capítol trentè | top vuit d’ous ferrats

8 – estruç

El buffet lliure dels ous ferrats. Diuen que hi poden menjar dotze persones, tot i que a l’hora de la veritat té la mida justa per a una parella d’amants dels ous ferrats. Dels que no hi suquen pa, perquè la infraestructura necessària per la cocció fa impossible el quall correcte de la clara deixant el rovell cru. El conjunt és insípid i molt decepcionant. Molt gran i s’ha de trencar amb un trepant, això sí. Recomanable per sopars de grup, vesteix molt i ningú gosarà dir que l’ou és una puta merda sense gust.

7 – indiot

Els indiots són uns animals ben peculiars. Juntament amb els paons i els guàrdies urbans són les úniques bèsties domèstiques que no sóc capaç d’imaginar-me sobrevivint en cas que desaparegui la humanitat. Tant uns com altres són massa subnormals com per buscar aliment per ells mateixos i l’únic que saben fer és estarrufar-se i fer el seu ball peculiar. Els ous bé, gràcies. Grossos i avorrits com els propis indiots. Rovell groc pàlid i de gust discret. Els meus són una mica millors.

6 – pintada

Fins fa relativament poc no sabia què era una pintada. Són unes bèsties peculiars, es nota clarament el seu parentesc amb els dinosaures, encara més que amb les gallines. Gregàries i amb un dimorfisme sexual gairebé inexistent, comencen a pondre tard i malament. Els ous tenen la closca dura i l’ànima flonja. Quallen prou bé i el rovell es manté líquid sense necessitat de fer grans piruetes amb la temperatura. Quatre estrelles.

5 – gallina

El clàssic que mai falla. És clau donar-los una mica de blat de moro. El rovell queda així fort de color i de gust i evitem l’efecte Mercadona que els acosta als ous d’indiot. Un altre factor clau és consumir-los el més aviat possible. Sabreu si un ou és fresc si la clara no s’escampa de manera incontrolada en obrir-lo. Si es manté ferma al voltant del rovell és que és prou fresc. Costa més de coure de manera uniforme, però el torrat de les vores ens donarà grans alegries.

4 – periquita

Una periquita és una gallina nana que pon ous nans. Com a tot pot petit, als ous petits hi ha la bona ferradura. Petits i gustosos, grocs i greixosos. Porten el gust de la gallina concentrat en la meitat de volum. Sona bé, oi?

3 – guatlla

Un gust salvatge concentrat en una desena part de l’ou de gallina tipus. Ens el volen fer combinar amb sobrassada però no us deixeu enganyar, ferreu-los a pèl i consumiu-los d’una queixalada, que el seu rovell cremós us esclati al paladar.

2 – faisà

Diuen que a l’edat mitjana els ous de faisà eren un menjar de reis. Quins fillsdeputa. Els ous de faisà són gairebé perfectes. Un rovell dens i gustós. Una clara densa al voltant del rovell i prou líquida com per quedar cruixent a les vores. Salivo només de pensar-hi.

1 – ànec

Ànecs. Ai, els ànecs. L’ou d’ànec és gros i dur. T’hi has d’esforçar una mica, per trencar-lo. L’ou d’ànec  té un rovell gros, dens i deliciós. Una clara petita però perfecta, si apugeu una mica el foc al final de la cocció us quedarà cruixent sense quallar el rovell. Orgàsmic, senyora.

Standard

capítol segon | on déu himself crea l’ignacio, a qui li diuen nazi i segurament no tornarà a sortir en capítols posteriors

En algun moment dels anys cinquanta o seixanta, Déu himself es va llevar, va posar-se les sabatilles i, mentre pixava (assegut) i recordava la truita d’espàrrecs que havia sopat, va pensar que aquell era un gran dia per crear el prototip de gordo estrafet. Es diu Ignacio però li diuen Nazi.

El primer dia que me’l vaig trobar darrere el taulell d’aquest forat franquista on m’han fotut a viure li vaig dir que tranquil, que si em parlava a poc a poc i cridant una mica més del normal entenia bastant bé el castellà. El español, li vaig dir. Crec que no li va fer gaire gràcia, però em va fer cas. No diu gaire res més que ¡¡BUE NOS!! ¡¡DÍ AS!! i ¡¡HAS TA!! ¡¡LUE GO!!, però anem fent.

En Nazi fa sempre el torn de tarda, crec que sempre l’he vist sol tot i que al matí sovint hi ha dues persones fent-se suport en la feixuga tasca de fer veure que estan molt ocupats. En aquests dos mesos he conclòs que els treballadors assalariats de Madrid amb feines que impliquen contacte directe amb els clients es divideixen en dues tipologies. Hi ha els cambrers i hi ha els funcionaris. Els cambrers són subnormals amb una feina de puta merda però que no poden evitar mirar-se la clientela amb un aire de suficiència irritant. Un cortado!, li dius al cambrer. I ell somriu mentre pensa Un cortado, dice el gilipollas. Qué coño va a saber este subnormal de cortados! I continua somrient amb sornegueria mentre te’l serveix, somriu mentre te’l prens i somriu mentre te’l cobra. Uno treinta, campeón! Els funcionaris es dediquen a perfeccionar l’art del no fer res. Són la displicència feta carn. Acabes demanant perdó per fer-los treballar. Arribes al taulell i set minuts més tard aixequen la vista del Marca, el País, el Lecturas o Facebook. Et pregunten Qué desea? mentre van preparant l’esbufec posterior.

En Nazi, el prototip de gordo estrafet, de petit fa caure en una marmita de funcionariat. Crec que mai l’he vist treballar. Fer xupitos al bar del forat franquista. Fer veure que no sent sonar el telèfon o l’intèrfon. Amagar cerveses entre les pàgines del diari. Mirar partits de l’Eurocopa. Fumar a fora i fer més xupitos i més cerveses. Fer acudits masclistes i homòfobs. Són només alguns dels skills que li endorsaria ben merescudament.

Déu himself va fer una feina excel·lent.

Standard

capítol primer | de com es reinicia tot plegat i se’ns en dóna perspectiva i antecedents

La nostàlgia és un dels sentiments més miserables que existeixen. La nostàlgia ens obliga a mirar perpètuament enrere, cap a una època qualsevol que sempre se’ns presentarà com més divertida, més creativa, més activa, més sexual, més prima, més més.

En definitiva, millor.

La nostàlgia ens viola l’avui sotmetent-lo perpètuament a un passat que, havent superat per definició la barrera del present, es nega a desaparèixer o a passar a un segon terme, abduït per un afany malatís de notorietat. La nostàlgia es treu una tita llefiscosa, petita i contrafeta dels pantalons i, agafant-se-la entre el polze i l’índex (glorificat sia déu eternament per proveir-nos del polze oposable i, per extensió, de la mà prènsil i la masturbació masculina), l’encara al tendre anus del nostre avui.

La puta nostàlgia em retorna periòdicament a la nit del tres d’abril de dos mil quatre. Jo llavors tenia vint-i-cinc anys, (suposo que) una exparella recent, un doctorat incipient i tota una vida per davant. La puta nostàlgia em diu que l’inici del blog *by Iósódéu va ser una bona època.

[Aquí hi havia copiat la primera entrada d’aquell blog, una puta merda plena de punts suspensius]

Durant aquests més de dotze anys he utilitzat el blog i tot el que he anat fent després d’allò com a combustible de la nostàlgia, cada vegada que el present m’atropellava mirava enrere buscant èpoques en les quals era més divertit, més creatiu, més actiu, més sexual, més prim, més més.
Èpoques on era, en definitiva, millor.

Espero, d’aquí a dotze anys, tornar a llegir això i trobar-ho ridícul. Mori la nostàlgia, quin imbècil, en Pere de dos mil setze. Glopeja’m els ous, passat. Això és el meu present.

Això també.
Sigueu-hi benvinguts.

Standard