capítol vint-i-vuitè | on s’hi planten flors per als morts i s’hi planten flors per als vius

Avui parlaré d’amor o alguna cosa semblant.

La meva àvia paterna era nascuda a Vilabertran, un poble al costat de Figueres. La seva flor preferida eren les vares de jessè o flor de núvia. La seva família llavors es dedicava (i els descendents encara ara es dediquen) a la canya, però explicava que històricament havien cultivat aquestes flors. Crec que parlava del seu besavi, que les portava en carro a Barcelona. Ella va nèixer l’any mil nou-cents vint-i-u, de manera que deu fer una mica, que el seu besavi podia carregar el carro de flors i fer cent-cinquanta quilòmetres donant carrotes al burro.

El besavi va deixar en herència no el negoci, però sí els bulbs. Com tantes d’altres flors, les vares de jessè tenen un cicle bianual. Es planta un bulb del qual en surt una planta sense capacitat de florir. Si no ho tinc mal entès, en morir aquesta deixa un bulb madur i tota una sèrie de bulbs accessoris. Cal tornar-los a plantar per separat, de manera que el primer generi una planta amb flor i els segons noves plantes de primer any.

La flor de la vara de jessè és blanca i extraordinàriament aromàtica, diria que fins i tot més que la flor de taronger o el gessamí. Amb un ram n’hi havia prou per fer-me venir mal de cap en una habitació mal ventilada.

Des que tinc ús de raó sempre n’he vist com a mínim quatre regues a l’hort. Dues de plantes de primera anyada i dues de floració. El meu avi sempre procurava que la meva àvia tingués flors fresques.

L’any mil nou-cents noranta-dos a la meva àvia li van diagnosticar un tumor cerebral. Li van fer una operació bastant espectacular, obrint-li el crani per extirpar les cèl·lules cancerígenes. No van poder fer net.

La seva mort em va deixar una de les imatges més potents i emotives que mai hagi vist. La meva germana petita tenia uns pocs mesos. La meva àvia, ja al llit de mort i sense poder parlar, va demanar amb gestos que li portessin. Durant una bona estona la va acariciar amb una mà que amb prou feines es podia moure. Poques hores després li posaven un mirall sota el nas per comprovar que havia deixat de respirar.

D’això aviat en farà vint-i-cinc anys. El meu avi va morir l’onze de setembre de dos mil quinze deixant una pila de bulbs de vares de jessè a mig separar.

El vam enterrar amb l’últim ram de vares sobre el taüt, i ara que també ha mort el seu hereu no sé què se suposa que he de fer amb les putes quatre regues.

Standard

capítol vint-i-quatrè | de felis silvestris catus i brassica oleracea botrytis. fets, gestes i quotidianitat

El gat es portava tan malament que li dèiem CastiGat. Miolava més que un filldeputa i era un puto psicòpata que tan aviat et saltava al ventre de la cama com a la jugular. Per sort encara teníem el tiquet i el vam poder tornar.

No va passar gaire temps fins que en van entrar no un altre, sinó dos més. Primer, una gata d’un ratllat taronja mig tapat per un calicó predominantment negre. El segon, un de tigrat gris, molt semblant a en CastiGat, que vaig recol·lectar a casa els meus pares.

Quan poses un mascle adolescent al costat d’una femella adolescent, siguin de l’espècie que siguin, és només qüestió de temps que passi l’inevitable. En aquest cas, que el mascle adolescent eviti les urpes afilades de la femella adolescent, li mossegui la nuca i la penetri sense pietat pel darrere. Sent ben conscients d’això, vam concertar una visita amb una veterinària per treure-li els testicles al gat. Mireu que macos.

Però vam fer tard. No sabíem que, en absència de mascles competidors, entre el despertar de l’instint mossegaclatells i la castració sempre hi ha temps suficient per una fecundació furtiva. Els mugrons de la gata tricolor es comencaren a evidenciar i la panxa s’anà dilatant progressivament. Primer imperceptiblement, després de manera ben evident, la gata estava plena.

Un parell de mesos després es va posar a miolar amb insistència i va buscar un lloc recollit on expulsar fluïds amb impunitat i tenir contraccions estant allunyada de depredadors inoportuns. Un part és una situació evident de debilitat en la qual la femella està indefensa a l’abast de qualsevol bèstia, sobretot si el mascle està amagat a sota el llit com si la cosa no anés amb ell.

Una contracció cap aquí, una contracció cap allà, miolem miolem i plop! Surt el primer ga… perdó?

Us animo a explorar les obertures vaginals de les vostres gates. Són lleugerament diferents de les humanes, però quan d’ella en surt un petit bròquil la perplexitat supera l’interès per la vagina felina.

Sí, he dit bròquil.
La gata va parir cinc petits i saníssims bròquils.

Arribats a aquest punt caldria donar un cert èmfasi a la distinció entre bròquil, bròcoli, coliflor i romanesco, però ens n’abstindrem per qüestions d’espai i fluïdesa narrativa. De fet, ho deixarem aquí.

Standard

capítol setzè | on s’hi ennespren tomateres i s’hi giren regues i s’hi cullen pebrots i s’hi plora com mai abans s’havia fet

Quan ets mig autista i completament gilipolles fa de mal etiquetar les amistats, però per poc que ens veiem ell és un dels que no dubtaria a qualificar de bon amic. Si no m’he descomptat, aviat farà setze anys que la meva primera parella em va deixar. Poques setmanes després, durant les barraques de Girona, ens vam trobar una de les seves amigues. Seguint el protocol, els vaig presentar. Tenen dos fills preciosos, el gran té els ulls de la seva mare i el petit serà calb com el seu pare.

Ara fa dos anys va perdre el coneixement. El van poder portar a temps al Trueta, on inicialment va semblar que havia tingut un aneurisma cerebral. Després d’estabilitzar-lo i fer-li les proves pertinents van veure que tenia una obstrucció en un vas limfàtic. Això havia provocat una acumulació de limfa que havia anat augmentant la pressió intercraneal fins obturar-li un vas sanguini. L’obstrucció limfàtica la va provocar un tumor.

Amb trenta-cinc anys no estàs preparat perquè te truquin per dir-te que un dels teus millors amics està a l’hospital en coma a causa d’un tumor cerebral. No vaig reaccionar gaire bé.

Mentre estudiava d’enginyer tècnic agropecuari va recuperar una petita parcel·la de la zona d’horts que hi ha al costat del Fluvià. Era un niu d’herbes i sempre que podia m’hi passava per riure-me’n d’ell. Que no saps ennesprar, toia!, li deia des del camí mentre es barallava amb els mamadors de les tomateres. Gira la rega o t’hi neixerà arròs, aquí!, cridava mirant-m’ho des del corriol d’entrada sense moure ni un dit. Això són pebrots? Vols veure uns bons pebrots, pamplines?

Aquella nit vaig marxar de casa de mala manera. Vaig seure al seu hort. Hi començaven a créixer males herbes i jo hi vaig plorar com no recordo haver-ho fet mai.

Standard