capítol vint-i-vuitè | on s’hi planten flors per als morts i s’hi planten flors per als vius

Avui parlaré d’amor o alguna cosa semblant.

La meva àvia paterna era nascuda a Vilabertran, un poble al costat de Figueres. La seva flor preferida eren les vares de jessè o flor de núvia. La seva família llavors es dedicava (i els descendents encara ara es dediquen) a la canya, però explicava que històricament havien cultivat aquestes flors. Crec que parlava del seu besavi, que les portava en carro a Barcelona. Ella va nèixer l’any mil nou-cents vint-i-u, de manera que deu fer una mica, que el seu besavi podia carregar el carro de flors i fer cent-cinquanta quilòmetres donant carrotes al burro.

El besavi va deixar en herència no el negoci, però sí els bulbs. Com tantes d’altres flors, les vares de jessè tenen un cicle bianual. Es planta un bulb del qual en surt una planta sense capacitat de florir. Si no ho tinc mal entès, en morir aquesta deixa un bulb madur i tota una sèrie de bulbs accessoris. Cal tornar-los a plantar per separat, de manera que el primer generi una planta amb flor i els segons noves plantes de primer any.

La flor de la vara de jessè és blanca i extraordinàriament aromàtica, diria que fins i tot més que la flor de taronger o el gessamí. Amb un ram n’hi havia prou per fer-me venir mal de cap en una habitació mal ventilada.

Des que tinc ús de raó sempre n’he vist com a mínim quatre regues a l’hort. Dues de plantes de primera anyada i dues de floració. El meu avi sempre procurava que la meva àvia tingués flors fresques.

L’any mil nou-cents noranta-dos a la meva àvia li van diagnosticar un tumor cerebral. Li van fer una operació bastant espectacular, obrint-li el crani per extirpar les cèl·lules cancerígenes. No van poder fer net.

La seva mort em va deixar una de les imatges més potents i emotives que mai hagi vist. La meva germana petita tenia uns pocs mesos. La meva àvia, ja al llit de mort i sense poder parlar, va demanar amb gestos que li portessin. Durant una bona estona la va acariciar amb una mà que amb prou feines es podia moure. Poques hores després li posaven un mirall sota el nas per comprovar que havia deixat de respirar.

D’això aviat en farà vint-i-cinc anys. El meu avi va morir l’onze de setembre de dos mil quinze deixant una pila de bulbs de vares de jessè a mig separar.

El vam enterrar amb l’últim ram de vares sobre el taüt, i ara que també ha mort el seu hereu no sé què se suposa que he de fer amb les putes quatre regues.

Standard

capítol vint-i-dosè | l’incisiu de llet del petit timmy i l’himen de la petita sarah cauen mentre ets a bord d’un submarí atòmic

L’aigua de mar té de mitjana una salinitat del tres coma cinc per cent, cada litre d’aigua de mar conté trenta-cinc grams de sals dissoltes, principalment clorur de sodi. Aquesta elevada quantitat d’ions dissolts fa que l’aigua de mar sigui un bon conductor elèctric, de manera que les ones de ràdio no s’hi transmeten de manera eficient. Això dificulta sobremanera la comunicació amb els submarins. Els primers submergibles navegaven principalment per la superfície i només se submergien en cas de perill immediat, era fàcil tenir-hi un contacte normal per ràdio. Els submarins nuclears, en canvi, poden estar submergits durant mesos a centenars de metres de profunditat.  El contacte amb ells només es pot donar a través de freqüències extremadament baixes, capaces de penetrar prou l’oceà.

A causa d’aquestes dificultats tècniques i de la llarga durada de les missions a bord, els tripulants d’un submarí, abans d’iniciar els viatges han d’escollir si volen ser informats de possibles notícies familiars o si prefereixen esperar a saber-ho en acabar. Se t’ha mort la mare o la teva germana adolescent espera bessonada. Al petit Timmy li ha caigut el primer incisiu de llet i l’himen de la Sarah penja d’un pal del camp de rugby. El quarterback és un salvatge i els nens se’ns fan grans.

Va escollir no saber res. La informació arriba en forma de missatges de text a raó de pocs caràcters per minut. Ara una ela i una a. Una te, una e i una ve baixa i una altra a. Una de i una o i la teva dona se n’ha anat amb els nens i el teu millor amic, ha venut la casa i ha llençat la teva col·lecció de llaunes de cervesa i ha deixat el yorkshire a la protectora, on no li donen aquell pinso especial tan car que el veterinari us va dir que era crucial per tractar la seva disfunció renal. Erra, e, ena, a, ela.

I tu no ho sabràs fins d’aquí a set mesos, quan el periscopi tregui el cap a la costa de Florida, però aquí en Frank el de comunicacions ens ho va xerrar a tots ahir que va treure el whisky de sota el matalàs.

Standard

capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la mà dreta et recorre els ous des de l’anus al prepuci. Dues vegades. T’olores la punta dels dits sense adonar-te’n i hi dónes la teva aprovació. Ja et sents capaç de guanyar l’Eurocopa o de ser-ne, com a mínim, semifinalista. Tries el camí de l’esquerra i avances amb resolució, però pocs metres més endavant un senglar de quilos més de cent deu et barra el pas, fitant-te de baix a dalt.

senglar
[s. XIV; del ll. (porcus) sĭngŭlaris ‘(porc) que va sol, salvatge’]
m ZOOL Mamífer de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre.

Te tornes a remenar i olorar els ous, però els del senglar els sents des d’aquí, de manera que fas cap enrere amb la cua (literalment) entre les cames. L’Eurocopa haurà d’esperar. Refàs el camí fins a l’encreuament i tombes a la dreta. La dreta és sempre una bona opció, en què devies estar pensant, comunista? Te tornes a animar a fer el runner, però l’alegria dura poc. Bé, dura poc la teva, d’alegria, perquè la del gordo sense pantalons que se l’està pelant al mig del camí sembla que està ben en forma.

Atrapat entre un seglar i un cruiser.

T’atures. Més que senglar, aquest és una mica vedell, però també li olores els ous des d’on ets. Ell et mira als ulls però tu no pots apartar la vista del seu entrecuix hipnòtic. Bambolejant.
Demà llençaràs les bambes i el braçal per l’iPhone i buscaràs un bar acollidor amb wifi i aire condicionat. Puta Eurocopa.

Standard

capítol setè | en el qual s’exposa l’atractiu de l’autor com a mascle reproductor donant-ne un exemple pràctic

Fa uns dies la Mariona em va confessar que quan em veia amb la meva anterior parella pensava “Pobra, tan maca que és i va amb aquest. Què li deu veure? No és simpàtic, és antisocial… ni tan sols és guapo!”. La majoria de vosaltres no ho sabeu però la Mariona, la meva parella, és bastant espectacular. Una soprano lírico-dramàtica excel·lent, biòloga amb el premi especial de la seva promoció, compromesa en mil projectes i amb un atractiu clàssic d’aquells que et fan girar si te la creues. Sovint fem la broma que quan ens veuen agafats pel carrer força gent ha de pensar que la dec fotre de pam i mig, perquè si no no s’entén. Però tot té una explicació.

Fa uns anys en Roger, bon amic i company de laboratori, se’n va anar a fer una estada a Montpeller. El grup on fèiem la tesi tenia una relació bastant estable amb un laboratori d’allà on també treballaven en estabilitat proteica, i molts dels que feien la tesi amb nosaltres hi van passar temporades bastant llargues. El fet és que un grup prou nombrós vam aprofitar l’excusa d’anar-lo a veure per muntar una sortida. Hi vam passar un cap de setmana que vam rematar a Seta fotent-nos un dinar a base d’ostres i musclos crus.

Aquests dos bivalves són uns animalons filtradors que passen la seva vida fent precisament això, filtrant aigua de mar i tenint dues valves. L’aigua de mar la filtren per aconseguir aliment. Plàncton, bacteris i tot tipus de matèria orgànica en suspensió. Això els converteix també en uns grans acumuladors de merdes diverses. A vegades passa que els animals filtradors filtren organismes tòxics per als humans. Quan consumim aquestes ostres o musclos també consumim les toxines amb les quals han estat en contacte i llavors, si el nostre sistema immunitari no dóna l’abast, ens convertim en aspersors de vòmit i femta a mig processar.

A taula, entre els expedicionaris catalans i els acompanyants oriünds, érem més d’una quinzena de persones. D’aquestes, a una quarta part li feia fàstic menjar bèsties crues i a una fracció significativa podríem dir que li feia poca gràcia. Vaig gaudir com un vedell. Em vaig fotre la meva ració, la de les dues noies que tenia al costat gairebé sencera i tot el que vaig poder pescar dels plats al meu abast. Mai havia menjat tantes ostres i dubto que mai en torni a menjar tantes. Vaig sortir rodolant com una perla.

Aquella nit ningú va dormir. Tots els qui eren en aquella taula la van passar expulsant fluïds digestius per tots els orificis gàstrics possibles. Tots excepte jo.

A l’hora d’escollir parella, encara que sigui de manera inconscient, valorem que l’individu reproductor tingui uns gens de qualitat per passar a la nostra descendència potencial. Jo no sóc simpàtic ni social, no tinc un atractiu normatiu i no la faig de pam i mig (per poc), però tinc el bé més preuat per tota fembra reproductora.

Tinc un sistema immunitari empordanès.

Standard

capítol quart | on l’autor té quinze anys i troba el primer amor heteronormatiu de la seva vida, però un fan d’u2 ho espatlla

Me’l mirava amb recel, des de la distància, mentre ell anava fent la seva classe magistral. Jo tenia uns quinze anys, per tant ell devia voltar els divuit. Cotxe recent, poder demanar un cubata amb el cap ben alt, sense haver de patir per si et demanen el DNI i has d’anar a buscar algú que te l’agafi. Des de la seva perspectiva el món sencer genuflexionava davant dels que tenien divuit anys i, per extensió, també nosaltres ho fèiem. Era un puto gordo més lleig (literalment) que la mare que el va parir. Sempre suat i llefiscós, mig geperut i amb cara de curt de vista tot i ser només curt d’altres coses.

Només us cal conèixer unes quantes frases clau, deia el filldeputa. everything i do i do it for you. Això les torna boges. everybody needs somebody to love. Les calces els cauen de cop als turmells. i still haven’t found what i’m looking for. Feu-me cas, triomfareu fàcil i ràpid. I feia un sorollet amb la llengua que encara que fos capaç de descriure preferiria no fer-ho.

Ella condensava tots els trets de la bellesa canònica i heteronormativa que la societat heteropatriarcal ens imposa. Prima i rossa, amb un somriure perenne i les galtes solcades per un núvol tènue de pigues. Tenia els pits petits. M’hi vaig acostar amb tot aquell munt de frases de merda interferint-me els pensaments. Les neurones de la dreta maldaven per trobar temes interessants i naturals per encetar una conversa. Les de l’esquerra needed somebody to love. Sinapsis per una banda mobilitzant el sistema parasimpàtic per evitar qualsevol tartamudeig o catàstrofe fisiològica. Per l’altra ens arriba que everything i do i do i do i do i do i do. No la caguis Pere, que això és molt important, que you still haven’t found what you’re looking for!

Standard