capítol novè | on un viladamatenc furta un radar de trànsit amb una retroexcavadora i l’autor parla del seu primer cotxe. no us recomano que ho llegiu

El meu primer cotxe va ser un Citroën BX dièsel platejat. Una cosa semblant a això:citroen-bx

Tenia un sistema de suspensió hidràulica amb diverses alçades que es podien escollir en funció de les condicions de conducció (la més baixa per anar a fer curses i la més alta per anar a fer margeres en llocs inhòspits) i que en realitat només servia per consumir quantitats ingents d’un oli mineral de color verd i dues mil pessetes l’ampolla de mig litre.

El comptaquilòmetres s’havia quedat clavat als seixanta-quatre mil quatre-cents quilòmetres i el velocímetre tampoc li funcionava, de manera que durant els meus primers anys com a conductor mai vaig saber a quina velocitat circulava. Tampoc era cap problema, ja que als divuit anys conduir consisteix a fotre el peu a l’accelerador i que sigui el que déu vulgui. Quan vaig tornar a casa amb el carnet aprovat la meva mare em va obligar a portar-la a fer un volt, cosa que va trigar una bona colla d’anys a fer després de fotre’m a cent seixanta a la recta de Viladamat (ho sé perquè conduia el seu cotxe, no el BX). Sigui com sigui, estic convençut que veure permanentment l’agulla immòbil per sota del zero ha afectat de manera significativa no només la meva conducció, sinó la meva personalitat.

Com que jo no era l’únic que trobava llaminera la recta de Viladamat ben aviat hi van posar un radar. Un bon dia va desaparèixer. No hi era. Al seu lloc la terra s’estripava en un forat obert. La investigació policial va ser senzilla, van fer una llista dels conductors més multats en aquell punt i la van creuar amb una llista de propietaris de retroexcavadores. L’únic integrant de les dues llistes encara tenia el radar a casa.

Una vegada em vaig deixar les claus del BX a casa i no me’n vaig adonar fins que havia arribat a Figueres i l’havia parat amb les claus de casa. Una altra vaig donar-hi tant gas que encara no sé com no vaig provocar un incendi amb totes les guspires que van sortir del tub d’escapament, i poc abans de canviar-lo vaig haver de tornar de Figueres només amb tercera perquè s’havia quedat clavat el canvi.

Tots plegats hauríem d’aprendre a no parlar de merdes que no importen a ningú. És una cosa que us recomano molt.

Standard

res a dir?