capítol dissetè | de com l’autor puja al teide en màniga curta i cau baixant d’un drago on havia pujat a pixar

Ara fa vint anys i tres mesos feia tercer de BUP i feia poc que el senyor Cuadras m’havia dir que si fos xino ja seria mort. Tenia raó. Era el moment de fer el viatge de fi d’estudis. La tradició marcava que es feien dos viatges, un de cultural i un de festiu. Els de l’opció cultural (la majoria de lletres o mixtes) anaven a Praga, a veure museus, a veure arquitectura i a beure cervesa. Als de l’opció festiva ens van prohibir d’anar a Amsterdam.

L’any anterior havien sorprès uns quants alumnes amb una quantitat bastant important d’haixix a l’habitació. Els van fotre a un avió de tornada i van prohibir al curs posterior d’anar de viatge a Holanda. Per tant, després de vendre números de loteria, caixes de polvorons i no sé quantes merdes més, vam anar a les Canàries. A Tenerife, per ser exactes.

Allà ens van informar que és on enviaven els hereus anglesos esgarriats, els qui no servirien per dur a terme una vida profitosa. Els qui bevien, fumaven, mantenien relacions sexuals i tot un munt de coses més que qualsevol de nosaltres voldria fer. Érem al paradís.

Tota la llibertat que ens van donar la vaig aprofitar per beure. No recordo res d’aquell viatge més que episodis inconnexes i que els destil·lats eren de menys graduació que a la península. Trenta-set graus i mig. Aquí crec que llavors en tenien quaranta-dos.

el teide

En Pere Horts no em va fer mai classe, no recordo quina especialitat feia, però era aficionat a l’astronomia i tenia coneguts a l’observatori del Teide. Ens hi va lligar una visita. Un privilegi. El bus marxava a les vuit del matí.

Em vaig despertar a les vuit menys cinc en una habitació buida. Quan vaig obrir els ulls tot era negre perquè tenia la meitat superior del cos sota el sofà. Encara ara no sé de qui era aquella habitació, ni com vaig arribar a sota el sofà, ni qui em va deixar allà. Portava uns texans i una samarreta de màniga curta de color blau cel amb el motor estampat d’un Harley. Vaig córrer com un boig intentant trobar algú que m’obrís la meva habitació per poder-me canviar i agafar un jersei. De manera infructuosa. Vaig ser l’últim d’arribar al bus. Quan hi vaig pujar em van dir “Pere, quina pudor d’alcohol que fas”. Tenien raó. I quina puta fred.

el drago

En Pollet feia metre noranta sis. Encara els deu fer. Una altra nit, arribant a l’hotel vam creure que enfilar-nos al drago que hi havia al giratori de davant de recepció per pixar-hi era una idea excel·lent. Baixar-ne d’un salt també ens va semblar una idea fantàstica. Ell va marxar deixant-me inconscient al mig del carrer. Vaig despertar l’endemà, altra vegada en una habitació que no era la meva i amb tot el braç embolicat en paper de vàter. Me’l vaig començar a treure fins que va aparèixer el dolor. El tenia obert des del canell fins al colze. L’hemorràgia s’havia aturat i la sang havia començat a quallar, fusionant-se amb el paper.

Ja està, crec que no en recordo res més.
Els de l’any següent es van trobar amb dos destins vetats.

Standard

capítol setzè | on s’hi ennespren tomateres i s’hi giren regues i s’hi cullen pebrots i s’hi plora com mai abans s’havia fet

Quan ets mig autista i completament gilipolles fa de mal etiquetar les amistats, però per poc que ens veiem ell és un dels que no dubtaria a qualificar de bon amic. Si no m’he descomptat, aviat farà setze anys que la meva primera parella em va deixar. Poques setmanes després, durant les barraques de Girona, ens vam trobar una de les seves amigues. Seguint el protocol, els vaig presentar. Tenen dos fills preciosos, el gran té els ulls de la seva mare i el petit serà calb com el seu pare.

Ara fa dos anys va perdre el coneixement. El van poder portar a temps al Trueta, on inicialment va semblar que havia tingut un aneurisma cerebral. Després d’estabilitzar-lo i fer-li les proves pertinents van veure que tenia una obstrucció en un vas limfàtic. Això havia provocat una acumulació de limfa que havia anat augmentant la pressió intercraneal fins obturar-li un vas sanguini. L’obstrucció limfàtica la va provocar un tumor.

Amb trenta-cinc anys no estàs preparat perquè te truquin per dir-te que un dels teus millors amics està a l’hospital en coma a causa d’un tumor cerebral. No vaig reaccionar gaire bé.

Mentre estudiava d’enginyer tècnic agropecuari va recuperar una petita parcel·la de la zona d’horts que hi ha al costat del Fluvià. Era un niu d’herbes i sempre que podia m’hi passava per riure-me’n d’ell. Que no saps ennesprar, toia!, li deia des del camí mentre es barallava amb els mamadors de les tomateres. Gira la rega o t’hi neixerà arròs, aquí!, cridava mirant-m’ho des del corriol d’entrada sense moure ni un dit. Això són pebrots? Vols veure uns bons pebrots, pamplines?

Aquella nit vaig marxar de casa de mala manera. Vaig seure al seu hort. Hi començaven a créixer males herbes i jo hi vaig plorar com no recordo haver-ho fet mai.

Standard

capítol quinzè | aquest seria la crònica d’un partit d’infantils entre el llers i el bàscara si m’importés i recordés el resultat final. però hi ha un guàrdia civil i un capellà

De petit, com bona part dels nens d’aquest país, jugava a futbol a l’equip del poble. No us sabria dir exactament a quina edat vaig començar, però el que sí recordo bastant bé és que la cosa no se’m donava especialment bé, no era el migcampista organitzador que no fa ni una passada dolenta perquè si en fes alguna té el pare ben atent a la banda per dir-li de tot. Tampoc malament, no era el gordo que surt els cinc últims minuts a fer de davanter centre (estàtic) quan perds vuit a zero.

Ens entrenava el cabo de la guàrdia civil, home acostumat a donar ordres, a que el tractessin de señor tot i no ser ningú i a portar sempre un xiulet a la butxaca, cosa que donava un toc molt entretingut als entrenaments i partits.

En no destacar en cap aspecte va ser un problema ubicar-me al camp, de manera que durant bona part de la meva carrera vaig ser lateral dret. El que més costava de trobar per un equip de futbol de base eren esquerrans, segles de mans lligades a l’esquena i fustigacions havien donat el seu fruit, de manera que a l’extrem esquerre s’hi fotia sempre l’únic esquerrà indígena que es trobava. Això feia que el lateral dret acostumés a ser la posició menys compromesa de la defensa.

Gràcies a la prodigiosa plasticitat dels cervells infantils en recordo ben poca cosa, d’aquella època. Un parell de collonades i detalls sense importància. Per exemple, un partit a Llers un diumenge al matí. El camp era de terra i em va cridar l’atenció que a la banda est hi havia dos pals amb megàfons. Ho vaig trobar bastant notable, ja que en cap dels camps on havíem jugat hi havia megafonia, menys encara en camps de cols com aquell. Ja m’imaginava un speaker cridant el meu nom quan saltés al camp, però no.

Va començar el partit i tot va anar com de costum fins que el campanar va tocar les dotze. Pilotada amunt. Pilotada avall. L’extrem esquerre que cau a terra perquè s’entrebanca amb els seus propis cromosomes. I de cop un xiulet em va fer tombar el cap.

Germans. Ens trobem aquí reunits…

El cabo de la guàrdia civil fotent crits a una banda del camp, el capellà repartint hòsties a l’altra i jo al mig, intentant que un esquerrà asilvestrat no es mengés els cordons de les botes. Només hi faltava l’alcalde fumant-se una fària a tribuna preferent. Però si no hi havia ni aigua calenta a les dutxes a veure com collons hi havia d’haver tribuna.

Uns anys (o uns mesos) després, en un entrenament, vaig fer sense voler una centrada excel·lent amb la cama esquerra. Vaig passar la resta de la meva carrera esportiva jugant d’extrem esquerre. Fins a la meva retirada prematura al pic de la meva carrera, amb catorze anys. Però això ja seria una altra història que us estalviaré d’explicar-vos en una altra ocasió.

Standard

capítol catorzè | la xirivia, a part de ser una planta herbàcia biennal de la família de les umbel·líferes, pubescent, de fulles pinnaticompostes i flors grogues disposades en umbel·les, d’arrel comestible emprada com a verdura i com a farratge, és un puto reducte de la postguerra. stop xirivia

Feia un parell de minuts que es mirava la cullera amb els ulls esbatanats, tot i que la sopa no és que fos res de l’altre món. Havia fotut una safata de verdures pel brou del BonPreu (rentades i pelades en cas necessari), una de carn (amb un tall de cansalada, un de botifarra negra, un ós d’espinada de porc, una mica de carn magra de vedella i una pilota bastant minsa), una carcanada de gallina, un tall de sagí, mitja col, una patata, dues cebes i un ós de pernil en una olla grossa i ho havia fet bullir fins que me’n vaig cansar.

L’ebullició sostinguda fon els greixos de la carn i ajuda a extreure i contenir els aromes liposolubles dels vegetals. Les proteïnes de la carn es fragmenten i queden en solució pèptids de cadena curta. Els pèptids de cadena curta tenen una doble funció, per una banda donen aquest gust carni tan agradable (umami, es veu que se n’ha de dir) que no té ni mai tindrà el tofu i per l’altra provoquen la somnolència típica de l’après le dîner.

Després de colar-ho i separar-ne els sòlids aprofitables vaig reservar-ne una part per sopar aquell mateix dia. Vaig obrir l’armari i en vaig treure una bossa començada de fideus galets maravilla pistons lletres. Soparíem sopa de lletres. No n’hi havia per tant.

GLOPEJA’M ELS OUS

, es llegia clarament a la cullera. Cosa que és bastant remarcable, ja que a la pasta de sopa de lletres no hi ha apòstrofs.

A la carrera hi vaig tenir tres assignatures d’estadística. Estadística a primer. Experimentació a segon. Anàlisi Avançada de Dades a tercer. A mig curs de primer vaig entrar al quiosc del poble a comprar el diari o una revista. Al davant hi tenia un gordo greixós i llefiscós amb una samarreta blanca suada a l’esquena de la qual s’hi llegia jesús te ama. Quan el paio va haver pagat i es va girar vaig veure que era el meu professor d’estadística. Just en aquell moment vaig ser conscient que suspendria l’assignatura. Ja no anava a classe i no vaig anar mai a cap de les següents, tampoc a les de les assignatures dels cursos posteriors. A la convocatòria de setembre de quart les vaig aprovar totes tres de cop. Un set. Un set i mig. Un nou coma tres. Totes tres, les més altes de la convocatòria. Quinze dies més tard havia oblidat fins i tot com es feia una khi quadrat, ja no parlem d’una anova. Amb això vull dir que puta idea tinc de la probabilitat que en agafar una cullerada de sopa de lletres t’hi trobis un GLOPEJA’M ELS OUS ben nítid.

to be continued…

Standard

capítol tretzè | de rantells, efemeròpters i entrenadors pokèmon barbuts amb la tita petita i els testicles bambolejants. també hi surt l’alejandro cao de benós en un paper testimonial

El meu pis de funcionari fa aproximadament vuitanta metres quadrats útils, distribuïts en cuina i rentador, menjador, dos lababos (un d’ells amb banyera, l’altre amb plat de dutxa) i tres habitacions. La riera que no es va poder desviar per la falta d’entesa entre el promotor i la propietària dels terrenys del darrere fa que a l’estiu hi hagi un problema important amb els mosquits i tot tipus de bèsties voladores, tot i que suposo que si l’haguessin desviat el problema hi seria igualment, però uns metres més enllà. El petit entomòleg que tots portem dins té quatre ereccions cada nit estival pensant si aquest rantell o aquell efemeròpter no deu ser una espècie no catalogada. Mai ho comprovo.

A l’estiu hi carda una calor que estella les pedres i em bull els ous.

Si qualsevol nit de juliol connectés la bomba de fred consumiria l’electricitat equivalent al conjunt de Corea del Nord aquella mateixa nit, cosa que només serà viable quan aconsegueixi establir-hi relacions diplomàtiques, però abans hauria d’eliminar aquell obstacle anomenat Cao de Benós i el seu concubí tailandès. De moment m’he de limitar a treure’m la roba i fer l’activitat mínima imprescindible.

Així, estirat al sofà en pilotes bevent una cervesa i mirant una d’aquelles merdes que l’endemà ja no recordo, no li vaig donar gaire importància quan el vaig veure de cua d’ull. Tenia uns cinquanta anys, una panxa bastant voluminosa, els tríceps li penjaven flàccids i l’escrot era prou elàstic com perquè els testicles li colpegéssin la cara interna de la cama a mitja alçada. Era calb, barbut, molt pelut i anava totalment despullat, amb un un Samsung Galaxy S7 a la mà esquerra. Els pèls púbics i els del pit eren tan blancs com els del cap, però tan frondosos com els de la barba. Tenia la tita petita, mig amagada entre els plecs de la panxa.

Va recórrer el passadís de dreta a esquerra, de les habitacions a la cuina. Vaig sentir la nevera obrint-se i un clac! metàl·lic. Quan va tornar a creuar el passadís, ara d’esquerra a dreta, encara portava el mòbil a la mà esquerra. A la dreta hi tenia una de les meves volldamms. Va fer-hi un glop i em va dir.

Tenies un Bulbasaur a la nevera

Vaig trigar encara un parell de minuts a reaccionar. Quan ho vaig fer em vaig aixecar d’un bot del sofà. Encara no sóc prou gran com per haver guanyat aquella elasticitat testicular, però el cop amb el perineu em va deixar mig ko.

Vaig entrar en tromba a la primera habitació, al primer lavabo, al segon lavabo, a la segona habitació i a la tercera. No he tornat a veure aquell entrenador de pokèmons barbut, nu. Ara m’he instal·lat el Pokèmon Go amb l’única esperança de tornar-lo a veure i convidar-lo a una altra volldamm.

Standard

capítol dotzè | on els ous et suen prou com per presentar la teva candidatura a guanyar l’eurocopa, però acabes atrapat entre un senglar i un cruiser

Estàs fent running per Collserola. Són dos quarts i mig d’onze d’una nit especialment calorosa de juliol. Has corregut deu quilòmetres, els tres darrers dels quals en pujada, de manera que tens les aixelles, el front, l’ouera i l’aponeurosi glútia suades de manera prou entretinguda. Arribes a un entrecreuament poc il·luminat que et resulta poc familiar, t’atures i la mà dreta et recorre els ous des de l’anus al prepuci. Dues vegades. T’olores la punta dels dits sense adonar-te’n i hi dónes la teva aprovació. Ja et sents capaç de guanyar l’Eurocopa o de ser-ne, com a mínim, semifinalista. Tries el camí de l’esquerra i avances amb resolució, però pocs metres més endavant un senglar de quilos més de cent deu et barra el pas, fitant-te de baix a dalt.

senglar
[s. XIV; del ll. (porcus) sĭngŭlaris ‘(porc) que va sol, salvatge’]
m ZOOL Mamífer de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre.

Te tornes a remenar i olorar els ous, però els del senglar els sents des d’aquí, de manera que fas cap enrere amb la cua (literalment) entre les cames. L’Eurocopa haurà d’esperar. Refàs el camí fins a l’encreuament i tombes a la dreta. La dreta és sempre una bona opció, en què devies estar pensant, comunista? Te tornes a animar a fer el runner, però l’alegria dura poc. Bé, dura poc la teva, d’alegria, perquè la del gordo sense pantalons que se l’està pelant al mig del camí sembla que està ben en forma.

Atrapat entre un seglar i un cruiser.

T’atures. Més que senglar, aquest és una mica vedell, però també li olores els ous des d’on ets. Ell et mira als ulls però tu no pots apartar la vista del seu entrecuix hipnòtic. Bambolejant.
Demà llençaràs les bambes i el braçal per l’iPhone i buscaràs un bar acollidor amb wifi i aire condicionat. Puta Eurocopa.

Standard

capítol onzè | de promeses electorals, puta adolescència, repetir cou i el senyor cuadras, qui ens deia que si fóssim xinus ja fórem morts

No us voldria descobrir la sopa d’all ni ensenyar-vos a anar en bicicleta sense encloure-us els ous, però la preadolescència és una època estranya. Apareixen pèls, fluïds, ferums i tibantors on no n’hi havia abans i ve l’àvia a palpar-nos com de formoses tenim les cuixes i com de reproductivament beneficiosa ens resultarà aquesta turgència epidèrmica. Als catorze anys vaig arribar als seixanta-tres quilos, i fins ben entrats els trenta portava de manera més o menys habitual texans que m’havia comprat quan en tenia quinze o setze.

De la mateixa manera que durant dues dècades vaig poder mantenir una massa i un volum i per tant una densitat i una turgència constants, els darrers tres o quatre anys s’ha esdevingut la tragèdia. Però això és un altre tema i haurà de ser tractat en una altra ocasió. Dèiem que l’adolescència és una època estranya però dels catorze ja en parlarem un altre dia. M’agraden més els disset.

Ara mateix no us sabria explicar gaire bé el perquè, però vaig repetir COU. Vaig suspendre tres assignatures: matemàtiques, filosofia i física. Les matemàtiques me les va fer el senyor Cuadras, integrant d’un il·lustre nissaga docent figuerenca, que amor per les matemàtiques potser no, però el que sí em va donar va ser la frase que ha guiat la meva vida des de tercer de BUP: «Si fóssiu xinus ja seríeu tots morts. No s’estan d’hòsties allà, qui no rendeix… a la forca!». La filosofia, un d’aquells professors que han abdicat de la seva funció docent. Venia, recitava la classe del dia amorrat als seus folis i no canviava el to de veu ni feia res per interactuar amb la classe ni per generar el més mínim interès. I la física. Ai, la física! La física em resulta extremadament atractiva però no ens hem entès mai. Puta.

Segons les quatre assignatures optatives que s’escollien hi havia quatre itineraris de COU. A amb matemàtiques i física d’assignatures obligatòries. B amb biologia i química. C i D amb no sé quines merdes de lletres. Jo havia optat per la opció AB, amb les obligatòries de les dues, però en vistes dels resultats en matricular-me per segona vegada vaig demanar dues coses. La primera, canviar d’itinerari. Oblidar la física i fer geologia, que no serveix per res però al menys podies aprovar amb un nivell mínim d’alfabetització. La segona, declinar la possibilitat que hi havia, amb tres assignatures suspeses o menys, de repetir només aquestes. Llavors ja em coneixia, i era ben conscient que si havia d’anar a l’institut per només tres assignatures em passaria el dia al bar bevent i fumant. I no tenia diners. Em van acceptar les dues coses.

Dues setmanes després de començar el curs en Narcís, el conserge, va trucar a la classe de geologia i em va comunicar que el director em volia veure al seu despatx. Segons marcava la normativa, els qui havíem suspès COU amb tres assignatures o menys estàvem obligats a repetir amb i només amb les assignatures suspeses, de manera que el que jo havia demanat i m’havien concedit no era legal. Toca’t els putos collons d’esquerra a dreta, de darrere a davant i en totes les direccions imaginables. Després de plantejar-li la meva postura i el motiu de la meva petició el director va prendre una decisió salomònica. Jo faria física, matemàtiques, filosofia i la resta d’assignatures encara que no hi estigués obligat, i en cas de millorar la nota d’alguna de les que ja estava avaluat em repercutiria en la que aconseguís d’aquelles tres.

Vaig treure un excel·lent de filosofia, un notable de matemàtiques i un aprovat de física. Són les notes que tinc a l’expedient. Uns anys després, el director de l’institut va entrar en política, va ser regidor a l’Ajuntament de Figueres i senador per ERC, una opció ben natural en vistes de la seva voluntat o capacitat de complir promeses.

Standard

capítol desè | on es fa una visita a la guarderia de bàscara de l’any mil nou-cents vuitanta-dos, el barri dels gitanos de figueres i un restaurant amb estrella michelin

Un dels primers records que conservo és de quan anava a la guarderia, el que ara en diuen llar d’infants. Era estiu i jo devia tenir uns tres anys. Començava a vestir-me sol. Vaig posar-me els pantalons curts, ara els veig de color vermell amb un rivet blanc, una samarreta d’en Naranjito i les victòries.

Quina puta merda, les victòries.

Si no m’equivoco, els nascuts el meu any vam ser els primers d’anar a la guarderia del poble. Era als baixos d’una casa a peu de Nacional II, tenia un pati minúscul que llavors semblava enorme amb una morera que encara viu i que ja comença a poder-se considerar venerable. Una vegada algú hi va alliberar uns cucs de seda que hi van sembrar el caos i per poc la maten. No recordo qui va ser.
Suposo que aquell matí m’hi devia deixar la meva mare, el pare feia relativament poc que havia començat a treballar d’encarregat al Maxor del barri dels gitanos de Figueres. Tot va anar bé fins que vaig tenir pipí. Ja era gran, de manera que me n’hi vaig anar sol. El lavabo era al mig d’un passadís que començava al fons de l’aula. Al fons a la dreta. Vaig entrar-hi i em vaig abaixar els shorts. No portava calçotets.

La ment d’un nen de tres anys és una cosa tan fràgil com la resta del seu cos. Alguna cosa es va trencar a dins meu. No portava calçotets. I ara què?

Ara, gairebé set lustres més tard, sé que anar pel món sense calçotets és una de les últimes llibertats que ens podem permetre. Podem anar sense calçotets a una jura de bandera civil. Podem anar-hi al casament de la nostra filla. A un concert de l’Springsteen. A un de Pantera ja no. Al Liceu i al Camp Nou. Podem anar sense calçotets al funeral de la tia Encarnassion. Podem anar sense calçotets a un restaurant amb estrella Michelin.

Mentre ens porten el Xuixo amb tòfona. El Verat, all blanc i suc d’enciam, els Musclos i aranja i les Textures de foie. La Marialluïsa, llimona i mel i la Pinya, llima, coco i fruita de la passió. Tot ben maridat amb un bon vi blanc i un bon vi negre.
Van arribant plats i el batall va tocant les hores en punt i repica tots els quarts.

Standard

capítol novè | on un viladamatenc furta un radar de trànsit amb una retroexcavadora i l’autor parla del seu primer cotxe. no us recomano que ho llegiu

El meu primer cotxe va ser un Citroën BX dièsel platejat. Una cosa semblant a això:citroen-bx

Tenia un sistema de suspensió hidràulica amb diverses alçades que es podien escollir en funció de les condicions de conducció (la més baixa per anar a fer curses i la més alta per anar a fer margeres en llocs inhòspits) i que en realitat només servia per consumir quantitats ingents d’un oli mineral de color verd i dues mil pessetes l’ampolla de mig litre.

El comptaquilòmetres s’havia quedat clavat als seixanta-quatre mil quatre-cents quilòmetres i el velocímetre tampoc li funcionava, de manera que durant els meus primers anys com a conductor mai vaig saber a quina velocitat circulava. Tampoc era cap problema, ja que als divuit anys conduir consisteix a fotre el peu a l’accelerador i que sigui el que déu vulgui. Quan vaig tornar a casa amb el carnet aprovat la meva mare em va obligar a portar-la a fer un volt, cosa que va trigar una bona colla d’anys a fer després de fotre’m a cent seixanta a la recta de Viladamat (ho sé perquè conduia el seu cotxe, no el BX). Sigui com sigui, estic convençut que veure permanentment l’agulla immòbil per sota del zero ha afectat de manera significativa no només la meva conducció, sinó la meva personalitat.

Com que jo no era l’únic que trobava llaminera la recta de Viladamat ben aviat hi van posar un radar. Un bon dia va desaparèixer. No hi era. Al seu lloc la terra s’estripava en un forat obert. La investigació policial va ser senzilla, van fer una llista dels conductors més multats en aquell punt i la van creuar amb una llista de propietaris de retroexcavadores. L’únic integrant de les dues llistes encara tenia el radar a casa.

Una vegada em vaig deixar les claus del BX a casa i no me’n vaig adonar fins que havia arribat a Figueres i l’havia parat amb les claus de casa. Una altra vaig donar-hi tant gas que encara no sé com no vaig provocar un incendi amb totes les guspires que van sortir del tub d’escapament, i poc abans de canviar-lo vaig haver de tornar de Figueres només amb tercera perquè s’havia quedat clavat el canvi.

Tots plegats hauríem d’aprendre a no parlar de merdes que no importen a ningú. És una cosa que us recomano molt.

Standard

capítol vuitè | en el qual no hi ha coloms i això hauria de fer que tots ens poséssim a tremolar. també hi surt en darder, el del museu, però només se l’anomena de passada

Encara que ens pugui semblar el contrari, els ecosistemes urbans són també ben complexos i interessants. Una cosa que em crida molt l’atenció de Madrit és que no hi ha coloms. No n’hi ha. Ni un. En canvi hi ha milions de pardals. Pardals grossos i refets com mai n’havia vist cap. Gens esquerps.

Quan encara no havia voltat gaire per la ciutat creia que era una característica peculiar de la Facultad de Ciencias Biológicas de la Universidad Complutense de Madrid i de la Facultad de Ciencias Geológicas de la Universidad Complutense de Madrid. Les dues facultats comparteixen cafeteria i a la seva terrassa hi viuen uns pardals mastodòntics. Unes proeses de la natura que semblen tretes directament de l’acudit infantil de l’ocell que fa PIO-PIO!!!!1!!11 i que no durarien ni mitja hora fora d’un barril de formol si en Francesc Darder i Llimona fos una mica més viu del que està actualment. El que més em va cridar l’atenció, més encara que la seva mida (el seu tamany, pels qui esteu llegint la versió en català simplificat d’aquest capítol, coordinada per la CCMA) és el fet que estan tots anellats. Quan vaig veure la primera anella metàl·lica envoltant la pota d’un d’aquells pardals em va venir al cap que només se m’ocurria una au menys interessant d’anellar que un pardal. Un colom. Llavors hi vaig caure.

On polles són els coloms de Madrit?

És ben normal que quan un organisme deixa el seu nínxol lliure aquest sigui ocupat per un altre, de manera que no ens ha d’estranyar que els jubilats tirin engrunes de pa als pardals o que aquests s’acostin a les taules plenes de guiris menjant tapes per picotejar el que cau a terra. El que ja no és tan normal és que quan un estudiant de segon de biotecnologia deixa la cuixa de pollastre a mig escurar al costat de mig grapat de patates fregides i un rosegó de pa s’hi acosti un puto pardal mascle i, sense ni tan sols mirar-se el pa, ataqui les restes de rostit a cops de bec.

I el filldeputa no ho feia pas per casualitat ni feia cara de celíac ni d’intolerant al gluten (

wink wink nudge nudge say no more say no more

), sinó que era ben conscient que el pa és una puta merda i que ens l’hauríem de fotre pel cul. Em va clavar una pupil·la negra als ulls. Amb un tros generós de pell de pollastre penjant del bec. Ben torrada. Cruixent però amarada de suc.

No sé si vosaltres heu notat que cada vegada hi ha menys coloms. I que hi ha més pit-roigs. I que de tant en tant desapareix algun nadó.

Standard