la Sarah penja d’un pal del camp de rugby. El quarterback és un salvatge i els nens se’ns fan grans.

Va escollir no saber res. La informació arriba en forma de missatges de text a raó de pocs caràcters per minut. Ara una ela i una a. Una te, una e i una ve baixa i una altra a. Una de i una o i la teva dona se n’ha anat amb els nens i el teu millor amic, ha venut la casa i ha llençat la teva col·lecció de llaunes de cervesa i ha deixat el yorkshire a la protectora, on no li donen aquell pinso especial tan car que el veterinari us va dir que era crucial per tractar la seva disfunció renal. Erra, e, ena, a, ela.

I tu no ho sabràs fins d’aquí a set mesos, quan el periscopi tregui el cap a la costa de Florida, però aquí en Frank el de comunicacions ens ho va xerrar a tots ahir que va treure el whisky de sota el matalàs.

Standard