capítol trentè | top vuit d’ous ferrats

8 – estruç

El buffet lliure dels ous ferrats. Diuen que hi poden menjar dotze persones, tot i que a l’hora de la veritat té la mida justa per a una parella d’amants dels ous ferrats. Dels que no hi suquen pa, perquè la infraestructura necessària per la cocció fa impossible el quall correcte de la clara deixant el rovell cru. El conjunt és insípid i molt decepcionant. Molt gran i s’ha de trencar amb un trepant, això sí. Recomanable per sopars de grup, vesteix molt i ningú gosarà dir que l’ou és una puta merda sense gust.

7 – indiot

Els indiots són uns animals ben peculiars. Juntament amb els paons i els guàrdies urbans són les úniques bèsties domèstiques que no sóc capaç d’imaginar-me sobrevivint en cas que desaparegui la humanitat. Tant uns com altres són massa subnormals com per buscar aliment per ells mateixos i l’únic que saben fer és estarrufar-se i fer el seu ball peculiar. Els ous bé, gràcies. Grossos i avorrits com els propis indiots. Rovell groc pàlid i de gust discret. Els meus són una mica millors.

6 – pintada

Fins fa relativament poc no sabia què era una pintada. Són unes bèsties peculiars, es nota clarament el seu parentesc amb els dinosaures, encara més que amb les gallines. Gregàries i amb un dimorfisme sexual gairebé inexistent, comencen a pondre tard i malament. Els ous tenen la closca dura i l’ànima flonja. Quallen prou bé i el rovell es manté líquid sense necessitat de fer grans piruetes amb la temperatura. Quatre estrelles.

5 – gallina

El clàssic que mai falla. És clau donar-los una mica de blat de moro. El rovell queda així fort de color i de gust i evitem l’efecte Mercadona que els acosta als ous d’indiot. Un altre factor clau és consumir-los el més aviat possible. Sabreu si un ou és fresc si la clara no s’escampa de manera incontrolada en obrir-lo. Si es manté ferma al voltant del rovell és que és prou fresc. Costa més de coure de manera uniforme, però el torrat de les vores ens donarà grans alegries.

4 – periquita

Una periquita és una gallina nana que pon ous nans. Com a tot pot petit, als ous petits hi ha la bona ferradura. Petits i gustosos, grocs i greixosos. Porten el gust de la gallina concentrat en la meitat de volum. Sona bé, oi?

3 – guatlla

Un gust salvatge concentrat en una desena part de l’ou de gallina tipus. Ens el volen fer combinar amb sobrassada però no us deixeu enganyar, ferreu-los a pèl i consumiu-los d’una queixalada, que el seu rovell cremós us esclati al paladar.

2 – faisà

Diuen que a l’edat mitjana els ous de faisà eren un menjar de reis. Quins fillsdeputa. Els ous de faisà són gairebé perfectes. Un rovell dens i gustós. Una clara densa al voltant del rovell i prou líquida com per quedar cruixent a les vores. Salivo només de pensar-hi.

1 – ànec

Ànecs. Ai, els ànecs. L’ou d’ànec és gros i dur. T’hi has d’esforçar una mica, per trencar-lo. L’ou d’ànec  té un rovell gros, dens i deliciós. Una clara petita però perfecta, si apugeu una mica el foc al final de la cocció us quedarà cruixent sense quallar el rovell. Orgàsmic, senyora.

Standard

capítol vint-i-novè | on hi mor gent i en algun punt del relat dono caramels perquè és el meu aniversari

Avui us parlaré d’una cosa tan potent que hauré d’anar amb compte de no ser massa explícit amb les identitats dels implicats.

Crec que feia segon de bàsica, per tant suposo que tenia set anys. El meu avi va estrenar el col·legi de Bàscara, no us sabria dir quin any. El meu pare hi anava quan es va reformar per primera vegada i jo en vaig estrenar la segona reforma. A vegades em sento pressionat a procrear només perquè l’ampliïn d’una puta vegada. En certa manera és una escola rural. Érem dos cursos per aula. El meu any va ser el més prolífic de la història, érem dotze. La mestra ens va dir, molt seriosament, que no es podia parlar del pare d’un dels companys de classe. No ho havíem fet mai, de manera que vam continuar no fent-ho. Per mi era algú bastant estimat, ja que pràcticament cada dia el veia passar pel camí de casa, cosa que en aquella època va deixar de fer, però no hi vaig donar més importància.

Uns mesos, potser un parell d’anys després, vaig tornar a veure el pare del meu company. Com l’havia vist cada dia, arribant el vespre baixava pel camí. Recordo bé el dia perquè era sant Pere. Jo em dic Pere per un atzar familiar. Vaig néixer el vint-i-nou de juny, tenint una mica més de sort que el meu pare, que va néixer el trenta de setembre i per això es deia com en seu avi. Algun dia ho explicaré perquè és una anècdota molt divertida que explico a tothom qui es deixa. Però era vint-i-nou de juny i era el meu aniversari i, després de força temps sense veure’l, el pare del meu company baixava a peu pel camí de casa. El vaig anar a rebre corrent, amb la bossa de caramels a les mans. El vaig interceptar i li’n vaig oferir.

Sempre l’havia vist gran, crec que en aquell moment estava a mitja quarantena però no ho sé ni ho puc assegurar. A més, és irrellevant més enllà del que em va sorprendre veure’l plorar quan el vaig saludar i li vaig oferir els caramels.

Avancem. Ara no tinc vuit anys, sinó que m’acosto a la trentena.

Sóc al dinar de nadal de casa dels avis de la meva parella de llavors. Hi ha rostit i agafo la ceba perquè m’agrada molt més que el pollastre, sense saber que cada any hi ha bufetades per aconseguir-la. Una entrada excel·lent a la família que encara es pot millorar. Un dels oncles, marit de la germana de la mare de la meva parella, fa un comentari obertament racista. No el recordo i és del tot irrellevant. Jo el replico amistosament sense donar-hi gaire importància, però la cosa avança generant un intercanvi dialèctic cada vegada més encès. Les cares de circumstàncies s’estenen i ben aviat me n’adono que tothom desitja que allò s’acabi. Tota la família sap que aquell home és un desequilibrat i no se li pot portar la contrària. Evidentment, tota la família excepte jo. Em menjo la ceba, que és bona de collons.

Pocs anys després la meva ex-parella em va contactar. El seu oncle ha agafat una escopeta i ha perseguit la seva dona per la casa amb la intenció de matar-la. Ella ha pogut fugir i ell s’ha fotut un puto tret al cap. Ja hauria pogut començar per aquí.

Bé. Recordeu l’home de qui no podíem parlar a segon de bàsica i que es va posar a plorar quan li vaig donar caramels perquè era el meu aniversari? Acabava d’arribar de Salt. A Salt hi ha el Sant Boi de Girona, l’hospital psiquiàtric. Tenia dona i quatre fills. Tres nens i una nena.

Fumava Ducados i mentre alguns dels joves del poble li pagaven el beure al bar uns altres anaven al mas on vivia i se li tiraven la dona. Un dia hi va arribar borratxo, com de costum, va agafar l’escopeta i li va fotre un tret. El fill gran va fugir per una finestra.
No recordo haver-lo vist beure mai. Entrava al bar i demanava un tallat. Sempre. Va morir fa pocs anys de càncer de pulmó. Vivia amb dos dels seus fills. No sé si m’atreveixo a dir que era un bon home, però encara se m’humitegen els ulls quan em recordo donant-li caramels i hi penso cada vegada que veig algú fumant Ducados. Cada vegada passa menys.
En el que es va fotre l’escopeta a la boca no hi penso mai i no sé per què he necessitat explicar això.

Standard

capítol vint-i-vuitè | on s’hi planten flors per als morts i s’hi planten flors per als vius

Avui parlaré d’amor o alguna cosa semblant.

La meva àvia paterna era nascuda a Vilabertran, un poble al costat de Figueres. La seva flor preferida eren les vares de jessè o flor de núvia. La seva família llavors es dedicava (i els descendents encara ara es dediquen) a la canya, però explicava que històricament havien cultivat aquestes flors. Crec que parlava del seu besavi, que les portava en carro a Barcelona. Ella va nèixer l’any mil nou-cents vint-i-u, de manera que deu fer una mica, que el seu besavi podia carregar el carro de flors i fer cent-cinquanta quilòmetres donant carrotes al burro.

El besavi va deixar en herència no el negoci, però sí els bulbs. Com tantes d’altres flors, les vares de jessè tenen un cicle bianual. Es planta un bulb del qual en surt una planta sense capacitat de florir. Si no ho tinc mal entès, en morir aquesta deixa un bulb madur i tota una sèrie de bulbs accessoris. Cal tornar-los a plantar per separat, de manera que el primer generi una planta amb flor i els segons noves plantes de primer any.

La flor de la vara de jessè és blanca i extraordinàriament aromàtica, diria que fins i tot més que la flor de taronger o el gessamí. Amb un ram n’hi havia prou per fer-me venir mal de cap en una habitació mal ventilada.

Des que tinc ús de raó sempre n’he vist com a mínim quatre regues a l’hort. Dues de plantes de primera anyada i dues de floració. El meu avi sempre procurava que la meva àvia tingués flors fresques.

L’any mil nou-cents noranta-dos a la meva àvia li van diagnosticar un tumor cerebral. Li van fer una operació bastant espectacular, obrint-li el crani per extirpar les cèl·lules cancerígenes. No van poder fer net.

La seva mort em va deixar una de les imatges més potents i emotives que mai hagi vist. La meva germana petita tenia uns pocs mesos. La meva àvia, ja al llit de mort i sense poder parlar, va demanar amb gestos que li portessin. Durant una bona estona la va acariciar amb una mà que amb prou feines es podia moure. Poques hores després li posaven un mirall sota el nas per comprovar que havia deixat de respirar.

D’això aviat en farà vint-i-cinc anys. El meu avi va morir l’onze de setembre de dos mil quinze deixant una pila de bulbs de vares de jessè a mig separar.

El vam enterrar amb l’últim ram de vares sobre el taüt, i ara que també ha mort el seu hereu no sé què se suposa que he de fer amb les putes quatre regues.

Standard

capítol vint-i-setè | la marmoresa fa fallida i la mare em cus uns xòrts per anar a caçar carpes. tot és molt cardat

A la sortida (o a l’entrada, depenent de si veniu de Girona o de Figueres) de Bàscara hi ha una nau industrial abandonada. La Marmoresa es dedicava a fer aglomerats de marbre. Agafava fragments de roca i els enganxava amb resina per fer-ne blocs amb els quals enrajolar cases. Tenia l’avantatge de ser significativament més barat que els blocs de marbre massís, cosa que va canviar l’any mil nou-cents setanta-quatre. La crisi del petroli va encarir de manera important la matèria primera utilitzada com a cola de les pedres i la Marmoresa va entrar en un lent declivi culminat en el seu tancament.

El meu pare va estudiar comerç, una titulació professional dels anys seixanta que el meu avi es va poder permetre de pagar amb els seus ingressos de pagès (hi ha ús intencionat del singular, aquí), i als vint-i-un anys era un dels encarregats de la fàbrica del poble. Això va frustrar l’única experiència com assalariat de l’avi, ja que el seu orgull no li va permetre de treballar sota les ordres del seu fill i va abandonar el lloc als pocs mesos per tornar al camp.

Avançant-se a l’imminent tancament, a principis dels anys vuitanta el meu pare va acceptar la posició d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Va caure en gràcia a en Maximilià i l’Ortensi, suposo. Alguns dels meus primers records són d’allà, amb en Pitu del magatzem, en Marianu de la carnisseria i les gàbies de les ampolles de vidre retornables de fanta i vichy. En alguns taps les gomes interiors tenien imatges col·leccionables o merdes bescanviables per regals. No hi he tornat a entrar mai més, tot i que encara és obert. Ara és un Dia, vaig veure el dia que el meu pare va morir.

Recordo el dia que es va inaugurar Can Jeroni. Vins i Licors. Fruits Secs, crec que tenia vuit anys i encara no sabia nedar ni m’havien intentat atracar anant a aprendre’n a la piscina coberta de Figueres. Les festes agraden als nens. Havia sigut un videoclub. Tenia les parets forrades d’un teixit marró farcit d’esponja i un mostrador angulós. Tot va anar més o menys bé fins que vaig començar l’institut.

L’era del despertar sexual i l’odi indiscriminat no és gaire recomanable per rebre en pròpia pell una crisi econòmica. Les palles furtives se solapen amb l’odi als progenitors, als quals es culpa de tot. Segurament us semblarà una collonada, però un dels meus pitjors records d’adolescència és de la classe de gimnàstica (encara no se’n deia educació física) de primer de BUP. Mentre en Guillermo, exmilitar espanyol practicant, em feia fer exercicis de coordinació que era incapaç de coordinar com cal jo portava uns pantalons curts de roba blava cosits per la meva mare. No és que fos al·lèrgic al tàctel ni que visqués en tribu en una comuna autogestionada. És que l’any mil nou-cents noranta-tres a casa no teníem diners per comprar xandalls.

Ara sé apreciar cada puntada que la meva mare va fer a aquells xòrts, però llavors posar-me’ls era una tortura. Els teus pares no et poden comprar roba. Encara puc notar el tacte d’aquell teixit. Això no és cap puta figura literària, el recordo perfectament.

Només hi ha un pensament pitjor que el teu pare no et pot vestir, i és que el teu pare no et pot alimentar. Vam tenir sort de tenir un tros de terra on s’hi podien plantar patates, tomates, mongetes i blat de moro. Vaig passar l’estiu en el qual vaig fer catorze anys girant regues d’un camp de blat de moro. El salt als quinze el vaig passar recollint tavelles seques de mongetes del ganxet. Res d’això és dolent. Per Bàscara hi passa el Fluvià. En llatí fluvius significa riu. A l’estiu hi passàvem força estones. Com ara, llavors no sabia nedar, però el que sí sabia fer és remuntar el riu per les zones de pedres on les carpes treien el llom. Allà les caçàvem a cops de pal, deixant-les mortes a la llera. El que els meus amics mai han sabut és que amb patates i ceba quedaven bastant bé, fetes al forn. No sabeu pas les espines que tenen, les putes.

Durant un bon grapat d’anys tot això em va impedir de respectar el meu pare. No es pot respectar algú incapaç de vestir i alimentar com cal la seva família. Però cal fer-ho amb algú que malda, que renuncia a tot, inclosa la seva dignitat, per vestir i alimentar-la el millor que pot.

Mai vaig retreure-li cap dels moments de vergonya viscuts. I vaig fer ben fet, perquè vistos en perspectiva m’han fet millor persona. No sé si més altruista o més generós. Millor persona.

Standard

capítol vint-i-sisè | on els gitanos no roben al supermercat del barri, un revisor m’enganxa arribant a Figueres amb bitllet fins a Girona i comencen a agradar-me els pits. Ah, i el meu pare mor

Avui em sabreu disculpar que m’estengui una mica més i que sigui més personal del normal.

Els meus pares es van casar el vint-i-quatre de setembre de mil nou-cents setanta-vuit. Fa trenta-vuit anys. La meva mare tenia vint-i-tres anys i el meu pare en tenia vint-i-vuit. Acabats de fer. Jo ara en tinc trenta-set. Era el sant de la meva mare i estaven junts des de feia cinc anys. Festejaven, que es deia llavors. La meva mare era (és) la petita de nou germans i era cinc anys més jove que el meu pare, fill únic. Ella és extravertida. Ell era introvertit i reservat.

Jo vaig néixer el vint-i-nou de juny de mil nou-cents setanta-nou, tot just nou mesos després de la nit de noces. Em vaig avançar deu dies, però això és una cosa de la qual ningú mai s’ha adonat i de la qual ara no parlarem.

Tinc dues germanes. La gran té dos anys menys que jo i un fill. Es diu Genís. El fill, no pas la meva germana. La petita en té gairebé catorze menys. Va néixer en plena crisi econòmica de mitjans anys noranta. Llavors el meu pare havia hagut de tancar la botiga de barri que havia obert després de deixar el Maxor que havia dirigit un bon grapat d’anys. Maxor era la contracció dels noms dels dos fundadors de la cadena, en Maximilià i l’Hortensi. El primer va obrir en solitari els hipermercats Màxim, que més endavant es van vendre a Carrefour. El supermercat era al mig del barri dels gitanos de Figueres.

Fa uns anys em va aflorar un record de quan era nen i, en una sortida del casal infantil d’estiu a la platja de Sant Pere Pescador, vaig estar a punt d’ofegar-me. Em va salvar una senyora en topless. Això explicaria tant la meva incapacitat de nedar com l’afició als pits, tot i que no puc assegurar que no es tracti d’un fals record. Vaig fer molts cursets de natació infructuosos a la piscina de Figueres. Anant a un d’ells amb la meva germana, tenint uns deu anys, dos nens gitanos ens van voler atracar. Quan em vaig girar em van reconèixer. Es el hijo de Jeroni, va dir un, i van marxar corrent. Feia un parell d’anys que no hi treballava, però el meu pare era una de les persones més respectades del barri, al Maxor no s’hi robava.

Aquest dissabte passat vaig parlar amb la meva germana. Em va dir que el pare, tornant d’un viatge a Saragossa amb l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales, havia sigut ingressat a l’hospital de Figueres. Una pneumònia. Potser greu, però no preocupant. “Cal que vingui?”, li vaig preguntar. “Vine”, em va respondre. Sense urgència. Vine. Ja tenia un bitllet d’Alta Velocidad Española per dijous però en vaig agafar un altre per diumenge, ja que no era gaire car. Seixanta-nou euros i uns quants cèntims.

Per inèrcia, vaig agafar el bitllet fins a Girona, tot i que el meu pare estava ingressat a Figueres. Vaig pujar a l’Alta Velocidad Española pensant que, tot i tenir bitllet per Girona baixaria a Figueres. El revisor em va enganxar al vagóncafeteria, un dels últims reductes d’aparent llibertat. Qué plaza tiene? No lo sé, estoy en el vagón cinco. Vagón cinco? Gerona, gerona, gerona, gerona. Todos los del vagón cinco bajan en Gerona. Sí, yo bajo en Girona. Han avisado en cuatro idiomas. I així és com ara tinc un rebut de vint euros i setanta cèntims. Puta Espanya.

Vaig saltar de l’Alta Velocidad Española esperant parlar amb el meu pare i la meva mare per tranquil·litzar-los, però en lloc d’això vaig trobar-me en una sala privada amb les meves germanes, la meva mare i la doctora responsable decidint què fer. Aturem el tractament, doctora? Deixem morir el pare? Fem-ho, ja que tampoc res d’això donarà resultat. És una decisió que espero que no hagueu de prendre mai.

Poc menys de dues hores més tard moria. La meva mare li agafava una mà i jo l’agafava a ella. A l’altra banda del llit les meves dues germanes feien el mateix. Agafar-se, no pas morir, s’entén. La infecció havia resultat ser multiresistent i el còctel d’antibiòtics va ser inefectiu. Es va estendre al fetge i als ronyons. El diumenge al matí va entrar en xoc sèptic.

Reservat i discret, poc amic de papallonejar, va omplir a rebentar l’església del poble. Vam fer imprimir cent vint-i-cinc recordatoris que no van arribar a la meitat dels assistents. Sempre que mor algú hi ha qui pensa Per què collons en parlen bé, aquests que tota la seva vida havien deixat com un drap brut?, sempre hi ha qui va a l’enterrament només per comprovar que és realment dins de la caixa. No va ser el cas. Família, amics, veïns, companys de feines de fa deu o fins i tot trenta-cinc anys. Tothom hi era amb una afectació sincera i una estima plena. Alguns van haver de marxar a mitja cerimònia en no poder-ho suportar.

La meva mare ens va demanar que diguéssim unes paraules. A l’enterrament del meu avi el capellà ens ho va oferir però no ho vam fer, no feia falta. Aquesta vegada estava emprenyat perquè no havíem volgut fer una missa convencional i no ens ho va oferir, però igualment em vaig aixecar i li vaig prendre el micro. Tot just sortint de l’església, deu minuts més tard, no tenia ni idea de què havia dit. La meva mare m’havia demanat de preparar unes paraules, però me’n vaig veure del tot incapaç. Tal i com ningú ens havíem pogut preparar per la seva mort, no es podia preparar un discurs. Només em recordo pensant No et caguis en déu, no et caguis en déu, no et…

Prou. Me cago en déu.

Standard

capítol vint-i-cinquè | superi la seva calvície en cinc senzills passos. pregunti’m com!

Com amb el dol, el calb gestiona la seva calvície en cinc senzills passos.

la negació

La negació és involuntària. En aquest estadi el calb no és conscient d’estar negant la seva minusvalidesa. Fa vida normal. Menja, vesteix, estima, es pentina igual. Però no s’adona que el pentinat ja no li queda de la mateixa manera. Li falta volum i es veuen algunes clarianes que exposen el cuir. És un calb que no sap que és calb. A la família i als amics se’ls escapa massa sovint la mirada cap a la closca exposada sota els cabells minvants. El barber parpelleja instintivament tres vegades quan li diu “Com sempre, Antòniu”. No sabem quant temps passarà abans que algun d’ells s’atreveixi a dir “Ei, vols dir que no…”

la ràbia

“…t’estàs quedant calb.” Glopeja’m els ous. No, no m’hi estic quedant. Mira, mira, l’Antònio em fa el mateix tallat de sempre i em queda més estupendu que mai. Aquí és on s’inicia la primera transició. El calb que no sap que és calb comença a ser gradualment un calb que no vol ser calb. Ja no nega inconscientment la calvície, sinó que l’ataca obertament. No sóc calb, mira quin pentinat que em puc fer. Això un calb no pot fer-ho! Més aviat un calb no hauria de fer-ho, però tu a la teva. Aviat et passarà.

la negociació

Aquesta etapa és optativa. Hi ha calbs que fan visites al metge. Creuen que poden subornar la calvície. Us alimentaré, cabells. Us estimaré com mai ningú us ha estimat abans. Us donaré tot el que vulgueu i més i tot. Us cobriré d’or i joies i potingues miraculoses. Em convertiré en la vostra puteta a canvi d’un tupè generós. O normalet. A canvi d’un tupè qualsevol. A canvi de cabells. Cabells. Us estimo!

la depressió

Però la cabellera no negocia. Ni tan sols escolta. Només cau. Un rere l’altre, els pèls de la coroneta s’acosten al límit del front i es precipiten avall. Els lemminis (no, jo tampoc sabia que els lèmmings s’han de dir així, en català. puta iec) són unes putes rates polars migradores que a vegades s’ofeguen en massa, cosa que durant anys va generar la falsa creença que se suïcidaven en assolir certa massa crítica. Això no és del tot acurat, en realitat moren per una barreja d’accident i de ser subnormal, però els teus putos cabells són lemminis de queratina i tu ets calb.

l’acceptació

Sí, sóc calb. Demanaré una màquina de rapar amb els punts estrella que em queden. I un gorro, també em compraré un puto gorro. Que comença a refrescar. Aviat arribarà l’hivern. Se’m glacen les idees i el cor. I no riguis filldeputa, que aviat també ho farà al teu.

Standard

capítol vint-i-quatrè | de felis silvestris catus i brassica oleracea botrytis. fets, gestes i quotidianitat

El gat es portava tan malament que li dèiem CastiGat. Miolava més que un filldeputa i era un puto psicòpata que tan aviat et saltava al ventre de la cama com a la jugular. Per sort encara teníem el tiquet i el vam poder tornar.

No va passar gaire temps fins que en van entrar no un altre, sinó dos més. Primer, una gata d’un ratllat taronja mig tapat per un calicó predominantment negre. El segon, un de tigrat gris, molt semblant a en CastiGat, que vaig recol·lectar a casa els meus pares.

Quan poses un mascle adolescent al costat d’una femella adolescent, siguin de l’espècie que siguin, és només qüestió de temps que passi l’inevitable. En aquest cas, que el mascle adolescent eviti les urpes afilades de la femella adolescent, li mossegui la nuca i la penetri sense pietat pel darrere. Sent ben conscients d’això, vam concertar una visita amb una veterinària per treure-li els testicles al gat. Mireu que macos.

Però vam fer tard. No sabíem que, en absència de mascles competidors, entre el despertar de l’instint mossegaclatells i la castració sempre hi ha temps suficient per una fecundació furtiva. Els mugrons de la gata tricolor es comencaren a evidenciar i la panxa s’anà dilatant progressivament. Primer imperceptiblement, després de manera ben evident, la gata estava plena.

Un parell de mesos després es va posar a miolar amb insistència i va buscar un lloc recollit on expulsar fluïds amb impunitat i tenir contraccions estant allunyada de depredadors inoportuns. Un part és una situació evident de debilitat en la qual la femella està indefensa a l’abast de qualsevol bèstia, sobretot si el mascle està amagat a sota el llit com si la cosa no anés amb ell.

Una contracció cap aquí, una contracció cap allà, miolem miolem i plop! Surt el primer ga… perdó?

Us animo a explorar les obertures vaginals de les vostres gates. Són lleugerament diferents de les humanes, però quan d’ella en surt un petit bròquil la perplexitat supera l’interès per la vagina felina.

Sí, he dit bròquil.
La gata va parir cinc petits i saníssims bròquils.

Arribats a aquest punt caldria donar un cert èmfasi a la distinció entre bròquil, bròcoli, coliflor i romanesco, però ens n’abstindrem per qüestions d’espai i fluïdesa narrativa. De fet, ho deixarem aquí.

Standard

capítol vint-i-tresè | on s’estudia el dia abans, es passa fugaçment per un pis d’en senyor pou i una experta harúspex eviscera un xai per llegir-ne els designis dels déus amb els diners de tots els espanyols

El primer curs de la universitat me’l vaig passar fumant al passadís, saltant-me classes i anant Figueres amunt Girona avall amb el BX (as seen on chapter four). Em va costar molt de canviar la mentalitat d’institut. Estudiar el dia abans dels exàmens, faltar a moltes classes i fer-me molt l’interessant quan hi anava. Un merdes. Si no ho recordo malament vaig suspendre Matemàtiques i Estadística, les dues assignatures (juntament amb Física, que no sé com vaig aprovar) on no vaig fotre el peu en tot el curs, mentre que de la resta vaig treure un aprovat de tot excepte un notable, no recordo de què. Geologia, m’heu fet mirar l’expedient acadèmic.

Amb aquests antecedents, segon no es presentava gaire millor. Però. Aquell any vam agafar-nos un pis amb qui era llavors la meva parella, que estudiava Història de l’Art també a Girona. En Senyor Pou, crec que era el propietari.

S’ha de ser molt filldeputa, per posar-li Senyor de nom de pila al teu hereu.

En Senyor Pou era un vellet burgès adorable. Fa disset anys ja tenia aspecte de morir en el moment més inesperat, però no descarto que encara sigui viu. El pis era un tercer al carrer del Carme, just davant del pont que porta a la plaça del Lleó. A la planta baixa hi havia una guarderia i costava quaranta mil pessetes al mes. Ara suposo que el deuen llogar per sis-cents euros. Vam poder reunir un bon aixovar, amb un ordinador amb Windows 3.11 i dos gats batejats en honor a l’Osset Feluc.

Pora na dobranoc
Bo już księżyc świeci
Dzieci lubią misie
Misie lubią dzieci

L’aixovar no incloïa televisor. Això, tenint en compte que venia de viure en una habitació amb una tele i un vídeo per al meu gaudi personal, s’esperava catastròfic. Des de llavors, tot i que eventualment he tornat a tenir aparell, mai més he sentit la necessitat de mirar televisió.

Tot i que ja no en sé fer, fa uns dies em vaig posar a fer zàping. Una pel·lícula de romans per aquí, un telenotícies per allà, una telebotiga i algú dient no sé què d’Espanya. Una senyora obrint en canal un xai. Sóc més o menys familiar amb les senyores i senyors que giren unes cartes de dibuixos divertits fent formes sobre una taula. Tarot, en diuen.

Loco, Colgado, Muerte. Rueda de la Fortuna, Torre.
Full de gilipolleces.

L’haruspicina és l’art d’endevinar el futur i la voluntat dels déus a través del visionat de les entranyes d’animals. Ho fan els harúspexs i finalment sembla que es fa justíca i tenen el seu espai audiovisual propi. El xai era acabat de sacrificar seguint la normativa vigent en matèria de benestar animal i havia arribat al plató recobert de llana i tot. La fulla va resseguir verticalment el ventre del remugant. De dalt a baix.

Tenemos una llamada.
Buenas noches, Géminis.

Les vísceres en gereral i els intestins en particular tenen una motricitat inherent, en bon grau independent de la vitalitat de l’organisme contenidor. Per exemple jo, que com més mort em sento més se’m regira l’estómac. Quan es talla l’epidermis abdominal, exposant-les obertament
, el fetge fa capgirells

veo un problema de salud

, el duodè serpenteja

pronto vas a tener una alegría económica

i el recte es contrau de manera espasmòdica

hay un hombre nuevo en tu vida, verdad?

. El pàncreas va a la seva, com sempre.

nuevo gobierno en noviembre

Standard

capítol vint-i-dosè | l’incisiu de llet del petit timmy i l’himen de la petita sarah cauen mentre ets a bord d’un submarí atòmic

L’aigua de mar té de mitjana una salinitat del tres coma cinc per cent, cada litre d’aigua de mar conté trenta-cinc grams de sals dissoltes, principalment clorur de sodi. Aquesta elevada quantitat d’ions dissolts fa que l’aigua de mar sigui un bon conductor elèctric, de manera que les ones de ràdio no s’hi transmeten de manera eficient. Això dificulta sobremanera la comunicació amb els submarins. Els primers submergibles navegaven principalment per la superfície i només se submergien en cas de perill immediat, era fàcil tenir-hi un contacte normal per ràdio. Els submarins nuclears, en canvi, poden estar submergits durant mesos a centenars de metres de profunditat.  El contacte amb ells només es pot donar a través de freqüències extremadament baixes, capaces de penetrar prou l’oceà.

A causa d’aquestes dificultats tècniques i de la llarga durada de les missions a bord, els tripulants d’un submarí, abans d’iniciar els viatges han d’escollir si volen ser informats de possibles notícies familiars o si prefereixen esperar a saber-ho en acabar. Se t’ha mort la mare o la teva germana adolescent espera bessonada. Al petit Timmy li ha caigut el primer incisiu de llet i l’himen de la Sarah penja d’un pal del camp de rugby. El quarterback és un salvatge i els nens se’ns fan grans.

Va escollir no saber res. La informació arriba en forma de missatges de text a raó de pocs caràcters per minut. Ara una ela i una a. Una te, una e i una ve baixa i una altra a. Una de i una o i la teva dona se n’ha anat amb els nens i el teu millor amic, ha venut la casa i ha llençat la teva col·lecció de llaunes de cervesa i ha deixat el yorkshire a la protectora, on no li donen aquell pinso especial tan car que el veterinari us va dir que era crucial per tractar la seva disfunció renal. Erra, e, ena, a, ela.

I tu no ho sabràs fins d’aquí a set mesos, quan el periscopi tregui el cap a la costa de Florida, però aquí en Frank el de comunicacions ens ho va xerrar a tots ahir que va treure el whisky de sota el matalàs.

Standard

capítol vint-i-unè | hi ha un local prop de casa que cada divendres em desperta de matinada. no l’he sabut trobar, no existeix

Una de les raons que em van fer decantar per escollir el pis on estic va ser que al carrer no hi ha cap bar, ni cap restaurant ni res que s’hi assembli. Més tard vaig saber que just al davant hi tinc una casa okupa, però hi dóna la porta del darrere i no molesten gens. El primer divendres que hi vaig passar em va despertar música i crits cap a quarts de cinc de la matinada. Tot aquest mes que hi ha festes populars al barri. Concerts, casetes prefabricades servint menjar i beure, bars amb una barra a fora. Al meu carrer no hi havien muntat res d’això, però al costat hi ha una plaça i un carrer prou importants, de manera que inicialment vaig pensar que era gent que venia d’allà i que havien decidit continuar la festa en un dels pisos del bloc del davant o del costat. Vaig trigar una hora i mitja a tornar a agafar el son, res greu. L’endemà vaig fer una volta pels voltants. Botigues de roba amb el cartell en xinès amb aspecte d’estar tancades de fa temps, un parell de badulaques, locals de reparació i alliberament de telèfons mòbils, una fruiteria i una triperia. Una galeria d’art i una marisqueria de les que venen marisc cru i una sabateria. Tal i com ho recordava, no hi ha cap local identificat obertament com a establiment d’oci nocturn. No hi vaig donar més importància fins aquest divendres passat.

A un quart de cinc de la matinada em van tornar a despertar música i crits. El darrere i les obertures no tapiades de la casa okupa eren a les fosques. La meva oïda em va dir que no podia tampoc ser cap pis amb una festa, ja que els timpans i tot el sistema ossi que hi ha més enllà eren perfectament capaços d’identificar el moment just en el qual s’obria una porta directa al carrer. Els baixos apagats deixaven de cop lloc a un rang sonor més ampli i tot de converses, crits i altres sons antropogènics s’enfilaven de balcó en balcó, obrint-se camí cap al cel estrellat de bla-bla-bla i no sé quines altres merdes s’escriuen en situacions similars. Em vaig aixecar i em vaig posar els pantalons estripats que tenia a mà, la samarreta de Carcass i les xancletes del Decathlon.

Minuts musicals

Oozing chyme reeks as your duodenum is hacked Els primers CDs que em vaig comprar van ser el Reek of Putrefaction i el Symphonies of Sickness. Solo: Grotesque Anal Disgorgement Jo tenia catorze o quinze anys i em van agradar molt els noms i les portades. Mucolysifying, rancidifying as you eat your own cysts No els vaig saber apreciar fins bastant després, tot i que em vaig passar tot el BUP escrivint lletres per l’estil a l’agenda. Finale: ultimate excretion of rabid globular neoplasm

/Minuts musicals

Una de les botigues xineses de roba tenia la persiana apujada i un feix de llum es projectava al carrer. Al costat de la porta hi havia un orangutà de metres més de dos. No era un orangutà sinó un humà, però encara no domino del tot el llenguatge simbòlic. Era un home fort i no em volia deixar entrar per no sé quines merdes de la manera de vestir i el calçat. Farem un tracte. Jo no dormo. Però a canvi tu em distreus. Entro aquí i em dónes un gintònic.

El gintònic és de seagram’s amb schweppes i tres glaçons. Sense merdes flotant. El local fa uns sis metres d’amplada i no en veig el fons. Vinc pixat de casa. La barra és a la dreta i la cambrera té un somriure d’una generositat només eclipsada pel seu escot. Quan aconsegueixo deseclipsar-me em giro. La música és estranya, pesada i lenta. La sala és plena de postadolescents que es mouen de manera sincopada i jo tinc son i mal de cap. Quan dic que es mouen sincopadament no parlo en termes musicals sinó mèdics. Tots semblen patir un quadre agut d’anòxia cerebral. Més del que seria esperable en aquest entorn, vull dir. No interaccionen entre ells de cap manera evident, fan moviments lents i arrítmics, tenen els ulls tancats i entre els flaixos de llum intueixo sota les parpelles moviments espasmòdics dels globus oculars. Cal saber que el singular de globus és, també, globus. O cal saber que el plural de globus és, també, globus. Ai, deixeu-me.

El gintònic s’ha aigualit. En queden dos glops que enllesteixo de cop i deixo la copa a la barra. El volum de la música ha pujat sensiblement, els baixos em capgiren el duodè i quan aquest envia la informació el filldeputa del meu cervell no sap fer altra cosa que cridar-li fistro! i jo em veig obligat a riure. La cambrera no hi és. Quan em torno a girar el somriure duodenal se’m glaça.

La sala sembla un camp de girasols i jo sóc l’est. Els anòxics s’han sincronitzat. Quan me n’adono que han obert els ulls ja sóc a mig camí de la porta. L’orangutà tampoc hi és. Arribo corrent a la porta del meu bloc a temps de sentir com la persiana metàl·lica s’abaixa. Fa una temperatura agradable i comença a clarejar.

Standard